Els esbarzers d’Alba Dalmau

6.03.2019

L’esbarzer és un arbust de contrastos: les seves tiges estan replenes d’agullons que conformen un escut protector, però també donen vida a unes delicades flors i uns fruits saborosos. Dolor i tendresa conviuen en una sola espècie. Les històries d’El camí dels esbarzers (Angle 2019) també reflecteixen aquesta doble naturalesa. Alba Dalmau (Cardedeu, 1987) entrellaça 25 microcosmos per crear l’ambient conservador i decadent de Sandville.

L’escriptora Alba Dalmau

Després de publicar el recull de contes Estàndards (Angle 2017), Alba Dalmau ha deixat enrere l’energia vital i la frescor jazzística de Nova York per endinsar-se a les profunditats dels Estats Units. El nucli imaginari de Sandville, a prop de Nashville, és el marc del conjunt de relats corals amb voluntat novel·lística d’El camí dels esbarzers. La universalitat de temes com l’amor incondicional, el dolor d’una pèrdua, la por a la diferència, les tensions familiars, el racisme o l’homofòbia es manifesta en un entorn d’aires carregats amb certa olor de naftalina.

Els habitants de Sandville només es reuneixen per Cap d’Any, Carnaval i la fira anual. El seu caràcter fred i distant, prou usual en els petits nuclis, s’endevina des de l’inici a “Com una vespa allunyant-se”. En el si d’un dia càlid d’agost, un autobús es veu obligat a parar al poble a causa d’una avaria. La majoria de veïns, però, observen l’escena des de la distància amb una mirada escèptica. Aquest primer relat ja ens presenta la Sara Light, una noia elegant i jovial que destaca entre la grisor de Sandville. El seu esperit representa la diferència i de seguida captiva el lector. El personatge encarna l’únic nom propi que apareix en els originals títols de Dalmau, que són cites internes dels relats. A “Sara Light es pronunciava igual que satellite”, descobrim que el joc homofònic “tenia molt sentit, perquè ella era l’única que coneixien que havia estat, de debò, fora l’òrbita de Sandville”. Les estades a Nova York fan que Light brilli com una estrella de cinema pels carrers del poble. Tot i no perdre la senzillesa i la humilitat, la personalitat insòlita de la jove desentona entre la fredor dels habitants. Paradoxalment, Light anirà perdent llum per culpa de l’aversió generalitzada a la diferència.

A prop de Sandville, el camí dels esbarzers es constitueix com un lloc de pas, i la font d’alegries i tragèdies. El relat que duu el mateix títol que l’obra ens descriu com la Tanja i la Mery intueixen el seu amor mutu tot descosint mores dels esbarzers. La tendresa s’esfondra més tard amb “Un cowboy de debò mai abandona el seu barret”. A partir de la història dels bessons Courtland, descobrim un llac engolidor, situat al punt final del camí, que és capaç d’empassar-se llibres, llops i, fins i tot, persones que es confonen amb caimans.

La prosa de l’obra es caracteritza per un estil precís que permet a Dalmau exposar tant la felicitat com l’horror d’una forma despreocupada i natural. L’escriptura sense excessos literaris fa que penetrem millor en l’atmosfera de Sandville i que arribem a comprendre la irracionalitat, com succeeix a “Tens gust de cantalup”, “L’ombra d’un esquelet ballant a terra” o “Aquelles clapes blanques que et confonen el pensament”. Entre aquesta expressivitat sense filtres d’artifici, convé destacar un relat que sobresurt pel caràcter sensible: “Tot al meu voltant es va omplir de coses petites que mai havia vist”. L’autora trasllada un record d’infantesa de la veu narrativa per remarcar la importància d’una visió nítida i, sobretot, d’una mirada innocent, lluny dels prejudicis de la superficialitat.

Tot i ubicar-se lluny de l’actualitat i d’un context proper, El camí dels esbarzers denuncia problemàtiques socials de vigència universal. La virilitat testosterònica traspua a “Calia que fos lluna nova” i es manifesta en forma d’abús sexual en la història de Sara Light i a “Com intentar escapar-se pedalant amb una bicicleta sense rodes”. La força combativa de les Panteres Negres sembla que es deixa sentir per denunciar l’herència de les lleis segregacionistes de Jim Crow. “Com si observessin sigil·losament cinc panteres imprevisibles” descriu l’actitud racista d’una majoria blanca cap a cinc músics negres, una història que guarda punts en comú amb Green Book, l’estrella d’enguany als Oscars.

Els esbarzers són la planta que punxa, com tot allò que fereix els personatges, però que alhora també fa un fruit dolç. El camí dels esbarzers és una obra espinosa que conté el dolor i l’analgèsic en les mateixes pàgines. Les històries es van clavant com fiblons, però incorporen alenades de tendresa que calmen l’aflicció.