Els enigmes de Pinter

22.10.2013

A la Sala Petita del TNC fan Terra de ningú, de Harold Pinter, que es representa per primera vegada a Catalunya i a l’Estat espanyol. L’espectacle, dirigit per Xavier Albertí i interpretat per Lluís Homar, Josep Maria Pou, Ramon Pujol i David Selvas, estarà en cartellera fins al 24 de novembre.

 

Josep M. Pou i Lluís Homar a 'Terra de ningú', de Harold Pinter | Foto May /Zircus-TNC

Amb el llenguatge dens i suggeridor de Harold Pinter, amb la magnífica traducció de Joan Sellent i el treball admirable de Josep Maria Pou i Lluís Homar, Terra de ningú és un desconcert darrere l’altre. A l’acte primer no hi ha dubte que els dos protagonistes s’acaben de conèixer, però a l’acte segon resulta que comparteixen records de joventut, i un dels dos ha canviat de nom. Al començament sembla que tota l’obra hagi de ser un diàleg entre dos, Hirst (Josep Maria Pou) i Spooner (Lluís Homar), però de cop i volta apareix una altra parella de personatges, Foster (Ramon Pujol) i Briggs (David Selvas), que augmenta la duplicitat dels protagonistes i complica encara més el joc d’oposicions. De fet, mai no acabem de decidir si Hirst i Spooner són dos personatges clarament diferenciats o dues versions alternatives d’un mateix personatge. Finalment, el teixit poètic del text, ple de ressonàncies de la poesia de T.S. Eliot, és enganyós: fins i tot aquelles frases que no són cites encobertes acaben semblant-ho.

 

Un dels personatges centrals, Hirst, sura a la deriva en un passat que no se sap fins a quin punt és real o fabricat per la nostàlgia, adulterat pel record o reconstruït per la fantasia. Hirst al·ludeix contínuament a un misteriós àlbum de fotos, com si fos l’única prova material d’aquest passat, tant més dubtosa com més s’hi aferra. Quan diu “els meus amics de veritat em miren des del meu àlbum” comencem a sospitar que d’amics, no n’ha tingut mai, i quan insisteix “l’he de trobar, l’àlbum, algun dia el trobaré”, el converteix definitivament en un objecte intangible. En un rampell de lirisme, Hirst li diu a Spooner, un home d’aspecte vagament indigent que es declara poeta, parla amb una amabilitat sospitosament embafadora i intenta treure l’altre del seu estupor emocional: “Podria fins i tot ensenyar-li el meu àlbum de fotografies. Podria ser fins i tot que hi veiés una cara que li recordés la seva pròpia, allò que abans havia estat. Podria ser que hi veiés cares d’altres, en l’ombra, o galtes d’altres, girant-se, o mandíbules, o clatells. O ulls, foscos sota barrets, que podrien recordar-li altres persones que havia conegut, que pensava que eren mortes de feia molt de temps. Però de les quals encara rebrà una mirada de reüll, si se sap enfrontar al fantasma bo. Accepti l’amor del fantasma bo. Ells posseeixen tota aquella emoció… atrapada.” Un àlbum de fotos, en realitat, és una altra terra de ningú, un territori on el temps està congelat, els noms obeeixen els capricis de la memòria i tota la vida que hi ha en una cara humana està reduïda a una expressió casual i al sentit que li vulguem donar. Cadascun dels personatges estranys, desequilibrats, imprevisibles de Pinter també amaga una emoció que busca alliberament, i l’únic qui podria proporcionar-li aquesta sortida és l’espectador, si estigués més lliure i no tingués els ulls ocupats pels gestos d’en Pou i l’oïda hipnotitzada per la veu afalagadora de l’Homar.