Els ecos de dolor segons Elizabeth Strout

3.12.2017

L’escriptora nord-americana Elizabeth Strout s’endinsa novament en la societat occidental contemporània i en les seves misèries i frustracions a Tot és possible (Edicions de 1984), traduïda per Esther Tallada. Aquesta és la crítica que Mar Fontana ha fet per a Núvol.

Imatge de la coberta de Tot és possible | Edicions de 1984

Tot és possible. També —sobretot— el fracàs, la frustració i el remordiment. Elizabeth Strout explora, una vegada més, les petites tragèdies que s’amaguen rere la màscara de la quotidianitat, les dificultats de tractar i de tractar-se que acaben bastint una societat contemporània plena de forats. Quins són els límits de l’autocompassió? Es pot fugir del circuit tancat de la inèrcia? La «simplicitat del no ser-hi» és un bon refugi? Què és el que ens fa humans? Són algunes de les preguntes a les quals s’enfronten els personatges de les nou narracions que componen l’obra, personatges que creen un petit ecosistema de relacions paradigmàtiques i sorprenents a la vegada.

Elizabeth Strout | Edicions de 1984

Lucy Barton —una vella coneguda per als seguidors de l’autora—, Abel Blaine, Charlie Macauley, les Ninones Nicely. Les seves vides s’entrellacen i són narrades des de diversos punts de vista, a través de les respectives mirades les quals estructuren un relat homogeni i amè. Cadascuna de les existències que afloren al llarg de Tot és possible busca, més o menys desesperadament, la seva salvació enmig d’una pugna de sentiments: una rutina acceptada en un moment de debilitat, somnis que malden per fer-se realitat o la creença en un Déu que envia senyals inequívocs. Vides que es distancien i d’altres que romanen ben a la vora l’una de l’altra —sense deixar de banda la crítica, discreta però explícita, de la posició de la dona en aquest garbuix de societat—; tanmateix, totes elles fidels, inconscientment, a una mateixa teoria, la del cop de martell al dit: amb el temps, el dolor, en un primer moment imperceptible, ha crescut de manera considerable. Strout posa de manifest la càrrega present que suposen els errors comesos en un passat no tan llunyà servint-se de moments de certa ironia, sense caure en dramatismes, però sense estalviar realitats.

Victòries buides, tels de vergonya, penes inefables, alleujaments efímers. El ventall de discrepàncies amb un mateix i amb el petit món que l’envolta és prou ampli, la lliçó, evident: «Les persones primer absorbeixen i després aprenen, això si aprenen alguna cosa».