Els dos moviments de Watching Peeping Tom

27.03.2016

Ahir va ser la darrera funció de Watching Peeping Tom, muntatge d’Indi Gest on Àlex Gorina dialoga amb la seva filla sobre la pel·lícula Peeping Tom, de Michael Powell, i sobre el cinema, el teatre, la creació i la paternitat. Després de tres semanes de funcions, amb èxit de públic i crítica, Montse Barderi ha anat a la penúltima funció i ens ho explica aquí.

Alba Puijol a Watching Peeping Tom | © Lita Bosch

En un primer moviment, just en acabar de veure Watching Peeping Tom d’Alícia Gorina, penso que les bones obres no es fan de bones intencions, tot i que Watching Peeping Tom en té moltes i lloables: parlar de l’art, del procés creatiu, del cinema a partir de la vida i dèries de Michael Powell, constatar – un cop més – la gran erudició cinematogràfica d’Àlex Gorina, com el saber molt també conté opinions controvertides, anècdotes interessants d’una vida plena de grans moments amb els protagonistes del cinema, com l’erudició tampoc s’ha de traduir en talent creatiu; com la crítica, que sempre dialoga amb el seu temps, pot acabar amb el veritable talent. L’obra també té mèrits com ara jugar al diàleg intergeneracional, el joc de miralls d’una obra de teatre que dialoga amb ella mateixa, el farcir de picades d’ullet diferents elements de l’obra de teatre i de l’obra de Powell… però les peces no encaixen, l’obra és massa llarga, el joc interessa més – en el meu cas – a qui el juga que a qui se la mira, hi ha elements sobrers com accions teatrals que generen més expectatives que contingut, moments forçats com un final que et veus massa empesa a que t’emocioni… Tot plegat és una mena de proposta entre conferència, obra de teatre juganera, desinhibida, valenta i massa arriscada amb resultats incerts.

En un segon moviment, al cap d’una estona sents, en el meu cas, una altra cosa. La frase del Gorina “jo no et prendré el dret a equivocar-te”, i quan emet un tros de pel·lícula, que t’esperes que serà Peeping Tom i és la del seu avi Gorina tallant-li les cues a la neboda. Aleshores entens en quina tradició s’insereix aquesta obra: en la de persones que s’estimen i juguen, de la mateixa família, i posen elements terribles com cuetes atacadores o ocells morts, que no pretenen més que estimar-se i celebrar la vida junts. Que l’obra no va de cinema, en el fons, ni del teatre, encara que ho sembli, sinó que va d’amor, del que fa un pare per a una filla, ensenyar-li a ser creativa, deixar-li fer, deixar-li provar i equivocar-se, deixar-li ser una artista, donar-li una oportunitat, i mil i les que faci falta, i penses que està molt bé, i un calfred et recorre l’espinada, i aleshores penses: “Quina sort tenir un pare com aquest, quina sort veure com s’estimen i com s’ho diuen cada nit, encara que cap de les dues actrius sigui la filla”. Jo també hauria fet una obra com aquesta, no pas per passar a la història, sinó per crear un moment important en la vida de l’altra. I d’això va, també, de per què volem fer art, cultura, teatre i cinema en un món com aquest, massa farcit, sinó és per a tenir una bona vida, una vida amb sentit? La resta, per als crítics i no per a la gent que estima.