Els dies feliços de Winnie Vilarasau

16.05.2014

Nit d’estrena exultant al Lliure de Gràcia. Ahir s’hi estrenava Els dies feliços de Samuel Beckett, amb direcció de Sergi Belbel. Una partitura teatral que demana ser dita per una gran solista, una Emma Vilarasau enterrada fins a la cintura i alhora encimbellada sobre un túmul de pedres al mig de l’escenari.

Emma Vilarasau és la Winnie

“El cap ha de quedar ben amunt, a la mateixa altura que els ulls dels espectadors de la fila 5”, va demanar Sergi Belbel a Max Glaenzel quan muntaven l’escenografia. El cel que Beckett demana que es dibuixi al fons de l’escenari es converteix aquí en un filet de neó lleument il·luminat que ribeteja l’horitzó.

Tot i estar enterrada, primer fins a la cintura, després fins al coll, en la immensitat i la desolació del desert, Winnie comença el dia amb un gest tan quotidià com rentar-se les dents. “No hi busqueu una lògica realista”, ens adverteix Belbel. “No espereu que passi res. No cal. Mireu i escolteu la Winnie i deixeu-vos sorprendre”. Seguim la progressiva immobilització de les extremitats de la protagonista fins que entenem que la Winnie és només un rostre, una veu, sepultada fins al coll. La seva presència queda reduïda a un cap, il·luminat per Kiko Planas amb destresa mitjançant un degradat que va del vermell al groc sense solució de continuïtat.

El discurs de la Winnie és com la lava d’un volcà que ho centrifuga tot. Però també, a estones, una força centrípeta que ho engoleix tot com un forat negre. Vet aquí la potència d’aquesta partitura, que a la segona part (Santa llum, benvinguda) viu del joc de llum i so. Mentre la veu ens arriba amplificada per la reverberació d’un micròfon, la il·luminació va concentrant la nostra atenció en l’expressió del rostre del Winnie, un cap que pren vida independent, com si s’hagués desprès del seu cos.

El so de Jordi Bonet està al servei d’aquesta força centrifuga. La il·luminació de Kiko Planas condensa en un punt de llum la pulsió centrípeta. Belbel aconsella els espectadors que que agafin localitats de les dues últimes files de platea, perquè els focus zenitals queden fora del camp de visió i fan més misteriosa la transició d’aquesta santa llum.

Emma Vilarasau va rebre una gran ovació emocionada, abraçada al seu Willie (Òscar Molina), que es va aixecar de terra per saludar després de reptar per les roques durant tota la funció. En sortir del teatre, alguns recordaven altres Winnies, la de Rosa Novell o la de Sílvia Sabaté, la de la dona de Peter Brook… Cadascú té la seva Winnie. Des d’avui en tenim una altra, ben memorable.