Els déus també són calbs

L’Elogi de la calvície (Adesiara, 2013) va ser escrit per Sinesi de Cirene, nascut en el si d’una família aristocràtica pagana, a la ciutat grega de Cirene, a Líbia, l’any 375. La seva família, que es vantava de ser descendent dels fundadors llegendaris de la ciutat africana, li va proporcionar una bona educació: era coneixedor dels poemes homèrics i de les obres de Plató, Aristòtil, Plotí, Porfiri i els discursos de Dió de Prusa (Sinesi de Cirene, 2013: 27). Va viatjar a Alexandria, on s’introduí en la filosofia neoplatònica a l’escola d’Hipàcia, amb qui va mantenir una relació d’amistat. Va recórrer gran part del territori de l’imperi: va retornar a la seva vila natal, Cirene, però també va residir un temps a Constantinoble. Finalment, es va establir a Ptolemaida fins la seva mort (vers l’any 413 o 414), on, malgrat la seva reticència i el seu pensament neoplatònic —que rebutjava alguns dogmes establerts pel cristianisme—, es va ordenar bisbe.

L’Elogi de la calvície, que ara podem llegir en una esplèndida traducció de Roger Aluja, és l’últim encomi paradoxal que va produir l’antiguitat, i també un dels més importants, el qual s’erigeix com a resposta a l’Elogi de la Cabellera, de Dió Crisòstom. S’emmarca, doncs, dins un dels tres grans gèneres retòrics, el gènere epidíctic o demostratiu. La retòrica, que en grec antic significa «l’art de parlar bé», es dividia en tres gèneres: el judicial, el deliberatiu i, finalment, el demostratiu. Aquest últim, que per la seva naturalesa era el més proper a l’art literari, «comprenia els gèneres de l’elogi i el blasme, dues formes de discurs oposades que es podien inserir amb facilitat en obres d’altres gèneres literaris» (Íbid., 2013: 11). L’encomi de Sinesi de Cirene és el representant, com hem avançat a l’inici del paràgraf, d’un tipus d’elogi que Menandre el Rètor va caracteritzar de paradoxal.

És al segle V aC on es documenten les primeres manifestacions del gènere retòric. Els discursos retòrics van ser àmpliament conreats, sobretot per autors del període conegut amb el nom de Segona Sofística, que no deixava de ser el renaixement d’una primera sofística. Un dels autors més coneguts d’aquest període és Llucià de Samòsata, autor predilecte d’Adesiara, el qual va produir, entre molts diàlegs, l’Elogi de la mosca, un encomi de tipus paradoxal com l’Elogi de la calvície.

Quina és, però, la gràcia del present encomi? Precisament allò que el defineix: el seu caràcter paradoxal. A més d’un lector pot haver sorprès el títol —contradictori a judici d’alguns—, Elogi de la calvície, i es pot haver preguntat si és possible elogiar una cosa que no és digne d’elogi. La resposta és que sí, però cal tenir en compte que la paradoxa retòrica és, en si mateixa, una contradicció. La fi de l’autor és, doncs, superar aquesta impossibilitat lògica i convèncer el públic de les «virtuts» de l’objecte elogiat.

«En gran manera, és aquest repte intel·lectual, l’aporia que representa fer l’elogi d’una cosa que no és lloable, el que ha captivat i seduït generacions d’autors i de lectors. Els uns, amb l’afany de superar-lo; els altres, amb la curiositat de saber com s’ho ha fet l’autor per aconseguir lloar el que hauria de ser objecte de censura (Íbid., 2013: 10)». Per tant, l’objectiu no és tant persuadir el lector, sinó, d’una banda, l’exercici retòric, el repte intel·lectual que suposen aquest tipus de composicions pel seu caràcter impossible; de l’altra, el contrast entre la serietat del discurs i la petitesa de l’objecte elogiat. L’efecte humorístic que provoca aquesta combinació és la finalitat de la composició.

Si, finalment, decidiu capbussar-vos en la lectura d’aquest encomi, comprovareu que està cuidadosament farcit d’al·lusions platòniques i neoplatòniques (el bé, els astres, etc.). Sinesi construeix un discurs amb voluntat de paròdia, i crea analogies entre els diversos ensenyaments neoplatònics i la calvície. La cabellera ens lliga a la natura, i, per això, l’home s’ha vist despullat dels pèls: «El meu discurs […] examina l’essència mateixa de les coses, i revela que la calvície és quelcom diví, emparentat amb la divinitat, perfecció de la natura i veritable recinte sagrat on venim a la raó (Íbid., 2013: 111).»

Així, doncs, si Plató al Timeu considera que l’esfera és la forma més perfecta i que, com a tal, és la màxima representació de la divinitat, ja veiem que, segons Sinesi, la calvície no podria ser més propera a la divinitat: és llisa i esfèrica! Trobo il·lustratives les paraules d’Antoni Martí Monterde al seu article El cant de les Cirenes: «que el meu crani, que anava pel quart creixent cap al pleniluni, s’encaminés decididament, segons el bisbe de Cirene, cap al receptacle perfecte de la intel·ligència».

De Sinesi no només en destaquen les virtuts retòriques, per molt que ell ens digui que no practica la retòrica, sinó també el seu vast coneixement de la cultura clàssica. No hi falten mencions dels poemes homèrics o dels ritus mistèrics dedicats a Eleusis (Demèter) i a Dionís, ni de filòsofs com Plató, Aristòtil, Plutarc, Arat, etc. Ja té raó Xavi Coral quan s’exclama: «qui l’ha tingut amagat fins ara?». La lectura d’un autor com Sinesi és, en aquest sentit, plenament enriquidora.

Dediquem, com diu Xavier Bertran, aquest llibre «a qui la natura no els ha dotat de vigor i força capil·lar», però també a tots aquells qui, malgrat la seva tofa, vulguin apropar-se a una de les figures més curioses de l’antiguitat. Gràcies a Adesiara Editorial per fer-nos-en partícips!

Sinesi de Cirene, Elogi de la calvície. Martorell: Adesiara Editorial, 2013. Traducció i introducció de Roger Aluja.