Els bitllets de 500 euros van que volen

18.12.2014

Després del seu pas pel Temporada Alta, fins a aquest diumenge podem veure Ruz-Bárcenas a l’Espai Lliure. Coproducció del Teatro del Barrio i el Teatre Lliure, l’espectacle és la teatralització de la declaració davant el jutge Ruz en la qual Bárcenas va reconèixer tot el que havia fet, enumerant sense vergonya polítics, constructors i altres espècies implicades. Teatre polític, teatre-document, teatre Verbatim… Teatre de plantofada a la cara.

Pedro Casablanc és Luis Bárcenas © Teatro del Barrio

Pedro Casablanc és Luis Bárcenas a ‘Ruz-Bárcenas’. © Teatro del Barrio

El crític Aleks Sierz va crear l’afortunat terme de In-yer-face theatre per descriure el tipus d’obres que escrivien els dramaturgs britànics durants els anys noranta, amb la santa trinitat al capdavant formada per Sarah Kane, Mark Ravenhill i Anthony Nielson. El teatre com a cop de puny, com a cleca que ens claven a tots nosaltres, espectadors, amb ràbia des de l’escenari. Jordi Casanovas explica que volia escriure una obra sobre la corrupció política a Espanya, però tot allò que començava li semblava massa tou, massa poc creïble. Finalment va tenir la feliç idea d’utilitzar material real, i va comprimir les nombroses hores de les declaracions de Bárcenas davant el jutge Ruz en un espectacle d’una hora i deu minuts. És a dir, va utilitzar la tècnica del teatre Verbatim, on tots els textos tenen un origen real: ja sigui transcripcions d’entrevistes o, com en aquest cas, d’un judici. Casanovas va portar el text a Alberto San Juan, ànima del Teatro del Barrio, que des del cor de Lavapiés s’està convertint en un focus de teatre polític i debat teatral, i aquest l’ha dirigit magistralment amb l’ajuda de dos grans actors, Pedro Casablanc i Manolo Solo.

Si bé el punt de partida podria fer tirar enrere més d’un espectador desprevingut, la veritat és que Ruz-Bárcenas és un espectacle que funciona, i ho fa d’una manera subtil i elegant. Tot, des de la posada en escena fins a la interpretació, passant per la direcció, és mesurat i naturalista. El material de partida és tan fort, les afirmacions que Bárcenas deixa anar són tan bèsties, que només calen dues cadires, uns actors que diguin bé el text i un públic amb els ulls oberts com a taronges. Tal i com afirma Jordi Casanovas al programa de mà, l’abundància d’escàndols i casos de corrupció política amb els quals convivim és tan gran que s’ha convertit en simple “soroll de fons”, i la saturació d’informació ens obliga a oblidar-la aviat per poder sobreviure. La ficcionalització de personatges i fets reals, la transcripció de les declaracions de Bárcenas davant del jutge Ruz, converteixen la realitat en espectacle i ens obliguen a nosaltres, espectadors ara i sempre, a confrontar-nos amb la realitat cara a cara. Durant la funció se senten rialles i esbufecs, es veuen espectadors que mouen el cap i fan petar la llengua… Riure per no plorar, en definitiva, perquè estem sentint coses que certament ja sabíem, però que són tan greus que no ens poden deixar indiferents. La corrupció com a norma, el xantatge i l’intercanvi de favors com a principi, l’incompliment conscient de la llei com a sistema. I sobres i més sobres marrons plens a vessar de bitllets de 500 euros…

Manolo Solo com a Pablo Ruz a l’espectacle ‘Ruz-Bárcenas’. © Teatro del Barrio

Pedro Casablanc construeix un Luis Bárcenas segur d’ell mateix, amb sabates cares, rellotge de marca, camisa rosa i chulerío 100% pepero, però el seu retrat és tan convincent i veiem tan clarament que Bárcenas s’està venjant del partit que el vol destruir, que arribem a sentir empatia cap a la seva figura (i això descol·loca, i molt). Un Bárcenas que desmenteix el que havia declarat en el judici anterior (“No matengo esa información”) i que no té cap problema en explicar detalladament els mecanismes d’un sistema mafiós sense vergonya (“Nunca ha habido un libro”, “Evidentemente estábamos incumpliendo la ley de financiación de partidos”). A la llista de polítics del PP implicats en el cobrament de sobresous que tots coneixem (Mariano Rajoy, María Dolores de Cospedal, Federico Trillo, Javier Arenas, Jaime Mayor Oreja, Ángel Acebes, Miguel Ángel Rodríguez, Francisco Álvarez Cascos, José María Aznar) se li afegeix un rosari de constructors i “amics” donants del partit, empresaris variats, amos d’exitoses cadenes de supermercats (Mercadona) i ventrílocs casposos (José Luis Moreno). Corruptes i corruptors, donants i filantrops, esposes i cunyats, molts dinars (amb cafè, copa i puro) i sobres, molts sobres marrons farcits de bitllets de 500 euros amunt i avall.

Manolo Solo és el jutge Pablo Ruz, tranquil i implacable, que escolta amb un punt d’incredulitat (com el públic) el que Bárcenas està declarant, i és tal el nivell de verisme dels dos intèrprets, hi ha tanta veritat en la seva actuació que realment ens sentim com si fóssim al jutjat escoltant les declaracions de l’exgerent i extresorer del PP. L’espectador passa en una hora i escaig de l’interès a la rialla, de l’estupefacció a la indignació, de la incredulitat a la ràbia. I un concepte sobrevola tota la funció, com una gavina tacada de chapapote: impunitat. Impunitat total.

En finalitzar l’espectacle, la veu en off d’Alberto San Juan ens informa que tots els membres del PP han negat les declaracions de Luis Bárcenas, que el jutge Ruz haurà d’abandonar la seva plaça el març de 2015 i que Mariano Rajoy segueix sent el president del govern d’Espanya. El públic aplaudeix amb força, recull els seus abrics i surt a fora a fumar, a mirar el mòbil i a buscar el cotxe.

 

 

El dimarts després de la funció hi va haver un col·loqui, que volia ser un debat sobre la corrupció i que va estar moderat pel propi Alberto San Juan. Hi van participar Ada Colau (fundadora de la PAH i membre de Guanyem Barcelona), David Fernández (de la CUP) i Enric Juliana (director adjunt de La Vanguardia). Com de vegades passa en aquests tipus d’actes (col·loquis, xerrades i taules rodones) vam sortir amb la sensació que s’havia parlat una mica de tot i de res, sense profunditzar massa, i que tothom estava més pendent d’anar a sopar o que no s’acabés l’horari del metro. Tot i així, com sempre passa, es van poder sentir algunes intervencions interessants. Enric Juliana va considerar curiós que en els dos casos més coneguts de finançament il·legal de partits a Espanya (Filesa i Gürtel) hagin sortit a la llum perquè algú els ha explicat, com a venjança o per salvar la seva figura, cosa que demostra que fins i tot els muntatges més bèsties són vulnerables. Ada Colau va defensar que no ens podem escudar dient “som corruptes per naturalesa”, ja que al gran corrupte li interessa convèncer a la societat d’aquesta idea. No podem resignar-nos, no podem normalitzar la barbàrie, i tampoc no podem creure’ns que aquests casos són “pomes podrides”: és el sistema que està podrit, tenim un problema col·lectiu, ens trobem davant de la corrosió de la democràcia. Per tant no podem delegar el poder als polítics, perquè aquests no s’autovigilen: calen molts i variats contrapoders, que s’ocupin de controlar el poder permanentnment i col·lectiva.

David Fernández va començar la seva intervenció citant a Silvio Berlusconi (“La veritat mai no canvia res”) i va afirmar que la lluita contra la corrupció ha de ser ètica, cultural i política. Va desmembrar la corrupció a Espanya en quatre grans àmbits: el finançament il·legal dels partits, la bombolla immobiliària, el frau fiscal i l’economia global del delicte (tràfic de drogues, de persones i de capital). Catalunya i el 3% de CIU (amb la seu embargada) o el senyor Duran i Lleida afirmant que no sabia què feia el número dos del seu partit també van aparèixer en el discurs del qui presideix la comissió d’investigació sobre el cas Pujol. L’expresident de la Generalitat, que en la seva amenaça de parlar i implicar a molta gent Fernández va comparar a l’acudit de l’home que va al dentista i agafant-lo pels ous li diu “Oi que no ens farem mal?”. Alberto San Juan, preguntat per si en l’actualitat es fa o no prou teatre compromès, va dir que tota la vida havia somiat interpretar a Beckett o Shakespeare, i ara que ho pot fer no en té ganes. Va explicar que a Madrid hi ha algunes produccions de teatre compromès, sobre la memòria històrica o sobre la bombolla immobiliària, per exemple, però que no són les més visibles. San Juan va defensar que tot teatre és compromès d’una o altra manera, ja que quan es fa teatre d’evasió el compromís és amb “seguir adormits”. David Fernández va continuar afirmant que la transparència és un mite, i que Sabadell va rebre un premi a la ciutat més transparent, i al cap de pocs mesos va sortir a la llum el cas Mercuri i l’alcalde Manuel Bustos va presentar la seva renúncia. Mentre no hi hagi noves lleis molt més dures contra la corrupció i el finançament il·legal i fins que no desapareguin els bufets d’advocats (amb pares de la Constitució ben reconeguts entre els seus membres) que es dediquen a dissenyar plans de frau fiscal, el problema de la corrupció seguirà existint.

Ada Colau va dir que ja estan passant coses (CUP, Podem, Guanyem Barcelona) i que la base del canvi que s’apropa ha de ser el sentit comú i uns codis ètics que es compleixin de veritat. Alberto San Juan va posar el colofó dient “La imaginación ha despertado” i va convidar el públic a seguir el debat en un bar del Poble Sec, ja que el bar del Teatre Lliure estava tancat. “Tiene que haber un bar abierto en martes, no? Aunque estemos en Barcelona!”. Ai, Alberto, que això no és Madrid…