Elogi del curiós incident

14.04.2015

Quan es va publicar El curiós incident del gos a mitjanit recordo que tothom el llegia. La meva parella, les meus germans, amics… tothom estava entusiasmat amb el text del desconegut Mark Haddon. A mi sempre m’ha costat agafar els llibres més populars, però al final, potser per insistència, potser per curiositat m’hi vaig submergir. I quina immersió! El vaig devorar en un sol dia i en una torna de papers vaig passar a ser jo qui el recomanava a tort i a dret.

Pol López a El curiós incident del gos a mitjanit

Pol López a El curiós incident del gos a mitjanit

Escric aquesta crítica sabent que no seré objectiu, perquè començaré d’una manera força impopular i és recomanant-vos fervorosament que, si aconseguiu alguna entrada (ara l’han prorrogat però la primera tongada es va exhaurir en quatre dies), no us perdeu per res del món l’obra que Julio Manrique dirigeix al Teatre Lliure basant-se en la magnífica adaptació de Simon Stephens!

Des del primer minut l’obra t’enganxa, t’arrossega, t’emociona i et fa entrar en simbiosi amb la il·lògica lògica d’en Christopher (Pol López). En Christopher és un nen autista amb síndrome d’Asperger que vol descobrir qui ha mort el gos de la senyora Shears (Mireia Aixalà), a partir d’aquí tot es desllorigarà.

En Pol López interpreta al protagonista de manera espectacular. Els tics, les mirades, els bloqueigs, els seus discursos sobre la raó humana, tot plegat és un regal per a l’espectador. En Pol López demostra que és un petit gran actor, amb una projecció en ascens i que pot fer tot allò que es proposi. Ha llegit perfectament quina és la situació del seu personatge i l’ha espremut fins a l’última gota. Com a espectador, vols acostar-t’hi, el vols abraçar (sense tocar-lo que sinó aniran mal dades) i consolar-lo. És entranyable.

La resta dels personatges tampoc no es queden curts. Carme Fortuny, Cristina Genebat (que signa la traducció del text), Norbert Martínez, Xavier Ricart, Ivan Benet i Marta Marco. Cal que ens aturem en els dos darrers per un moment. L’Ivan interpreta al pare d’en Christopher i aconsegueix angoixar-te. Empatitzes amb ell, vius la seva desgràcia i et planteges com actuaries tu si estiguessis en el seu lloc. I és que parlem en tot moment d’una obra possible. No és cap marcianada. Tot el què passa a l’escenari podria passar-te a tu i si a més els actors són bons, la realitat et supera. Pel què fa a la Marta Marco és la perfecta locutora. Ella interpreta a la mestra – veu de la consciència d’en Christopher. La seva veu vellutada et condueix i t’acompanya durant tota l’obra, amb dolçor, amb comprensió, amb la il·lusió de que tot plegat pot anar millor.

Tots els detalls estan cuidats, cal felicitar a Lluc Castells per la seva simple, però resolutiva escenografia i a Núria Legarda pel disseny i direcció de la coreografia i moviments dels actors per recrear situacions quotidianes (el metro, una estació, el carrer, un barri…). Tot el ball, la simfonia de passes i girs de cadascun dels personatges t’ajuda a construir al protagonista i encara t’endinsa més en la seva realitat.

Un altre fet que no m’agradaria passar per alt és la direcció de l’obra. Un tàndem de directors que estan tocats per la vareta de l’èxit. Julio Manrique capitaneja i Marc Artigau l’acompanya. Darrerament aquests dos noms només fan que rebre premis, mencions i elogis i ja veurem si aquesta obra no se n’endu algun. La seva vis còmica davant la tragèdia arrenca somriures del públic enmig del caos de la trepidant tragèdia que ens presenta l’obra. Ah i us puc ben assegurar que la genialitat de la direcció sumada a la d’en Pol López us garantitzen restar immòbils al vostre seient fins i tot després que acabin tots els aplaudiments.