August Strindberg o l’elogi de la solitud

2.02.2015

Arriba Solo al Teatre Akadèmia, un text d’August Strindberg en què l’escriptor suec esdevé, ell mateix, la matèria del seu propi llibre. Un repte per a Marc Martínez, que es reclou a casa per sondejar la condició humana i defensar, en un intens monòleg, com de bé s’està sol i la satisfacció de desfer-se dels desitjos, les necessitats i les ambicions. Fins al 8 de febrer a la petita sala de l’Eixample.

Marc Martínez a 'Solo' | Foto: Teatre Akadèmia

Marc Martínez a ‘Solo’ | Foto: Teatre Akadèmia

“El temps és la nostra manera de percebre el present”, escriu August Strindberg (1849-1912) a Ensam, un relat escrit set anys abans de morir on la línia que separa la ficció de l’autobiografia és tan fina que tots dos gèneres acaben mesclant-se en un de sol. Ensam, en suec, es podria traduir a la nostra llengua com ‘sol’ o en ‘soledat’, i això és precisament el que reivindica, en essència, l’escriptor maleït i turmentat: més val viure sol que mal acompanyat.

En Marc Martínez acaba de fer els 49 anys, si bé no els aparenta en absolut (un dia d’aquests ens haurà de revelar a quina mena de pacte ha arribat amb el diable). Ja a la frontera, per tant, dels cinquanta, el text li va com l’anell al dit, segurament la mateixa sensació que deuria tenir Strindberg quan el va escriure als 54. Trepitjar l’equador de la vida comporta, es vulgui o no, fer balanç. Aturar-se, posar el fre uns instants, mirar a banda i banda, també enrere, i decidir, o almenys idear, com es voldria viure la segona meitat que ens falta. Mantenir allò que realment es mereix quedar i desempallegar-se de les noses sense contemplacions. Aquest complex viatge és el que ens proposa Solo. I no és poc.

Des del seu Estocolm natal, Strindberg serpenteja pels seus carrers a la recerca de persones, paisatges, moments i sensacions i, sobretot, a la recerca d’un mateix, sens dubte la tasca més feixuga. Passejar. Escoltar el silenci. Observar i contemplar la condició humana, des del repòs i sense presses, per arribar a les seves pròpies conclusions. Martínez entoma el text amb ganes, el viu, i ens ho explica.

David Anguera, el pianista-actor (si bé aquí fa més de músic que d’intèrpret), és un d’aquells nois que formava part de l’elenc de perdedors d’Els guapos són els raros, que es va estrenar al Gaudí ara fa dues temporades. Aquí es reserva un paper totalment secundari, com a acompanyament mut al solo de Martínez, però ens regala unes boniques notes molt ben posicionades.

Grinyola, en canvi, el personatge de La Dona, una mena d’apuntadora que interromp periòdicament l’escena per fer apunts biogràfics sobre el dramaturg suec, que al meu entendre no només trenca el ritme sinó que distorsiona la funció. És com si en plena representació de La Filla del Mar, Terra Baixa o Mar i Cel, algú sortís a l’escenari per explicar-nos que Guimerà era fill de mare soltera i que per això en les seves obres sovint el desarrelament forma part de la trama i hi incorpora un personatge marcat pels seus orígens incerts. Francament, desconec el motiu pel qual la directora, Teresa Vilardell, ha optat per aquesta desafortunada idea.

Malgrat aquesta ensopegada, cal felicitar-la per la resta: per la direcció, per recuperar Marc Martínez —a qui feia segles que no vèiem damunt d’un escenari—, per l’aportació musical de l’abans esmentat Anguera i pel muntatge visual de Pauet Riba, una aposta de videoart perfectament complementària amb el text, que es projecta en un mur translúcid a tall de paret mitgera. I és que punt i a part es mereix la fantàstica resolució escenogràfica d’Alfons Flores, que converteix l’escenari en un dúplex (tot i que el pis de dalt, de fet, simula un balcó) amb aires de loft la mar d’aconseguit. I posats a ficar-hi cullerada, jo hauria penjat un Hopper en alguna banda. El mestre de la melancolia i la solitud nord-americana encaixaria de meravella en aquest “esperit Strindberg” que, malgrat haver mort fa més d’un segle, és més contemporani que mai.