Elogi de la mandra

14.11.2017

El segle IV abans de Jesucrist, durant una edició dels Jocs Ístmics de Corint, Alexandre Magne va trobar Diògenes el Cínic, que vivia com un vagabund als carrers de la ciutat. El rei de Macedònia, orgullós i solemne, es va plantar davant del filòsof, indolent i malforjat, que estava prenent el sol pacíficament. I es va apiadar d’ell: “Què puc fer per tu? Demana’m el que vulguis”. Sense immutar-se, Diògenes se’l va mirar i li va respondre: “Et demano que t’apartis d’aquí, que em tapes el sol“. I el minimalisme homeless existencial (jeure sota l’astre rei) va triomfar per damunt de la popularitat de la més cèlebre de les icones de l’Antiguïtat.

Alessandro e Diogene (1891), Paride Pascucci

Només amb una frase. Tantes conquestes, tanta reputació i tanta indulgència beningna i distingida desmuntades per la lucidesa displicent del filòsof. Alexandre, que de jove havia estat educat per Aristòtil i que poques vegades actuava sense reflexionar, no s’ho va prendre com una ofensa. Al contrari. Admirat per l’eloqüència de la resposta, va exclamar: “Si no fos Alexandre m’agradaria ser Diògenes”. Però el condicional i l’egolatria (ai, el magne) no enganyen: la seva vida eren les gestes militars i les grans epopeies, l’atrafegament i la diligència, absolutament allunyat del tedi inefable professat pel seu interlocutor. Maneres de viure.

Aquesta anècdota, amplificada pel mite dels dos personatges, posa en qüestió la tendència general que tenim les persones de complicar-nos la vida, d’estar permanentment ocupats, de col·leccionar experiències. Contra el vertigen de l’acció i la penyora del reconeixement, “Et demano que t’apartis, que em tapes el sol” és un lloança performativa de la mandra i la desocupació, és a dir, de la més estricta i honesta simplicitat. Poques paraules i ben dites. Una poesia ociosoa de la vida que, a través de la quietud (metafòrica i literal), podem sintetitzar en aquesta frase de Pablo d’Ors: “No aspiro a contemplar, sinó a ser contemplatiu”. El seu pol oposat és l’engranatge implacable de la frenesia desbocada, de l’estrès allongat tan abstrusament ben vist a la nostra societat des de fa llargues dècades, que en paraules de Robert Louis Stevenson “és símptoma d’una vitalitat deficient”.

No necessàriament contra les vides enfeinades o l’acumulació de suposades vivències probablement penjades a Instagram, però sí com a contrapès a aquesta disposició, vull parlar del missatge que, des de Diògenes fins a l’estranger de Baudelaire, ens trasllada l’alegria de l’ociositat i el silenci de la pretensió engolida per l’observació transformadora que trobem en això que la cursileria moderna anomena petits plaers: veure passar els núvols, mandrejar sota un arbre, mirar el foc com crema, fer una passejada lleugera o escoltar una peça de música. D’aquesta peresa ben entesa n’han parlat molts autors (Sainte-Beuve, Montaigne, Rousseau, Renard, Russell, Hobbes…), tot i que jo em centraré en el que en diuen tres escriptors de relativa actualitat editorial o commemorativa i que, d’entrada, no tenen res a veure: els esmentats Stevenson i D’Ors i l’autor català de l’Any juntament amb la seva filla Aurora: Prudenci Bertrana.

Autoretrat de Prudenci Bertrana (1905-1906). | Fons d’Art de la Diputació de Girona. Museu d’Art de Girona, n. reg. 251.724

 

Units per l’ociositat

Stevenson apel·la a aquesta actitud al llibre En defensa dels ociosos (Viena, 2016, trad. Xavier Zambrano), dels quals celebra el seu capteniment com a “senyal d’una apetència diversiforme i d’un fort sentit de la identitat personal”. Li dona tota la raó el net d’Eugeni d’Ors a la seva Biografia del silenci (Siruela, 2012/Angle, 2017, trad. Tina Vallès), on escriu que “fins i tot per al progrés espiritual cal tenir una bona imatge d’un mateix”, indispensable per gaudir de la “magnanimitat del despreniment”. Bertrana, amb astúcia, ens proposa unes curioses “Orientacions per a un estudi mèdico-filosòfic sobre la mandra“, inserides a La lloca de la vídua i altres contes (1915; actualment Edicions de la Ela Geminada està reeditant la seva obra), i el que diu s’alinea calmosament i flegmàtica en el susdit discurs: “La mandra en l’esperit és delectació. Com més quantitat d’esperit té un home, més sent la necessitat de mandrejar”.

Mentre la majoria s’evadeixen del buit de l’existència –i d’ells mateixos– buscant ocupacions i alguna mena de realització personal més o menys xarona o ordinària, n’hi ha que fan tot el contrari i s’abandonen en aquest buit a la deriva de la recepció. Alguns en diuen meditació, que segons D’Ors no és res més que “l’art de la rendició”.

En canvi, Stevenson sentencia que “corre pel món una mena de persones mig mortes, adotzenades, que amb prou feines són conscients d’estar vives fora de quan exerceixen alguna ocupació convencional”, i afegeix que són subjectes que “no tenen ni gota de curiositat”. Aha. Senzillament, “no saben estar ociosos, la seva natura no és prou generosa” per entregar-se. I és que la mandra, amb aquests paràmetres que l’emparen, l’hem d’entrendre com un estat d’esperit que es desinteressa de la fam, de l’ànsia, del desig turmentador i els seus peus de fang, que són les expectatives desmesurades i la confusió dels somnis amb la realitat. No hi ha res superior a la realitat: el pensament i la imaginació fan aigües quan hi topen. Josep Pla ja deia allò de “contra la literatura d’imaginació jo he fet sempre literatura d’observació”.

Josep Pla amb el seu inseparable cigarret durant una entrevista al programa A fondo (8/12/1976)

La paràlisi i el treball, malament rai

Quan li preguntaven per què li agradava tant viatjar en vaixells petroliers en comptes de pujar a bord de vaixells comercials, Pla en tenia prou de dir, amb satisfacció: “Perquè són tan lents…!”. Així va popularitzar el seu mètode de recerca d’adjectius: la vida lenta, fumant amb plàcida vagància.

Ara bé, no hem de confondre aquesta ociositat amb el somieg encaboriat i quimèric que s’inspira en fantasies que d’alguna manera anhelem i que, precisament, la fàbula ens impedeix realitzar. I ens estanca, com l’aigua que no flueix i que s’acaba podrint. De fet, és una excusa per restar en la immbobilitat, encara que després omplim les hores del dia amb múltiples activitats. És una immobilitat ontològica. D’Ors ho expressa d’aquesta manera: “Gairebé cap reflexió mou a l’acció; la majoria condueixen a la paràlisi”. Acostumem a confondre la vivacitat amb la vida, repetint i personificant una perillosa addicció a la urgència i a la utopia, és a dir, a la ficció, condemnats sense voler-ho a la decepció reiterada. Pensem molt la vida, però la vivim poc. No sabem mandrejar.

Però Bertrana, com Cantinflas, té clar que aquesta i cap altra és la nostra gènesi i ens recorda que “l’home fou, en un principi, creat per mandrejar”. Eva també. El principi bíblic, el Paradís terrenal, “que en res no s’assemblava a una fàbrica, era un lloc on Adam i Eva mandrejaven eternament” perquè “Déu, el pare, ho havia decretat així”. Quina meravella. Però la poma va posar a prova l’eternitat. És per aquesta raó, conseqüència palmària, que el treball “nasqué del pecat”. Amb una puntualització infernal: “Les fatídiques paraules que convertiren la vida en suor, les digué l’Etern, és veritat, però el dimoni les dictava des de l’ombra”.

El pecat és consubstancial amb la feblesa i no deixa de ser una seqüela dels designis de Nostre Senyor, que va decidir fer-nos tan dèbils. Aleshores, esclar, no hem tingut altre remei que enganxar-nos a la dèria d’anar atrafegats, a guanyar-nos el pa amb la suor del nostre front, i el mandrejar s’ha convertit en una actitud censurada des de gairebé tots els angles: els valors morals, el sistema econòmic, la projecció social, l’èxit, l’altruisme… tots bandegen els embornals de la passió que ens brinda la “magnanimitat del despreniment”.

Acabaré la reflexió amb una altra cita de Bertrana, aventurant un deliberat badall: “Tot allò que tendeixi a aixecar l’esperit, a sublimitzar-lo, a dirigir-lo, devers la divina gràcia, ha d’ésser realitzat en un ambient de mandra”. I si aixecar l’esperit vol dir jeure com un ca mirant passar els núvols… és que hem comprès, com Alexandre escoltant la resposta de Diògenes, aquesta defensa dels ociosos.