Elogi de la lentitud a la Sala Flyhard

18.05.2014

La Flyhard reestrena aquesta setmana Tortugues: la desacceleració de les partícules, un espectacle escrit i dirigt per Clàudia Cedó. Amb un text, una posada en escena i un repartiment ben rodonets, la Flyhard ha creat un model de sala que cada dia guanya més seguidors. La Flyhard segueix sent la Flyhard, senyors.

Dani Arrebola i Clara Cols a Tortugues. © Pablo Lammers

Dani Arrebola i Clara Cols a Tortugues. © Pablo Lammers

Desconeixíem els textos o l’experiència com a directora de Clàudia Cedó, i vam sortir de la Flyhard amb ganes de saber més coses d’ella: d’on ve, què ha escrit o dirigit abans, si té més textos en cartera… Ens informen que Cedó posseeix una llarga experiència a Banyoles, en el teatre d’aficionats i com a directora amb actors discapacitats. Si el text de Tortugues ens ha agradat força i ens ha fet riure, allò que encara ens ha agradat més és la seva posada en escena. Amb un llenguatge 100% Flyhard, Cedó converteix en fàcil allò difícil, fa efectes especials de forma analògica i dota el muntatge de ritme i humor. Des dels títols de crèdit amb els quals s’inicia l’espectacle (prometo no fer spoilers, fet del qual sovint se m’ha acusat) fins als nombrosos trucs escènics, el muntatge és una delícia que fa que l’espectador transiti tota l’estona entre el somriure i la rialla. També cal elogiar l’espectacle en termes de producció, des de l’escenografia (Elisenda Pérez) i el vestuari (meravellós… d’on surt Iztok Hrga?) fins a les fotografies dels científics (Roser Blanch), la música original (Àlex Torío) i cada objecte que apareix en escena (un patchwork inoblidable o uns artilugis encantadors). Tots els elements que intervenen en el muntatge (paper de paret i pijames inclosos) són bufons, són graciosos, estan pensats i cuidats fins al més petit detall. Hi ha cura i amor en tot allò que envolta Tortugues, i això és quelcom que l’espectador nota i agraeix. Vaig pensar en el director de cinema Michel Gondry i en els seus mons gairebé màgics, no perquè aquí hi intervingui el celofan o el cotó fluix, sinó perquè l’estètica de Tortugues recorda al preciosisme detallista de La ciencia del sueño o a la tecnologia poètica de ¡Ólvidate de mí! El món de Clàudia Cedó és realista però amb un punt oníric, i parla de temes molt generacionals però amb una atmosfera de fàbula al·lucinada.

Aquest és un espectacle que parla bàsicament del temps: el temps que tenim i el temps que malgastem, els diferents ritmes i velocitats de la nostra vida i el temps que de vegades passa a càmera ràpida i de vegades a càmera súper-lenta. Dues parelles: una que canvia la ciutat pel camp buscant una vida més tranquil·la, i una altra de científics que investiguen com canviar les lleis físiques espai-temporals. La Sala Flyhard és la ideal per aquest tipus de proposta: les seves mides fan que l’espectador pugui veure fins la pujada de cella més subtil que fa l’actor, i en aquest cas més que d’un teatre de proximitat podríem parlar d’un “teatre d’immersió”, ja que l’espectador es troba, literalment, submergit dins l’espai de ficció.

 

 

Els actors de l’espectacle són Dani Arrebola (genial en la seva passió malaltissa per les tortugues) i Clara Cols (feliçment retornada a la sala després d’una baixa per maternitat) com la parella que busca la tranquil·litat, i Alícia Puertas (sexy i felina com no l’havíem vist mai) i Àlex Brull (un descobriment per a qui signa aquestes línies), tots ells molt compenetrats, tant per parelles com en quartet. La banda sonora original d’Àlex Torío (físic teòric i professor de matemàtiques a part de músic) és l’acompanyament perfecte per a una història que té un punt de conte infantil passat de voltes. Resulta inevitable pensar en Tom Waits quan sentim la seva veu rogallosa, i el vals final és un tema preciós que sintetitza molt bé tot l’espectacle. Celebrem que la Flyhard encarregui les bandes sonores dels seus espectacles a músics que no provenen del camp estrictament teatral (a La pols va ser The New Raemon), fet que dota a les seves produccions d’un segell de qualitat musical extra.

La Flyhard ha trobat, indubtablement, una manera de fer, un tipus de producció, un segell “marca de la casa”. Un llenguatge que ja podem reconèixer com a llenguatge Flyhard. Des de la marxa de Jordi Casanovas i després d’alguns moments (o muntatges) d’incertesa, l’equip format per Roser Blanch, Clara Cols, Pablo Lammers i Sergio Matamala porta amb mà ferma una sala on, cada cop que hi vaig, hi trobo públic nou, jove i entusiasta. Espectadors que potser van poc (o molt) al teatre, que no són “teatreros professionals” però que flipen amb el que veuen, que descobreixen la sala de Sants per primera vegada, que hi arriben gràcies al boca-orella o a les xarxes socials… La Flyhard s’ha construit un públic, això està clar, i és un públic que no para de créixer. Vagin a veure Tortugues, regalin Tortugues i, sobretot, quan en parlin amb els amics intentin fer el que jo porto fent durant tota aquesta crítica: no facin spoilers, si us plau.