Elogi a l’actriu simpàtica

27.03.2018

Va haver-hi una època on érem més joves, quasi adolescents, una època on encara les nits les passàvem en família mirant la televisió. Ara el nucli familiar està més disgregat en quant tantes pantalles hi hagi a casa. Aquella època, la família va gaudir de grans sèries i programes que TV3 feia tenint en compte el seu target. Servidor guarda un record molt tendre d’aquella època amb productes tan rodons com el No passa res de La Trincael Tres Estrelles del Tricicle, Teresina S.A. de La Cubana o El Show de la Lloll. Humor blanc però amb una alta dosi de sarcasme. Som fills d’aquella generació i amb aquest humor hem crescut i ens identifiquem. Per això quan hom va a veure el nou espectacle de la Lloll Bertran, El secret de la Lloll, té la sensació de tornar a aquella casa de riures units per un mateix gag. Però no caigueu en l’error de creure que El secret de la Lloll és un espectacle de memòries de la popular actriu. No enterreu a la Lloll, perquè encara té moltes històries per explicar.

Lloll Bertran ha estrenat ‘El secret de la Lloll’ al Club Capitol.

De fet, quan surt Lloll Bertran a escena es posa misteriosa i ens anuncia que aquesta nit ens explicarà un secret. Primer parla d’un mort, d’un assassinat. Després es retrau i diu que es tracta del secret que s’oculta en les pedres del Palau Maldà, una història d’amor, passió, i sí, hi ha un home mort. No cal ni un minut perquè la Lloll es guanyi tot el públic amb un parell de bromes intencionades, de gags sobre la dissortada actualitat. De fet tinc davant una dona (una bona Teresina) en perpetu atac de riure. No m’estranya que en acabar i alçar-se li descobreixi una samarreta on posa La jaula de las locas. La Lloll des de l’escenari li pica l’ullet i sembla dirigir-li algun gag especialment per ella. Mentrestant l’actriu ens explica les desventures d’una cabaretera més o menys popular que fa uns cent anys, des dels escenaris del Paral·lel, va captivar l’atenció d’un comte francès. La Lloll, vestida amb una camisa blanca i una armilla negra, tant es posa a la pell de la Lola, com a la pell del comte, com a la del mafiós representant de la Lola o com a la de la Mama, la directora del balneari on s’hosteja la cabaretera, entre molts d’altres. Fàcil i sense perdre mai aquella naturalitat que la Lloll transmet sense rastres de divismes.

Cal dir que aquest espectacle ve rodat, ja que es va estrenar l’any passat, com no podia ser d’altra manera, al Maldà. Però d’un any ençà hi ha coses que han canviat molt. I la Lloll que és una persona amb una ideologia determinada, no se’n estar de colar gags i paròdies dins d’un espectacle que ja està concebut com a mirall deformador de la nostra realitat social. El show de la Lloll (no el programa, sinó aquesta obra) no sols viu dels gags i de la rocambolesca història, sinó també d’una sèrie de números musicals que l’actriu executa amb una energia i saber estar envejables. No esperin grans coreografies, és una show-woman cabaretera que enllaça versions impossibles una darrera l’altra: des de la “chica yeye”, aquí noia hehe, fins a cantar allò de Les veles inflaran, però en francès, passant per altres adaptacions com les d’El Fantasma de l’òpera o la cançó de la Mama de Chicago. La part musical ve acompanyada per una esplèndida pianista, Ariadna Cabiró, i un actor multiinstrumentista, Eduard Autonell, que al mateix temps fa de becari despistat, però amb certa gràcia per la promoció d’un dels patrocinis.

La Lloll està acompanyada d’un pianista i un actor a ‘El secret de la Lloll’ al Club Capitol.

Però la Lloll, amb anys d’ofici i una concepció de l’espectacle molt col·laborativa, acaba animant al públic a seguir una coreografia final simulant vedet al Can-Can i petards i traques de fi de festa. Hom havia fet aquest joc de mans de jove en els seus anys d’escoltisme. I de fet, veig a la Lloll entregada en cos i ànima com a monitora als anys ’70. I la senyora de davant és com la nena que l’adorava quan la va tenir en les seves primeres colònies. Coi! Amb la Lloll tot ens porta a una època passada, a records entranyables, de vida i alegria. I no se’ns fa carrinclona, sinó necessària per fer passar la ràbia de tot plegat. L’humor és el millor antídot contra la ràbia. O almenys el millor calmant. I com que tot plegat va ser una festa, una estrena entre amics, fans i simpatitzants, vam acabar tots brindant amb una copa de cava i un tros de coca d’anís, mentre esperàvem la sortida de l’estrella. I una de les parelles VIP assistents a l’estrena van ser els Honorables Artur Mas i esposa, Helena Rakòsnik. Precisament d’aquesta última li robo el comiat que li va fer a l’actriu: “No perdis mai aquesta energia, Lloll!”