Elm Puig, vers dislocat

Aquest proper dimecres 25 de maig, a partir de les 19:00 hores, Elm Puig presentarà en societat el seu primer llibre de poemes, La invenció del sotabosc (Bromera, 2016), que va merèixer el Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia de Burjassot. A l’acte també participaran Laura López, poeta i professora de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, i Carles Jove “Monegre”, que acompanyarà al poeta nascut a Sant Feliu de Guíxols l’any 1978 amb una sèrie de poderoses composicions. La festa tindrà lloc a la llibreria Casa Usher de Barcelona, al carrer Santaló número 79.

En el poema “Pantà de Vallvidrera” d’Elm Puig, dins d’aquesta sorpresa indiscutible que és La invenció del sotabosc, hi ha una cita premonitòria del poeta Jordi Vintró, justament reivindicat en aquest volum. Prega el següent: “D’humà / se sent només el soroll de la serra.” És aquest crit que silencia, aquesta humanitat xifrada, amagada darrere d’una simfonia destrucció, el que ofereix, en el conjunt d’aquest poema, però també en la resta de pàgines, una inquietant pàtina d’horror submergit. A través d’aquestes metàfores brandades, a través d’aquests versos aparentment trencats però que són ells el que ens realitat ens trenquen a nosaltres, ens trobem en un dubte perpetu per interpretar què és el que hi ha d’humà dins nostre però també dins el que ens envolta.

No és estrany, doncs, que Charles Simic, un altre autor que s’interroga precisament en l’estat de dubte perpetu d’aquestes qüestions metahumanes dins la nostra societat contemporània i sempre amb versos com a eina, sigui una fantasmagòrica presència constant dins La invenció del sotabosc, com passa amb aquest cas d’un silenci que crida: el poema “Veu en off” ens pot donar una possible ruta de seguiment.

Tornen a casa després de la feina,

resseguint els plaers de la distància

curta, un efecte que viu darrere

les parets mudes, a l’ombra del temps.

Amb aquesta manera d’acollir-se

perpetuen la seva espècie, d’àngels

i ferralla.

La lectura de La invenció del sotabosc d’Elm Puig recorda també un volum meravellós d’Emili Sánchez-Rubio, possiblement el seu millor llibre, Jardín en construcción (Premi Ernestina de Champourcín, Diputació Foral d’Àlaba, Vitòria, 2010). En aquests dos títols sumptuosos, el poeta es presenta com una mena de demiürg que interpreta el paisatge o, pitjor encara, intenta dominar-lo sota les brides dels versos i de la comprensió. Important és el mestratge de Màrius Sampere, que ens obliga a anar a la cacera d’allò no dit encara, i sempre amb mots extraordinaris, o no, que puguin inaugurar viaranys de creació. En el fons, tornem a assistir a la discussió entre Werner Herzog i Klaus Kinski en el rodatge de Fitzcarraldo: el segon diu que la natura és bella, el primer diu que no té res de bellesa, que la natura és natura, i com a tal és espantosa de tan lliure, implacable, sòrdida i indestructible.

L’entorn és el que és quan els versos ens fan creure que podem arribar a algun punt de domini, tant màgic com no. Llavors potser serem capaços d’aconseguir que el poema no sigui només un poema, tradició de la litúrgia del coneixement, sinó més aviat una mirada, un tipus de sotjar, el vehicle a través del qual assolirem l’epifania del redescobriment, una reinterpretació, que en certa manera també és una metàfora de control. Si la poesia ha de servir per a alguna cosa que sigui per ajudar a entendre que tot canvia perpètuament, que no hi ha res estable, que vivim a la intempèrie. A través de la poesia l’humà pot tornar a ser humà, aquesta mescla d’àngel i ferralla, el tercer tigre de Borges capaç de desafiar les categories violentes de Derrida. Ni alfa ni omega, sinó tota una altra altitud. Puig ho sap perfectament. Per aquest motiu els seus poemes no volen donar sentit sinó que s’alimenten d’aquest caos, d’aquest magma fluorescent, de totes aquestes energies que circulen fora del nostre control de cadenes lingüístiques i mentals.

Per això, també, els poemes d’Elm Puig són duríssims: no estem acostumats a aquests impactes construïts a partir de versos curts, condensadíssims, a partir de tota una sèrie de paraules-pedres que ens colpegen l’enteniment i que ens obliguen a ressituar-nos en un nou espai de conformitat o de revolta, lloc en què la identitat pugui decidir-se per una via d’escapament alternativa, com en el primer poema del recull, justament titulat “Expectatives”:

Una ungla mai voldria ser tallada,

només créixer en caos, com una selva,

estendre’s vers un món sempre novell

 

sense destrals, ni paraules.

Una de les tècniques aquí utilitzades, però que també es fa servir en altres cantons talment un paral·lelisme conseqüent, és la de personificar els elements però també animalitzar els humans. Elm Puig dóna a les coses aptituds i actituds humanes: voluntat, creença, intel·ligència, desig… Però també converteix els homes en carcasses primitives, en eines, possiblement en instruments de déus poc favorables. L’atzar també és una bèstia, si ho entenem des d’un altre prisma… La intenció no és cap altra que demostrar que tenim massa inserides, dins nostre, les regles de la tribu, o que cal lluitar contra consideracions preestablertes. Alliberar-nos sobiranament. O no.

Precisament la poesia moderna catalana, la que s’està parint diàriament a casa nostra, majoritàriament feta per dones com ja s’ha apuntat en altres ocasions, és la que inaugura aquests nous espais que no estan marcats com bous de granja, noves formes de dir i de remirar: fonamentals són en aquest sentit Míriam Cano, Sílvie Rothkovic, Anna Gual, Lucia Pietrelli, Maria Sevilla, Laia Carbonell, Raquel Santanera o Aina Torres, entre d’altres. Indubtablement, Elm Puig sap alimentar-se molt bé d’aquesta nova tradició que tants fulgors encara haurà de propiciar, però també ens ofereix el seu món propi, claustrofòbic, cruel, lyncheà:

No hi era el gos, al jardí, en tornar

de les vacances: havia marxat,

temporalment, a establir-se a la casa

del carnisser del poble, entre olors

i ganivets, darrere el mostrador.

 

La por dels seus amos –el rostre

entretallat per l’absència muda

de l’animal casolà– resumia

tota una espècie.

Quan llegim poemes com aquest, “El tall que es pela”, ens veiem obligats a un desplaçament del sentit, una dislocació, com si adaptéssim el cos a un acte de violència. Perquè necessitem comprendre quan a vegades la comprensió no pot res més que fer-nos de xarxa malèvola, però després veiem que els referents fins ara assolits poc o res poden dir-nos davant una clatellada de novetat. En cada peça, Elm Puig ens desafia, ens obliga a tornar a pensar, a adaptar el gest, a no estroncar-nos. Només per això la lectura de La invenció del sotabosc és revitalitzant, tot un encert.

El proper dimecres 25 de maig, a la llibreria Casa Usher, tothom qui vulgui es podrà encarar de viva veu amb aquesta obra granítica que desafia les convencions i, el més important de tot, que ens presenta una nova veu que, tot just en aquest iniciàtic començament que emprèn, ja destaca amb inusitada potència. Un naixement feliç en tota regla. El primer de molts altres, de ben segur.