Eliahu Inbal a l’Auditori

L’OBC obre l’any amb un plat fort: la Simfonia núm. 7 de Gustav Mahler (1860 – 1911). Una bateria de cuina amb tots els efectius i, com a xef, un dels grans especialistes en el compositor bohemi: el director Eliahu Inbal (Jerusalem, 1936).

S’han acabat les Festes i l’any nou ve acompanyat de bons propòsits. Entre ells, algun que altre règim per fer baixar els àpats de Nadal. Després dels excessos, toca dieta lleugera i sana. Bo per al cos. Però l’esperit musical necessita just el contrari. Després de les vetllades amb el digestiu menú vienès de valsos i polques, i havent fet un vermut de musicals de Broadway, la carta de l’Auditori proposa un plat excessiu i calòric com el que més: la Setena simfonia de Mahler. Carn d’olla simfònica. Una estrella pels dietistes de la casa.

El menú no deixa de ser vienès, però la música ja no evoca els salons emmirallats i els vestits de mirinyac. Quan Mahler estrenà la Simfonia número 7  la ciutat encara estava comentant l’obra del filòsof i psicòleg Otto Weininger, Geschlecht und Charakter (Sexe i Caràcter), que s’havia situat en l’epicentre de les crítiques per la seva pretesa misogínia i el seu antisemitisme (malgrat que Weininger era jueu convers al protestantisme). Des de Freud, la pulsió sexual ja no era un tabú, tot i que seguia sent un escàndol. Però l’escriptor que millor va plasmar per escrit les idees freudianes fou Arthur Schnitzler, que publicava Das neue Lied (La nova cançó). Per la seva banda, el periodista i escriptor Karl Kraus, continuava amb les seves punyents crítiques des del diari Die Fackel (La Torxa).  En el context musical, Alexander von Zemlinsky i Arnold Schönberg havien creat la Verein für Schaffender Tonkünsteler (Associació per als artistes musicals creatius) i aquest darrer, l’any 1905, estrenà el Pelleas und Melisande op. 5 mentre treballa en el Primer Quartet de Corda op. 7 i els Vuit Lieder per orquestra op. 8. Berg i Webern havien començat a ser els seus alumnes l’any anterior. En aquesta societat en transformació, tot estava deixant de ser el que havia estat, i ho deixarien de ser, dramàticament i definitiva, després de la Primera Guerra Mundial. Mentrestant, moltes coses ja no eren el que semblaven.

A la simfonia mahleriana tampoc les coses són el que semblen. No és gens triomfal la marxa amb què s’inicia. Sonen com ocells de mal averany les flautes i els clarinets al primer nocturn, i l’elegància del minuet es barreja amb els ritme canalla de l’habanera. El vals de l’Scherzo ja no evoca els salons daurats i el mareig embriagador del xampany, sinó la ressaca pastosa de l’aiguardent; ja no es balla a la punta d’una sabata sinó a fil d’un precipici, mentre la melodia es desfà i el ritme s’esfilagarsa als sons més greus de l’orquestra.  Al segon nocturn, la seducció vuitcentista de la serenata, guitarra i mandolina inclosa, es veu trencada per pizzicatos com fuetades i per un embogiment de fira. El rondó final, que s’insinua gloriós, inclou moments de solemnitat triomfal alla russa i d’eufòria alla turca. Però tot deriva en una dansa macabra on la glòria és impossible. Les campanes de l’església sonen a l’hora que els esquellots. L’apoteosi no es produirà, perquè s’interromp just quan és a punt d’esclatar. L’acord final és un cop mortal.

La Setena és un plat que es pot indigestar. L’envergadura de l’obra i la varietat d’ingredients pot acabar en un desconcert de mal empassar. Però Inbal va mantenir la tensió de l’obra durant els seus cinc moviments i donar-los coherència, tant interna com entre ells. A la seva direcció precisa hi va ajudar, sens dubte, la concentració i l’entrega dels músics de l’OBC. Segur que per cuinar una obra com aquesta a un nivell triestrellat es necessita més temps i complicitat del que han disposat amb Inbal. Però el resultat final deixà un excel·lent regust de boca.

La cocció arrencà a foc fort. L’inici fou desajustat, especialment l’afinació de les fustes i el so enèrgic, però massa punyent, dels metalls, però es pogué corregir aquesta ebullició precoç. Arribats al tercer moviment, la gana s’obrí amb un sabor rítmic i embriagador. En tot moment, fou idoni i encertat el punt de sal dels contrabaixos, els contrafagots i arpes. Gustoses com pilotes les intervencions dels primers faristols de viola i violins en les intervencions solistes. Al darrer moviment, amb tot el desplegament orquestral possible, pressió al límit però sense que l’orquestra en ebullició arribés a vessar.

Al final del seu comentari al programa de mà, Joan Grimalt comenta: “La Setena, després de passar revista al món i al seu tumult, es desemmascara la fal·làcia per la via del sarcasme més cru. En què creu, doncs, el Mahler madur? Escolteu la Vuitena. S’hi representa, sobretot, allò en què ha deixat de creure”. Els qui vulguin seguir el consell, només (i diem només perquè després d’anys d’absència, aquests tres mesos no són res) li caldrà esperar fins a l’abril, quan l’OBC la interpretarà a l’Auditori. En aquesta ocasió, en serà el director el seu titular, Pablo González.