Elena Ferrante: pur vici literari

13.04.2016

El segon volum de la saga de L’amiga genial, Història del nou cognom (La Campana Editorial), ja circula per les llibreries. L’enigmàtica Elena Ferrante reprèn la història d’amistat entre la Lenù i la Lila, dues noies d’un barri humil de Nàpols que s’estimen i s’odien amb tanta intensitat com la dependència que tenen l’una de l’altra a l’hora d’encarar la vida. En aquest llibre, traduït per Cesc Martínez, Ferrante ens arrossega encara més endins en el seu immens retrat de l’amistat i la rivalitat femenines, i d’una societat inestable que trontolla entre la postguerra i els canvis dels anys seixanta.

Ferrante-stroy

La Lenù torna a ser la narradora talentosa i contradictòria de la segona part d’aquesta tetralogia. Igual que en el primer volum, canalitza els seus dubtes, alegries i frustracions a través del text. La prosa que hi trobem és d’una sinceritat ferotge i captivadora, que reflecteix la complexitat dispersa i vacil·lant que experimenta una noia de setze anys. Amb la seva relació amb la Lila com a pedra angular, la Lenù s’enfronta a diverses problemàtiques existencials: l’amor (i el desamor), la sexualitat, la vida familiar, els estudis, el sentiment de pertinença i la incertesa del futur, gràcies a les quals estaca l’estampa social d’un entorn on les desigualtats, el masclisme i les mentides encara són valors immutables.

 

Dependència, voluntat d’autoafirmació i honestedat narrativa

Les descripcions del comportament de les persones que l’envolten, des de la seva mare fins al seu amor platònic passant pels joves reclamats per l’exèrcit italià, els mafiosos del barri o les noies que es casen quan amb prou feines han complert divuit anys, estan fetes amb una lleugeresa narrativa i un realisme prodigiosos, que no s’obliden de la diversitat ni del valor expressiu dels diàlegs. El llenguatge és planer i clarivident, la senzillesa del qual delata la destresa de l’autora a l’hora de traslladar al paper els detalls i els misteris d’una trama recargolada sostinguda per dues grans temàtiques: l’exploració psicològica dels personatges (principalment de la dues protagonistes) i la crònica social de la història d’un barri; una ciutat; un país que es va encadenant a les transformacions de la segona meitat del segle XX.

Història del nou cognom té més de set-centes pàgines, que s’afegeixen a les més de cinc-centes de L’amiga genial. Igual que passa amb la seva predecessora, es consumeixen amb menys esforç que desfici per saber què passarà amb (i entre) la Lenù i la Lila ara que han deixat enrere l’adolescència i encaren les incerteses vel·leïtoses del món adult des de dos prismes que no tenen res a veure: la Lila s’ha casat i porta el cognom del seu marit; la Lenù s’ha convertit en una estudiant modèlica i ha eixamplat relacions fora del barri. Però totes dues se senten perdudes.

La seva amistat tornarà a serpentejar l’angoixa ondulant que intentaran suportar, oblidar o superar en funció de les circumstàncies. En qualsevol cas, es tornarà a posar de manifest que la seva atracció, malgrat els daltabaixos, no es pot rompre de cap manera: un entramat indestriable de dependència i, al mateix temps, de voluntat d’autoafirmació. L’agudesa de Ferrante, exagerada per l’encís literari de la pruïja i la transcendència, exprimeix els contorns de la condició femenina i sedueix la curiositat del lector, que transforma la seva set literària en entusiasme per un relat sobre la joventut que, no obstant el tòpic, ens recorda que la vida és complicada i que pot ser meravellosa. Dit d’una altra manera: que som éssers contradictoris.

ferrante

L’honestedat narrativa és sempre abassegadora, a vegades insòlita, tan franca que resulta dramàtica. Tant la Lila com la Lenù com la resta de personatges tenen l’autenticitat dels defectes i la quotidianitat. Són imperfectes, amb les seves coses bones i les seves tares físiques i morals. I això s’accentua, naturalment, en les dues protagonistes, que ens ensenyen els contrastos entre la seva humanitat més tendra i la més abrupta; els seus pensaments o comportaments més nobles, instintius, prosaics o mesquins; els seus desacords, coincidències i obsessions; la seva atracció, el seu vici inherent. Si us va agradar la primera part, només em queda exhortar-vos a continuar el viatge.