El volcà de Rossellini, sempre actiu

Tornar a viatjar a Stromboli és un ritual sempre agraït i revifador. Paradoxes de la vida, un dels films que començava a inaugurar la modernitat cinematogràfica ha acabat esdevenint tot un clàssic. La Sala B dels cines Verdi plena a vessar i entrades esgotades des de les quatre de la tarda. Que la I Mostra de Cinema Italià a Barcelona sigui gratuïta pot ser un dels motius, però no li traiem mèrit a la qualitat de les seves propostes. Dissabte al vespre, immillorable: una doble sessió feta a base de correspondències entre el documental La guerra dei vulcani (2012) i Stromboli (1950), obra mestra de Roberto Rossellini.

El cineasta francès Jacques Rivette, amb Lettre sur Rossellini timbrava l’italià com a patriarca de la Nouvelle Vague. També és una carta, la d’una entusiasta Ingrid Bergman, la que inaugura el documental signat per Francesco Patierno. Una missiva transcendental per la història del cinema que posava punt i final a la turbulenta història d’amor lliure entre Anna Magnani i Rossellini. Amb la musa hitchcockiana d’Spellbound o Notorious, iniciava el mestre romà una nova parella que s’allargaria fins a Viaggio in Italia. Una carta que no només ens arriba explicada, sinó que la vivim i la sentim. Un Ti amo al cinema que Patierno reprodueix a la pantalla 63 anys més tard, amb una tècnica no original però sí efectiva: la d’il·lustrar la història amb seqüències de films interpretants als anys 50 per la Bergman i la Magnani. Explicar el passat des de la perspectiva actual… pretensions de realisme? Potser, però força allunyades de l’obsessió per la veritat del cos fílmic de Rossellini. A vegades la sala s’ennuvola amb la sensació d’assistir a un sofisticat reportatge destenyit pel rosa del xafardeig (amb espies, plagis, paparazzis i embaràs inclòs). Afortunadament, però, sempre s’acaben imposant els autèntics brams dels volcans de les Illes Eòlies.

Perquè encara que els fotogrames moren quan es fon el projector, també ressusciten, gràcies al muntatge. En l’era de les imatges en flux infinit, Francesco Patierno viatja al passat per recuperar dos llargmetratges (Stromboli i Vulcano) que van ser les dues cares d’una única moneda. Dansant en paral·lel narren una mateixa historia, la d’una dona atrapada en una terra hostil. Patierno demostra que la postmodernitat no s’ha acabat i s’apodera dels plans creats per Rossellini i William Dieterle per transformar-los i construir un nou discurs. Com el volcà que descansa, però mai deixa d’esperar el seu moment, el fervor de la Magnani, la passió de la Bergman i la determinació dels respectius demiurgs no s’esgota amb la seva mort.

Un foc, el de Rossellini, que quan torna ho fa amb més força. Cansat de parlar d’una postguerra de ciutats destruïdes (Roma, città aperta, Paisà, i Germania anno zero), al 1950 dóna per esgotat el Neorrealisme i decideix seguir interrogant-se sobre el més profund del caràcter humà sense ancorar-se a una època o un lloc. Per això escorcolla (en un rodatge complicat, tal com mostra el documental) l’explosió provocada per la incomunicació entre dos móns: una illa de pescadors a Sicília i el Hollywood de l’star Ingrid Bergman. Sense guió i sense espai per mètodes interpretatius, el geni italià volia copsar l’instant real i la veritat. Per fer-ho escriu un diari a través de la càmera, registrant tot el que succeeix. En el procés, no dubta a filmar la seva futura dona testimoniant una angoixant i salvatge matança de tonyines. Aquesta recerca va determinar la seva relació personal i professional, i d’això ens vol parlar Francesco Patierno, de com la realitat i la ficció es troben inevitablement enllaçades, sense poder escapar l’una de l’altra. On acaba el teatre i on comença la vida?

La guerra dei vulcani és un gegantí esforç de documentació i arxivística per conjugar imatges extretes de la vida amb altres del cinema. L’objectiu: dotar d’emocions les fredes dades del discurs històric. Com va ironitzar el seu director als Verdi, gràcies a la màgia del muntatge ha extret les millors escenes del poc exitós Vulcano. També li ha permès col·locar el seu nom al costat del de Rossellini, a qui s’atreveix a reformular. Ho veiem a través d’Ingrid Bergman, símbol principal de la moral nord-americana d’aleshores (havia estat la Joana d’Arc de Victor Fleming) i que amb el cineasta italià s’expandeix fins sobrepassar les limitacions de la mare-terra. Patierno, a més, fa explícita la seva assumpció de trets més propis de la Magnani, més femme fatale. Les clàssiques icones enfrontades de la dona rossa i la dona morena es sobre impressionen a la pantalla i comparteixen més que un home: metratge, rodatge i les roques a les Illes Eòlies, i una mateixa desesperació. S’incrusten a la terra i ressorgeixen de les seves cendres amb nous i més rics significats. Falta d’originalitat? La postmodernitat no sempre és còpia ni reciclatge acomodatici o vulgar. També pot ser recuperació per allargar la vida de les imatges, atorgar-lis noves i més riques arestes, i fer-les eternes.

Una llàstima que Francesco Patierno es mostrés sorprès de trobar un dissabte al vespre una sala de cinema plena per veure un documental. És fàcil sorprendre’s amb l’èxit de la Mostra, perquè malauradament (i moltes vegades inexplicablement) no és gens habitual que les propostes documentals funcionin en sales d’exhibició comercials i per això es marginen a cineclubs o centres d’art. Que el seu diàleg entre Stromboli i Vulcano s’hagi venut ja a més de 30 països ens reafirma en la idea que les imatges no moren perquè sempre són la base per noves escriptures.