El viatge de la Nadia al TNC

4.02.2016

“Hi ha dues històries: la història oficial, mentidera, que s’ensenya ‘ad usum Delphini’ i la història secreta, on es troben les vertaderes causes dels esdeveniments: una història vergonyosa”

Honoré de Balzac

Nadia al TNC | Font: TNC

Nadia al TNC | Font: TNC

Nadia Ghulam va néixer a Kabul, l’Afganistan, fa 28 anys. Quan en tenia vuit, durant la guerra civil posterior a la retirada soviètica, va patir greus ferides a causa d’un bombardeig. Un cop instaurat el règim talibà i encara amb seqüeles físiques, va haver de fer-se passar per un noi per mantenir la seva família. Una mentida que va durar gairebé deu anys: fins al 2006 que, gràcies al treball d’una ONG, arriba a Barcelona. És el que explica Nadia, l’espectacle creat per ella mateixa i Carles Fernández Giua que podeu veure al TNC fins el dia 11 de febrer.

Nadia és un documental escènic en forma de monòleg-entrevista interpretat per la mateixa protagonista de la història. Un espectacle més o menys multidisciplinari que combina diferents llenguatges com l’audiovisual (fragments del viatge que va fer la companyia a Kabul), la paraula i el moviment. No es tracta, doncs, d’un mockumentary, tot i que evidentment al reconstruir la realitat ja l’estem transformant i teatralitzant. De fet, és la pròpia Nadia qui, amb la col·laboració de Fernández Giua, ha elegit i escrit els passatges de l’espectacle. I com a El secret del meu turbant, el llibre escrit per Ghulam i Agnès Rotger, guanyador del Prudenci Bertrana l’any 2010, ha optat per deixar fora els mals records, les escenes més doloroses de la seva vida. Una decisió que evidentment tenyeix d’esperança el muntatge però alhora li otorga un to un xic naïf. Tenint en compte que ja és una recreació d’uns fets, i que veritat i mentida són pràcticament indissociables en la representació artística, per què no fer un pas més i atrevir-se a buscar la realitat a través de la ficció? Al meu entendre, i sóc conscient que possiblement no és la voluntat original dels autors, això faria de Nadia un producte més compromès, més colpidor.

També és cert que hi ha persones, com Wajdi Mouawad, que després de viure una infància traumàtica necessiten explicar-ho, fer teràpia. Altres, com Nadia Ghulam, prefereixen pensar el passat des del present i recordar que després de la nit arriba el dia. Que de tot se’n pot aprendre alguna cosa. Perquè el relat de la Nadia és una història de superació, un exemple d’algú que va lluitar per sobreviure i que anhelava, per damunt de tot, la llibertat. D’una dona que durant deu anys només podia ser ella mateixa a través de la imaginació. Però a més, la història d’aquesta afganesa de 28 anys és un testimoni més del funcionament del món. Les seves cicatrius no només ens parlen de la història de Kabul, sinó que són un exemple de com els interessos d’Occident incideixen directament en la vida de milions de persones. I més enllà de l’esperança, el que realment ens proporciona la Nadia és un desplaçament del nostre punt de vista. I això encara és més necessari.