El tinent d’Inishmore de Martin McDonagh al Versus

Durant un mes podreu trobar en cartellera l'obra "El tinent d'Inishmore" de Martin McDonagh a la sala Versus Teatre, de mans de la companyia de Banyoles Tetrabrik. Humor negre i grotesc al servei d'una petita catarsi de riures més nerviosos que francs.

Durant un mes podreu trobar en cartellera l’obra El tinent d’Inishmore de Martin McDonagh al Versus Teatre, de mans de la companyia banyolina Tetrabrik. 

Martin McDonagh ens trasllada a un llogarret de la Irlanda dels anys noranta, on el temps sembla aturat. El protagonista, Mad Padraic, un sàdic terrorista solitari que no ha estat acceptat a les files de l’IRA perquè està massa boig, torna a casa a l’illa d’Inishmore quan la seva mare l’avisa que els seu gat no es troba gaire bé. El cas és que el gat és mort, atropellat o assassinat en circumstàncies no gaire clares, i en la seva mort s’hi veu involucrat un veí hippie amb poques llums però millor intenció, que en portar el gat mort a la mare del tinent entra en el pla de represàlies de Padraic, per a qui el gat havia estat el seu únic amic.

Obra coral, El tinent d’Inishmore ens presenta una galeria de personatges, que van des d’un traficant mediocre al veí desafortunat que es creua amb el seu gat passant per la germana del veí, companys de jocs sàdics en la infantesa del Padraic.

El protagonista viu en la doble moral. L’amor incondicional envers seu gat contrasta amb la pràctica de demanar als seus torturats quina part del cos prefereixen perdre. La naturalitat amb què ja de petit feia saltar ulls es correspon ara amb la facilitat per posar bombes als fish&chips en pro d’una Irlanda alliberada. El deliri de sadisme que ens presenta MCDonagh des de la primera escena va in crescendo i en algun moment pateixes que et facin saltar als cabells trossos de cervell per completar l’humor cafre. En aquest espiral de violència i absurd, les referències que et vénen al cap són inequívocament tarantinianes, o el film “Very bad things” de Peter Berg.

Cal destacar la direcció escènica de Joan Gómez, que resol amb encert els problemes que podria generar la petitesa de l’espai. L’escenografia i el vestuari són  ben senzills però contextualitzen visualment l’ambient resclosit i decadent dels personatges, i la direcció artística és de Salvador Duran, tots dos actors. D’entre el repartiment destacaria Tere Solà, la mare del protagonista (en altres muntatges aquest personatge és el pare) i la comicitat suau de Rafael Ferré en el paper de hippie.

Humor negre i grotesc al servei d’una petita catarsi de riures més nerviosos que francs. I com sovint passa a la vida mateixa, la sorpresa i l’absurd de tot plegat saltarà al final. Si esteu  a la petita platea del fons de l’escenari gaudireu (o no) de poder passar pel mig de l’escampall que queda en acabar l’obra. A mi personalment m’encanta, com m’agrada molt i gaudeixo de la música en directe que posaven la nota festiva o irònica amb cançons irlandeses amb un banjo, un contrabaix i un acordió diatònic. Inclou un tast de cervesa artesana del Montseny i sorpresa gastronòmica a la sortida. Més val que no hi aneu sopats.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació