El tercer ull

18.04.2016

Estem parlant de teatre en estat pur. Veure una obra d’Eduardo de Filippo és un exercici extremadament catàrtic, sobretot si et proposes llegir (o escoltar) entre línies. A A teatro con Eduardo, al Teatre Lliure, tenim l’oportunitat de veure una obra i mitja.

Ramon Madaula i Jordi Bosch a A teatro con Eduardo. © Ros Ribas

Ramon Madaula i Jordi Bosch a A teatro con Eduardo. © Ros Ribas

 

El primer acte d’Home i senyor dóna el tret de sortida a un viatge pel món de la interpretació que continua amb una peça sencera de l’autor italià, La gran il·lusió.
Si una cosa s’ha de destacar és un nom: Jordi Bosch. L’actor ofereix un paper que, com a mestre de cerimònies, acompanya el públic durant l’assaig d’una companyia de teatre i, més tard, un cop situats a la segona obra, submergeix als assistents dins de la màgia del teatre; la il·lusió del teatre. Mai més ben dit. Bosch sap arribar al públic amb la seva interpretació treballada i plena de sentiment, i també amb una enorme capacitat d’executar diàlegs on la ironia hi juga un paper principal.

Lluís Pasqual ens ofereix només la primera part d’Home i senyor, una obra de Filippo que pretén parlar del teatre des de dins del teatre, un exercici bastant freqüent en ell si analitzem la seva trajectòria. El dramaturg italià utilitza l’humor i el sarcasme per mostrar tots elements que estan en joc quan es fa teatre. La seva habilitat per barrejar moments alegres amb altres que són tràgics crea una confusió notable a l’espectador. Per tant, aconsegueix el seu objectiu.

Uns músics acompanyen en tot moment al públic per fer més passables els canvis d’escenari. Aquest últim element, precisament, té un paper destacat en aquesta adaptació de Lluís Pasqual: els canvis en l’ambientació. Si una cosa té el Teatre Lliure és el gran ventall de possibilitats que ofereix l’escenari: plataformes que s’eleven, parets que s’obren, llums que apareixen des del terra… És tot un espectacle i, per tant, imagino que pels intèrprets deu ser un regal actuar al Lliure.

Actualment, una de les apostes per fer teatre modern és prescindir del teló tradicional que s’obre a l’inici de la representació . Aquesta decisió, però, pot esdevenir un intent fallit on els ambiciosos aires de modernitat fan més nosa que servei. En aquest espectacle del Lliure, en canvi, el resultat és immillorable: teatre clàssic i modern alhora, una text del segle passat representat amb els paràmetres del teatre més avantguardista i trencador. I el que és més important, sense caure en l’error de quedar-se, només, en les aparences; aquí s’arriba al fons.

Mercè Sampietro a A teatro con Eduardo. © Ros Ribas

Mercè Sampietro a A teatro con Eduardo. © Ros Ribas

L’adaptació de les dues peces és encertada i honora el llenguatge propi d’Eduardo de Filippo: combina l’engany amb la sinceritat; la fredor amb la calidesa. En el cas de l’obra sencera, La gran il·lusió, estem parlant de màgia en tots els sentits imaginables. Això sí, sempre amb la crítica permanent envers tot: el teatre, la societat, la riquesa, l’amor, els prejudicis, la cultura, l’art… Està en mans de cadascú decidir quedar-se a la superfície, i només riure després d’una determinada broma, o bé contextualitzar els tocs humorístics i intentar entendre què s’hi amaga al darrere, què ha volgut explicar el dramaturg nascut a Nàpols.

La ridiculització dels personatges i, per tant, de la societat és un element clau on la interpretació de l’elenc d’actors és apropiada. Ramon Madaula i una enèrgica Mercè Sampietro saben trobar el punt just, l’equilibri exacte en tot moment. En definitiva, no us podeu perdre aquesta obra, com a mínim si voleu saber el motiu del títol d’aquesta crítica.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. De vegades surto del teatre i només penso que si em trobo a algun dels actors els hi diré gràcies. Això em va passar amb aquesta obra.
    Gràcies David, per aquesta crítica!!