El temps (i el futur) segons Marc Artigau

5.12.2018

Hom pateix cada dia més pel seu futur i el del seu entorn més immediat. Vist com van les coses al món, on em trobaré dintre de 30 anys quan ja estigui prop dels setanta? Qui m’acompanyarà al meu costat? Qui em cuidarà quan em fallin les forces? Preguntes que em turmenten. No soc l’únic. Alguns dramaturgs de casa nostra investiguen i busquen respostes tot creant relats escènics on dibuixen futurs possibles on l’ésser humà ha evolucionat i s’ha adaptat a una nova societat que, tot i ser imaginada, no ens sembla tan llunyana. Marc Artigau, junt amb la direcció de Raimon Molins, ha fet aquest exercici i ha creat una faula distòpica on l’ésser humà interactua amb normalitat amb uns acompanyants no humans: els autòmats.

Clàudia Riera i Montse Guallar en una escena d”Alba’, de Marc Artigau. © Quim Otero

Es tracta d’Alba (o El jardí de les delícies), l’últim Premi Quim Masó. Tres personatges, dos humans i un autòmat (Clàudia Riera) que exerceix la funció d’acompanyant de l’Alba (Montse Guallar). El tercer en discòrdia és l’Home (Lluís Marco, interpretant un personatge sense nom). Alba i l’Home són grans, passen els setanta anys i veuen de reüll la fi de la vida. Però el seu comportament enfront de la vellesa és diferent. Alba ha decidit contractar J, un acompanyant tecnològic, un androide (robot o autòmat, tant se val) que no sols l’ajudi i l’assisteixi en les feines de casa, sinó sobretot que l’acompanyi per una simple funció: ser una nova Alba construïda a través dels records i les fotografies de quan tenia 20 anys. Dorian Gray ja no necessita un mirall, tan sols un algoritme. J (de jove) es nodreix del material físic i de la paraula que guarda la seva propietària, però la intel·ligència artificial busca altres estímuls per oferir una millor experiència emocional, per retratar amb exactitud aquella Alba jove i estimulant de quan tenia 20 anys. I per això, Alba presenta i relaciona l’Home amb l’autòmat. Aquest home és el seu millor amic, però sobretot va ser la seva parella durant molts anys a la joventut. L’home, reticent amb l’aparició d’aquests acompanyants tecnològics, no és insensible i cau en la trampa del record que li brinda J. L’androide és la memòria de l’Alba, una memòria que es va omplint per capes; l’Home és la víctima manipulada per un record que es vol fer present; i Alba, víctima també d’un ego que busca fugir de la solitud, és qui manipula els fils.

El relat és franc i s’exposa amb claredat des d’un bon principi. No ens ve de nou el tema, hi ha molts referents: Blade Runner (Ridley Scott, 1982), Her (Spike Jonze, 2014), Metrópolis (Fritz Lang, 1927). Però també Pigmalió o Frankenstein. Però en aquest cas, l’aposta de l’autor consisteix en parlar no tant dels límits de la intel·ligència artificial, o del poder de les màquines, sinó en com aquestes ajuden a fer més flexible el pas del temps. A través d’una prosa poètica molt ben tramada, Artigau fa reflexionar els seus personatges sobre la memòria i la solitud. “El temps no és res més que l’espai que hi ha entre un record i un altre”. Frases amb pes que valen la pena recordar. Artigau és un autor que fa moure els seus personatges més pels seus pensaments i reflexions que per les seves accions. I potser és precisament això el que, en aquest cas, crea un cert distanciament amb l’espectador. El conflicte genera més reflexió que acció en els personatges, que per altra banda tenen una evolució desigual, sobretot en el cas de l’Alba. Cada personatge ha de fer un viatge que parteix d’un punt de partida per acabar en un altre. En aquest cas Alba fa poc viatge.

Lluís Marco és un dels tres protagonistes d”Alba’. | © May Zircus TNC

No és gratuït que el personatge de l’Alba sigui historiadora de l’Art. Li aporta aquesta pàtina d’intel·lectualitat, de personatge crític i reflexiu. A l’igual que no és gratuït que sigui una fanàtica de l’obra El jardí de les Delícies d’El Bosch. El tríptic monumental, de data aproximada el 1480-1490, és la referència artística a través del qual Artigau fa dialogar amb el conflicte principal. Alba s’està preparant una ponència sobre la interpretació del quadre i durant l’hora i mitja que dura la funció explicarà per parts tota la interpretació de l’obra. La creació, el paradís, l’infern, tres parts a través de les quals tracta de vertebrar la línia narrativa principal. Però el reflex d’allò que explica Alba no acaba de definir-se de manera clara i diàfana sobre el que els hi va succeint als personatges, queda massa esquemàtic. Potser si les conclusions sobre l’estudi del quadre haguessin format part d’una manera més orgànica en el conflicte, haurien aportat més acció, els paral·lelismes haguessin quadrat millor.

Tampoc és una obra que aporti grans interpretacions. Montse Guallar (potser també per la mateixa definició del personatge) està molt plana i Lluís Marco resol el paper amb ofici però sense transmetre tota la tendresa que podria tenir. Almenys ens quedem amb la troballa de la jove actriu andorrana Clàudia Riera, que compon un autòmat de mirada neutra, to hieràtic i gest fred. Tot i això, acaba commovent i transmetent més que els seus companys d’escena. Ah, tampoc cal deixar de banda l’escenografia muntada, una bona idea (dos mòduls de cases que es van movent sobre el seu propi eix definint diferents espais) que podria estar millor executada. Perquè no provar de desenvolupar algun sistema que permeti la rotació dels dos cubs de manera automàtica, en comptes que sigui empès pels actors o tècnics de la sala? Quedaria bastant més net. Això sí, les projeccions sobre les parets i finestres de les cases complementen de manera visual les reflexions i aporten un personatge, Ciceró (genial aportació hologràfica de Marc Rosich), cabdal per entendre el funcionament d’aquests acompanyants tecnològics. Tot i que, al final, les rates de Hieronymus Bosch vulguin cruspir-se J.