El temple que mou els homes

12.03.2015

Biel Mesquida acaba de publicar amb el fotògraf Jean-Marie del Moral ‘L’ull Gaudí’, que recull una mirada molt personal sobre la intervenció que l’arquitecte va fer a la Seu a principi del segle XX. Entre el 12 i el 14 de març es podrà veure l’exposició de fotografies del llibre a la sala de Comerciants de Núvols, (Can Danús, Palma). Sebastià Perelló fa una lectura vibrant de ‘L’ull Gaudí’.

Biel Mesquida

Biel Mesquida

 

Ça a l’air simple.
Michaux

Tout le monde ici te connaît,
et personne ne t’avait vu.
Paul Valéry

Proust afirmava que mai no trobam una catedral tan alta com hauríem esperat. Deu ser perquè el desig sempre és excessiu i ens espiga les coses, en mostra la versió més eminent i esvelta. Però Flaubert ens surt a camí quan afirma que és a través de l’aspiració que arribam a saber que valem qualque cosa. Une âme se mesure à la dimension de ses désirs, comme l’on juge d’avance des cathédrales à la hauteur de leurs cloches. I l’aspiració d’aquesta obra sobre la reforma de Gaudí a la Catedral de Mallorca es troba a l’altura de n’Eloi, la campana major de la Seu. Perquè aquí el monument és memòria de marès i alhora la memòria fluïda del document. La restauració que va promoure el Bisbe Campins i que va engegar Gaudí és l’objecte d’aquests quatre volums que cerquen llegir, cent anys després, la restauració de l’arquitecte per tal de donar visibilitat a la seva intervenció, a la seva traça en el monument, a la seva manera d’incorporar-se a la memòria de pedra, llegir-la des de la concepció gaudiniana, que entén la seva obra com a restauració, en el context de les interpolacions que s’han inserit en l’edifici a través dels anys.

Una poètica del retorn que implica un gest de renovació quan el monument és un veritable palimpsest. Un treball entre l’arxiu i la performance, que grata en la pell més sensible de l’edifici amb l’afany d’una refecció, quan refer és l’empremta del desig de deixar les coses al seu lloc, tot i saber que això implica provocar llacunes. I entendre que un edifici també són les traïcions, les degradacions, els fragments que defugen l’imant d’aquella inalterable felicitat edènica de què parlava Costa i Llobera aquell vuit de desembre de 1904 en la inauguració de les obres de restauració del temple, quan volia fer referència a una concepció original de l’edifici que es perdia en el temps i en un desig d’origen, i relacionava el mite de la concepció immaculada amb la reforma de Gaudí-Campins. Perquè la Seu també són totes aquestes veus, traces sobre traces que no troben el primer gest. I Gaudí va entendre la catedral com a pedrera permanent, com a agregat de lectures, aquesta disseminació.

Per això l’obra que s’ha publicat ara només cerca, a través dels regruixos i de les transparències, fer comparèixer una idea de Gaudí de l’edifici, mentre les diverses reescriptures que conformen el monument continuen fent veus al cor de la Catedral. Per aquest motiu, l’arquitecte sempre deixa petjades que permeten llegir el seu gest, fins i tot fa present les demolicions, les llacunes que ha provocat en les seves reutilitzacions i reciclatges. Perquè aixecar un edifici també és crear-hi absències que reverberen. I allò que queda intacte sempre és la inquietud del monument. El treball de Gaudí s’inscriu a la Seu en aquesta polaritat fecunda, entre estètica i història, en una intervenció sense nostàlgies que no amaga ni l’epifania de la matèria ni l’estratificació històrica que s’ha tatuat en l’edifici per tal de deixar ben clar que la Catedral de Mallorca és més una força que una forma. Una realitat articulada i dinàmica sempre in progress.

Aquesta concepció metamòrfica de Gaudí del monument és la columna vertebral d’aquests quatre volums perquè deixa a la vista el valor conceptual i projectual de la intervenció de Gaudí. I amb aquest afany ens posen a l’abast les fonts de la reforma i les seves lectures, fins i tot els textos que detallen de manera exhaustiva les tasques dels restauradors que hi han intervengut des del 2007 fins al 2014 i que s’han configurat tenint sempre molt present allò que ells mateixos han anomenat el “criteri Gaudí” i aquell afany del mestre d’alliberar la Seu. Calia tenir sempre present l’ànsia d’alleugerir la Catedral per tal de fer visible una intervenció que cerca eclipsar-se, perquè bona part de l’obra de Gaudí és sine materia. Perquè l’art de desfer és l’acció primordial de la reforma, és la seva humilitat, la seva manera revolucionària d’inserir la contemporaneïtat en el monument. I més enllà de les vicissituds històriques de la seva obra inacabada, s’incorpora a l’edifici des de l’efímer, des de la dissolució, des de la simplicitat de constituir-se com un exercici de desaparició. Aquesta és la seva genialitat: esser molt present des de l’invisible, des de l’intangible, aquest és el seu sermo humilis.

Perquè és ben cert que la història del monument són les intromissions, però també el conformen les seves mudes, les seves metamorfosis i els afegits, els pòsits i les pàtines que treballen en la durada, fins i tot les reaparicions, i les absències sense adagio, el treball del desguarniment, els elements que s’han desparat, per tal de fer present l’opera nascosta. Aquesta forma de diluir-se és l’obra de gegant que li permet afegir-se al misteri de la Seu, des del desig de no fer nosa, en una fusió exacta entre sublimitat i simplicitat, des d’una proposta de despullament i nitidesa en un context multiforme que cristal·litza en una formidable voluntat de nuesa, per tal d’aconseguir una pulcritud a la recerca de la depuració, que en la reforma de Gaudí sempre implica una ètica i una retòrica de la diafanitat. Entres a la Seu i sembla que sents Thoreau: simplificau, simplificau. Però és la veu de Gaudí, que parla com la natura, tal com deia Vauvenargues que parlen els homes eminents. Sí, així, simplement. Quan el gest audaç de l’arquitecte proclama la seva pròpia desaparició amb l’afany d’aclarir l’edifici, treure’l a llum i evaporar-s’hi. És la Seu que absorbeix Gaudí, i esborrar-s’hi és l’obra mestra de l’arquitecte a la Catedral.

En definitiva, l’obra sobre la intervenció de Gaudí a la Seu estableix un diàleg amb la Catedral i l’arquitecte. Es tractava de deixar-los parlar, escoltar-ne les veus i els silencis sepultats, fins i tot els malentesos, deixar fluir aquesta salmòdia en la reverberació i la permanent inquietud del santuari i veure com la veu de Gaudí s’enrosca a l’ànima d’una arquitectura sempre en obres.

La manera de prendre part en el projecte que tenen Biel Mesquida i Jean Marie del Moral és convertir-se en el post-scriptum d’aquesta obra enciclopèdica i coral on intervenen veus diverses des d’una convicció multidisciplinària. Per a L’ull Gaudí, la Seu és aquest obrador on creació i destrucció, en el sentit més picassià, es conformen en un seguit de lectures sense final, sense aturall. En la copresència de lletra i fotografia, en la seva mútua adherència, en la manera d’escometre’s i d’avenir-se o de rivalitzar, d’atracar-se o distanciar-se podem llegir una electricitat, una relació sinàptica que ens permet entreveure bellumes que només compareixen en la seva juxtaposició i a les quals no tendríem accés si cada discurs anàs pel seu vent. I tanmateix l’empelt i l’aura que genera no atenua la seva forma de dir a lloure dels dos autors. El text mai no és una rèmora de la imatge, ni la fotografia parasita els mots, no s’eclipsen, no són discursos paral·lels, perquè s’engalzen, i si la imatge suca en la paraula i és capaç de mostrar l’indicible, la veu de la lletra treu ull en el forat negre de la fotografia.

Diu el poeta que una veritable mirada sempre és un desig, i Biel Mesquida cerca glapir aquest ressort de Gaudí, perquè per ventura és cert que el desig d’un home troba el seu sentit en el desig d’un altre, i l’escriptor s’ensuma en l’obra de l’arquitecte tal com Gaudí es rebosteja en la Catedral. Percaçar la mirada de l’artífex de la reforma per tal de convertir-la en un lloc de reflexió estètica i històrica, que té la Seu com a testimoni i que entén l’edifici com a constel·lació. Sempre amb l’afany de dir allò que persisteix en la Catedral d’aquesta visió, fa servir totes les eines del bricolatge mesquidià: l’arborescència textual, la discontinuïtat, les simetries especulars, les deformacions plàstiques, el rosari i la fractalitat, la disposició nerviüda dels mots sotmesos a esforços de torsió, que aquí troben el seu paral·lelisme amb les tecnologies de Gaudí, la dispersió de veus, les motllures i les sanefes verbals que llegeixen la Seu com si fos una partitura. Com si els mots tenguessin la capacitat d’estar en suspensió en l’aire, volves de llengua que diuen esporàdiques la presència intangible de la mà de Gaudí en l’atmosfera de la Catedral. Com qui diu visions, i aconsegueix suggerir l’efervescència emocionada de la percepció de Gaudí. Com si fos capaç de dir allò que té de pregària, de fervor, aquesta intervenció de l’arquitecte. Quan demanar és cortesia, quan s’entén la restauració com una apetència de saber, una recerca.

Mesquida s’empesca unes veus que proven de dir aquest anhel i per això treballa en la precarietat del trencadís, en la singularitat del diari de fulles esparses, i fins i tot se sobreescriu en la veu de Gaudí. Com si el suplantàs i li fes lloc alhora. Aquests procediments produeixen una mena de transfusions i juxtaposicions bellugadisses entre el text i la hipertextualitat del monument, entre la lletra de l’autor de Llefre de tu i la forma de treballar de Gaudí en el marc de l’edifici, la seva heterogeneïtat i les seves interpolacions. Aquesta golafreria llaminera de l’escriptor troba en l’actitud de Gaudí una metàfora que combrega a la perfecció amb el seu devessall literari, quan això fa referència a la forma torrencial i orgànica de la seva paraula enjogassada. I és en la fulguració del mosaic que pot fer visible la complexitat de la reforma de la Seu, que convoca el prodigi plural de la commoció que genera l’ull de Gaudí en el monument. Basteix l’escriptura amb peces sobreposades i combinades que fan eco a la manera de fer obra de l’arquitecte en la Catedral. Un amàs proteïforme que s’ordeix en l’agregació i en l’adherència per tal de badar clarianes, deixar passar la llum, com si la lletra tengués la capacitat de generar l’obertura, talment el clap de claror de l’obra de Gaudí que desfà la negror encapotada de la Catedral. I és amb la ruptura i la discontinuïtat que paradoxalment aconsegueix en aquest contínuum de tessel·les interminable, des de la presentació minúscula i calidoscòpica, deixar a la vista la grandiositat del temple, com si hagués bastit el text amb deixalles i reminiscències que troben el seu lloc, encaixen, s’acoblen per tal de fer visible l’invisible.

Antoni Gaudí

Antoni Gaudí

Perquè Mesquida troba en la llum la metàfora fundacional de la Seu i cerca en la intervenció de Gaudí una mística de l’espai, i deixa a la vista que l’arquitecte treballa amb l’inefable, cerca la reverberació de l’irrepresentable que cristal·litza en santuari i litúrgia, quan volem dir ritual i celebració, però també servei públic, en el seu sentit més etimològic. I així com l’arquitecte acaba essent tangible en aquesta forma de ser irreal en la claror, en la diafanitat etèria i incorpòria d’una reforma que fa més lloc en l’edifici, que fa de la Seu un veritable lloc d’encontre, el text de L’ull Gaudí es compon com una salmòdia ondulant i vaporosa que tresca en el to menor, que s’escriu en la trivialitat, de trivium, en el creuer, en la intersecció de veus, en la paraula volandera, en aquesta volatilitat que percaça atmosferes. Lletra camaleònica que té el seu trencat, una manera especial de modular la veu per tal de dir l’agitació, la sotragada, que s’interromp i reprèn el discurs amb l’afany de fer present alhora l’erosió del temps que s’arrapa a la pedra del temple i el trasbals contemporani, nou i desconegut, de la intervenció gaudiniana. I troba en la discontinuïtat, en l’entorcillament de l’apunt que s’esponja, com si fos una xarxa de ressonàncies, l’analogia d’aquesta fractura. Com si les veus que intervenen fossin fenòmens de difracció, i s’interferissin, talment com passa en les accions heterogènies que conformen la història de l’edifici, i que s’entreteixeixen, s’agombolen i s’empelten en el santuari. El Mesquida més mimètic i intermitent per tal de dir la iridescència pertorbadora i díscola de Gaudí en la Catedral de Mallorca.

Perquè ni en la reforma ni en el text es tractava de decorar, i si la pretensió era crear l’espai d’una escenificació, tant en un cas com en l’altre, podem fer servir els mots de Barthes quan entén l’ànsia de teatralitzar com el desig d’il·limitar el llenguatge. Perquè d’alguna manera, l’acte artístic aquí pren la forma d’un exercici espiritual on es manifesta l’estranyesa, una estrangeria dels llenguatges, on ardor i sobrietat treballen plegats. En un estil que afavoreix l’escolament, en una proposta de text poc saturat que facilita el drenatge i la permeabilitat susceptible a la liqüefacció quan s’entén l’església com un riu, i també a la inestabilitat, perquè vol glapir l’espai viscut i proliferant de l’edifici movent que descobreix Gaudí en la Catedral, en aquest temple de les senderes que es bifurquen. L’arquitextura de L’ull Gaudí també és aquesta desclosa, un espai esbatanat, d’acollida, d’encontre, que combrega amb el projecte alliberador de Gaudí-Campins, amb l’ànsia de dilatació que defuig el lloc cluc i que bada els sentits. Perquè per ventura entén que la felicitat només és real en els espais oberts, en els creuers, en els veritables llocs de pas.

L’ull Gaudí empelta paraula i imatge. Les fotografies de Jean Marie del Moral es trunyellen al text, mot i imatge cerquen la complementarietat, no s’hi afegeixen com una il·lustració, no se situen al peu de la lletra, perquè hi ha alguna cosa que només podrem llegir en l’ebullició, en el vapor entre fotografia i text. Perquè si les paraules de Mesquida es presenten com a càmera obscura, Jean Marie del Moral és escriptura de la llum i de l’ombra. Hervé Guibert afirmava que la imatge és l’essència del desig, i en aquest sentit, aquí, el fotògraf ens exposa a la reforma de Gaudí des de l’amplificació. No es tracta d’aclarir res de res, sinó de mostrar l’opacitat del desig, rondar l’ànsia d’allò que bull en l’ull de l’arquitecte, aferrar-s’hi o deixar-se emportar per aquesta forma de deriva. Fer parlar l’ull. I mostrar en la Catedral la presència de coses que no hi són, coses que no havies vist. Empeltar-se a la mirada de Gaudí i crear un espai de joc incert, una estètica relacional, una pruïja d’assemblatge a la recerca d’una epifania il·limitada.

La fotografia de Jean Marie del Moral es presenta també com a ànsia de saber, imatge que s’agafa per un fil i, en aquesta suspensió, fa preguntes, cerca desfer-se del gest definitiu de qui creu percaçar l’instant fugitiu en el moment oportú, perquè la seva feina s’allunya d’aquesta gestualitat definitiva. Treballa en la urgència i la provisionalitat, quan amb això volem fer present una mirada que s’encomana del gest de Gaudí de treballar permanentment en una zona de perill que sempre es relaciona amb l’alta creativitat. I si un s’hi arramba, comprova que el fotògraf ens encamina a un recorregut que tresca pels racons, que defuig la centralitat i la pompa, el gran cerimonial, l’edifici sumptuós. I que des dels detalls assalta la reverberació orgànica de la pedra i el ferro, com si fos capaç de llegir la mirada de Gaudí, com si l’arquitecte fos l’home que camina en el temple i l’obturador ens retorna aquesta precipitació d’imatges que van del vitrall a la clariana del bosc, del marès menjussat a l’ondulació pètria de la fàbrica gaudiniana, de l’ullastre i l’olivera als daurats de Jujol, i amb aquest gest vivifica la fluïdesa orgànica que ens permet reparar en un fet incontestable: la manera que té la Seu d’assaborir-se en la intervenció de Gaudí, de xuclar l’arquitecte, de renovar-se als seus ulls. I en les imatges de Del Moral entenem allò que volia dir Denis Roche, quan deia que la fotografia és interminable.

D’altra banda és en la quietud callada, en el silenci de les fotografies, que s’ha capturat allò que té de furtiva la presència de Gaudí en el santuari, i també la seva manera de ressonar més enllà i tot de l’edifici. No debades parlam de prendre una foto. Hi ha no sé què de robatori en aquestes imatges, com si aconseguís rapinyar alguna cosa en la mirada que no ve de qui dispara sinó d’un altre ull. L’ull fantasmàtic de Gaudí. I és en aquest punt que allò que s’hi condensa ens aboca a la reflexió i converteix el blanc i negre en un espai on poder meditar. És la lucidesa d’aquestes fotografies allò que ens aboca a una abstracció on dilucidar com mirava Gaudí. Aquesta és la gran pregunta: què saben aquestes imatges? Què destil·len de la devoció de l’arquitecte? Què tenen de conversa interior? Per això són com un reflux del misteri. Com si fos possible habitar un miratge i la seva precarietat, com si un que mira fos llançat a la mar gran de l’ull Gaudí i no fes por perdre-hi els papers. Naufragar en aquest infinit. El fotògraf ha disparat, i mostra allò que hi ha. Però alguna cosa continua més enllà del que has vist, tal com diu aquell quan afirma que l’ocell que has fotografiat continua el seu vol més enllà de la imatge fixada. I aquesta especulació de l’ull de Jean Marie del Moral revela i desvela alhora aquella nuesa, que era l’ambició de la reforma de Gaudi. Aquestes fotografies ens obren els ulls a allò que hem de veure de la intervenció de Gaudí, acostumen la nostra mirada al seu espectre impalpable, que s’ha adherit a l’atmosfera de la Seu amb tot el seu imaginari metamòrfic, i la fonda remor orgànica i natural que canta l’obra de l’arquitecte. I en la música que calla d’aquestes imatges se senten aquestes ressonàncies, s’hi condensen ràfegues de sentit que obren el trau a la claraboia gaudiniana i deixen rajar el fluid que permet veure en la columna i el marès, en el reganyol de fusta i en el ferro forjat, l’empremta del garballó, el perfil agullonat d’una fulla, o el cambuix esburbat d’una figuera a la claror de gener.

I és quan el text i la imatge són ecos d’una veu que s’ha fus en el santuari, com si també fos possible sentir Gaudí en els silencis de la Catedral. Perquè L’ull Gaudí és aquest mormol, i en les fotografies sentim el ressò de les passes de l’arquitecte, i en l’escriptura veim la seva ombra indeleble que deixa traces en la serenitat nua de la pau vasta de la Seu.

Paul Valéry, quan escriu el segon precepte d’Eupalinos, el seu arquitecte, afirma: Il faut que mon temple meuve les hommes comme les meut l’objet aimé. I el que ens ofereix aquesta obra sobre la intervenció de Gaudí a la Catedral, des de la recerca erudita, però també des de l’ull meravellat del mestre, és precisament una lectura viva, torrencial i emocionada d’aquest poema de pedra.