El teatre que perdura és el dels poetes

7.04.2016

Hermann Bonnín retorna al teatre de Maurice Maeterlinck amb Interior, una peça dramàtica d’alt voltatge poètic que es podrà veure fins el 8 de maig a La Seca Espai Brossa.

Interior, de Maurice Maeterlinck, a La Seca

Interior, de Maurice Maeterlinck, a La Seca

Maurice Maeterlinck, un dels màxims exponents del teatre simbolista, és un autor clau per entendre la literatura dramàtica europea contemporània. Descendent directe de la poesia, el teatre simbolista expressa més profundament i eficaç els objectius on el vers sol potser no pot arribar. El teatre simbolista s’expressa mitjançant l’ús del text poètic i del símbol com a elements articuladors del discurs teatral, i es basa en la creació d’estats psicològics i d’atmosferes intensament suggeridores on l’espectador s’hi veu forçosament involucrat.

Maeterlinck es comunica amb nosaltres des del silenci per parlar-nos de la solitud, de l’angoixa que experimenta l’home contemporani, de la por al desconegut, de la por de la mort, en definitiva. A Interior (1894), Maeterlinck explora el que hi ha de dramàtic en el simple fet de viure, en la tragèdia quotidiana d’uns personatges situats just en la llinda entre interior i exterior, entre la vida i la mort.

L’any 2005, Hermann Bonnín ja ens va oferir una memorable versió de La intrusa, l’obra clau de Maeterlinck. Ara, torna a l’obra del dramaturg belga amb Interior, una altra peça de les Variacions sobre la mort. En aquest cas, la seva proposta teatral compta amb la sòlida base de l’excel·lent traducció de Jordi Coca i amb la dramatúrgia de Sabine Dufrenoy.

L’Interior que ens proposa Bonnín ens acull amb unes imatges inicials carregades de simbolisme: l’aigua i el reflex d’un arbre. L’arbre, símbol de la persona humana, immers en l’aigua (feminitat, vida, avenir, mirall d’infinits reflexos…) emmarquen la veu en off de Mélisande, personatge mític dins el món teatral de Maeterlinck. Nausicaa Bonnín diu el text poètic que uneix el motiu simbòlic de l’anell perdut a la font amb el paradigma dramàtic de l’Ofèlia shakespeariana. Aquesta el·lipsi inicial situa amb una perfecta subtilesa l’espectador en el centre del drama de la noia abandonada, amb els motius de l’anell que s’escola del dit i es perd en el fang, i les mans que s’omplen de flors mentre es lliura a l’abraçada mortal de l’aigua.

Interior, a La Seca. @Albert Eritja

Interior, a La Seca. @Albert Eritja

A partir d’aquí, tot en el muntatge es redueix al mínim essencial, a un escenari totalment despullat on l’espectador imagina suggerits, a banda i banda de l’espai, els dos plans dramàtics: la casa amb les finestres il·luminades i la família que passa la vetlla plàcidament i confiada perquè no esperen el retorn de la filla fins l’endemà, i ignoren que el seu no retorn és molt més immediat. De l’altra, la multitud que porta des del riu el cos de la jove morta. Enmig, atrapats, els quatre personatges que han de fer de mitjancers i de missatgers entre aquests dos mons, amb la responsabilitat de dir uns mots fatals i de dur a terme una acció la idea de la qual paralitza perquè, refugiats en el silenci i la foscor, han vist el petit món que destruiran amb els mots. Amb tot, el fatalisme de la peça queda compensat pel nadó -fill de la morta, imaginem- que dorm plàcidament i que representa la continuïtat de la vida. El silenci, que és el més difícil de mantenir en un escenari, té en Interior un protagonisme absolut i carregat de significació.

La dramatúrgia poètica del silenci té el seu contrapunt en el text poètic i en la mirada. Sense el reconeixement de l’altre, sense ser el mirall de l’altre, sense posar-se en la pell de l’altre no hi ha drama possible. Mitjançant els silencis, uns silencis escènics hipnòtics i saturats de significat, ens connecta amb les pregoneses de l’abisme interior i amb tot allò que ens fa humans i vulnerables: les nostres pors.

Interior és una obra enormement exigent per als actors que han d’assumir una tensió interioritzada que aflora sense l’ajut de la paraula. El rigor en la direcció d’Hermann Bonnín es palesa en la sòbria i intensa actuació de Carles Arquimbau, Òscar Intente, Padi Padilla i Laia de Mendoza, que excel·leixen en el paper d’aquests personatges atrapats en el drama vital de la frontera entre el silenci i el mot, entre la vida i la mort. En suma, es tracta d’una proposta teatral arriscada que ens ofereix una qualitat inusual i que, mitjançant el pes del silenci, ens convida a la reflexió absolutament necessària en els temps actuals tan plens de soroll vacu i de banalitat. Un risc teatral, però, que val la pena de no ignorar perquè, com ens diu Bonnín, a la manera de Rilke, el teatre que perdura és el dels poetes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Gràcies Núvol, aquesta vegada. Magnífic el comentari que és alhora una lliçó sobre el simbolisme en poesia i en teatre i la incidència que tingueren Meeterling i Adrià Gual en la literatura i el teatre modernista a casa nostra . Caldria que d’altres crítics de teatre s’estalviéssin de publicar si no tenen els coneixements imprescindibles que es demostren en aquest article.
    Es publiquen preteses crítiques que només argumenten a partir de quatre anècdotes subjectives. Més autoexigència, sis plau.