El Teatre-Auditori de Sant Cugat acull Ser-ho o no

11.04.2016

Aquest diumenge, alTeatre-Auditori de Sant Cugat hi hem pogut veure Ser-ho o no, de Jean-Claude Grumberg, obra que Josep Maria Flotats va estrenar la temporada passada al Teatre Lliure.

Josep Maria Flotats i Arnau Puig a Ser-ho o no. © Jordi Garcia

Josep Maria Flotats i Arnau Puig a Ser-ho o no. © Jordi Garcia

No sé si és una qüestió dels aires del temps o tal vegada que ens costa assistir a una conferència com les de tota la vida, amb la veu monòdica d’una persona experta, però darrerament, assisteixo a una irrupció de conferències dramatitzades: Watching Peeping Tom, o Txèkhov de la mà de Michael Pennington. El problema és evident: un argument mínim i una explicació pedagògica feta amb més o menys gràcia. En aquest sentit l’obra Ser-ho o no, de Jean-Claude Grumberg, compleix aquest paper, d’un judaisme humanista, que no té a veure amb la religió – es pot ser jueu i ateu – i, en canvi, sentir-se compromès amb la història d’un poble perseguit i connectar amb Adorno i el com parlar, com ser, com continuar després d’Auschwitz. Com ell deia, escriure poesia després d’Auschwitz és un acte de barbàrie.

L’obra, però, té dos talons d’Aquil·les: l’escena nou vegades repetida de dos veïns al vestíbul d’un edifici de París, un recurs que dura una hora i que esdevé un pèl massa recurrent. I l’absurda transformació cap el judaisme del veí que rep les explicacions. Un punt de teatre de l’absurd però que també passa bé. Perquè tot en aquesta obra és agradable i de bon veure perquè és una obra ben intencionada, que desmunta tòpics, amb classe i lleugeresa i no pot evitar tractar el conflicte d’Israel i Palestina però, això, sí, fugint d’estudi, evitant la complexitat i a través de sàvies ocurrències.

Però el millor de l’obra, és sens dubte, el gran nivell interpretatiu, d’Arnau Puig, que crea un personatge simple, de boc gros, que fa completament creïble i que crea una química totalment fluïda amb Flotats. I aquí anem a Sa Majestat: veure l’esplèndida actuació de Flotats, el personatge que recrea: culte, sensible, delicat, d’escriptor parisenc ple de saviesa i humor, capaç també d’emocionar-se i que ens regala, com a contrapunt final, un monòleg d’aquest judaisme identitari, de no voler trencar la baula amb les víctimes de la Shoah. És un regal.

I fer-ho en un Teatre-Auditori sense un sol seient lliure lliure, amb tot l’amfiteatre ple, sense cap micròfon, a pèl, aconseguint que tot el teatre l’escolti i sense imposar gens la veu.

Jean-Claude Grumberg, autor teatral d’àmplia obra, és qui apareix al monòleg final. Va néixer l’any 1939 i els seu pare va morir a un camp de concentració. Així, doncs, resulta ocurrent una obra que sobtadament canvia de registre i un dels personatges treu el cap per centrar tota l’atenció i dirigir-se al públic convertit en autor. Un monòleg que Flotats sap treure partit per regalar-nos una interpretació d’un gran mestre. Flotats engrandeix l’obra.