El tango és la banda sonora de les grans ciutats

31.07.2013

Diu Rodolfo Mederos, el director musical de la Nit de tango que va oferir el Festival Grec 2013 el passat 29 de juliol, que “el tango és la banda sonora de totes les grans ciutats”. I potser té raó, perquè a les melodies que el trio d’argentins (Armando de la Vega a la guitarra, Sergio Rivas al contrabaix i el mateix Mederos al bandoneó) va portar a l’escenari del Teatre Grec, hi havia barrejades l’alegria frenètica, la desesperació sostinguda i la melangia irrespirable que tots els habitants de grans ciutats coneixen, suporten i fins necessiten.

 

Rodolfo Mederos amb Sergio Rivas i Armando de la Vega

Rodolfo Mederos és músic, compositor, arranjador… i segons el programa del Grec, també docent, fuster, col·leccionista i biòleg. Però per sobre de tot és un gran bandoneísta.

Per si no esteu gaire posats en tema tangos, el bandoneó és aquell acordió de les orquestres tangueres, una mica més axatat que el que fem servir per aquestes terres, que es toca assegut i fent servir el genoll com a recolzament. El bandoneó va néixer com a “orgue portàtil” a l’Alemanya del segle XIX per interpretar música religiosa fóra del temple, va arribar a terres argentines portat pels mariners i els immigrants i es va quedar per sempre més a les orquestres de tango per donar-los aquesta particular suma d’intensitat i de nostàlgia. El bandoneó i sobretot el bandoneísta van ser els protagonistes indiscutibles del concert de dilluns passat.

I això que no les tenien totes: és el risc de posar al cartell un nom com el de la cantant Martirio. Encara que el títol de l’espectacle informés clarament que “Rodolfo Mederos convida Martirio”, les ganes de veure un directe de Maria Isabel Quiñones, amb ulleres de sol i pinta inclosa, podia portar fàcilment a no llegir ni “Rodolfo”, ni “convida”, ni res més que el nom de la cantant de Huelva…

Tot i així, si hi havia al teatre algun escèptic de la capacitat de convocatòria del bandoneísta, l’escepticisme li va durar ben poc. Concretament, fins el moment exacte en què s’apagava la darrera nota de “Nunca tuvo novio”, la peça amb què Mederos, tot sol al centre de l’enorme escenari, va obrir el concert. L’aplaudiment ample, emocionat i franc que va inundar el semicercle del Grec (pràcticament ple, cert predomini de les parelles de mitjana edat i de joves amb barbes d’ermità) no permetia el dubte.

Trencat el gel en solitari, entraren en escena el guitarrista Armando de la Vega i el contrabaixista Sergio Rivas, i així va quedar constituït el trio que conduiria amb rigor, contundència i subtilessa, la nit de tango del Grec.

El trio de Rodolfo Mederos treballa en la recerca de l’autenticitat del so tradicional. El mateix Mederos declarava, “Gran hotel Victoria” i “El Caburé”, que un poble no pot mirar cap al futur si oblida la cultura del seu passat (enunciat que, tot sigui dit, va despertar un rampell d’aplaudiments espontanis entre l’audiència), pel que la majoria de tangos triats per al concert van ser dels de l’anomenada “guardia vieja”, composats entre 1880 i 1924. Els tres intèrprets semblaven funcionar com un de sol, i ho omplien tot d’una música potent i sensible, fascinant. I de tant en tant, d’un punt misteriós amagat al cantó dret de l’escenari, emergien i tornaven a submergir-se els altres tres artistes que acabaven de completar el quadre.

Primer, els ballarins: Luna Palacios i Jorge Pahl. La parella de ball, que compartia amb els intèrprets una enorme prestància damunt l’escenari, tenia a més l’estranya habilitat de tornar els músics invisibles: Mentre eren a escena era impossible mirar alguna cosa que no fossin ells buscant-se i defugint-se amb moviments delicats i velocíssims, d’una violència juganera i tendra.

I després, passats els primers trenta minuts de concert, la cantant: Maria Isabel Quiñones, la Martirio.

Martirio

La Martirio entrava i sortia amb solemnitat de gran senyora… i amb somriure de vella amiga. Venia en format discret: vestit negre ample i fulard vermell, però no es va oblidar ni les ulleres fosques ni la “peineta”. El vano l’esperava a la tauleta baixa on els músics tenien preparades les ampolles d’aigua.

La Martirio va cantar tangos aflamencats, flamenc tanguejat i alguna copla, perquè, ho va dir ella mateixa, “la copla és la novia del tango”. I el format discret del vestir el va dur també a la veu i la presència, mirant de no destacar per sobre dels seus amfitrions, d’adaptar-se al clima virtuós i contingut de tot el concert. Quan després de “Volver” i “La bien pagá” va desaparèixer fins al final del concert, alguns ens vam quedar amb ganes de més… i potser ella també, perquè en la seva manera de marxar cap a cametes hi havia aquell punt de qui marxa d’una festa perquè ha de matinar, sabent que, o se’n va tot d’una sense mirar enrere, o es queda fins que es faci de dia…

Vam ser un públic disciplinat. Una mica com la Martirio: entregats però continguts. Més enllà dels aplaudiments entre peça i peça, només ens vam fer notar en dues ocasions: a l’aplaudiment espontani que comentàvem més amunt i al minut de silenci impressionant que Mederos va demanar per les víctimes de l’accident de Santiago. Cap al final del concert vam ser convidats a compartir aquell gegantí escenari per ballar alguna peça… però no ens vam atrevir…(Els que ens hi vam fixar vam veure, als seients de dalt de tot, un senyor que fregava la setantena fent el mig gest d’aixecar-se, engrescat, però la seva senyora, vermella com un tomàquet, el va tornar empènyer seient endins).

Després de gairebé dues hores de concert virtuosista, mesurat i elegant, el trio es va acomiadar amb una interpretació absolutament vertiginosa del tango de 1903 “El Choclo”, que tant els músics com els ballarins van portar a terme sense despentinar-se. I aquesta exhibició final va poder amb la contenció dels espectadors: L’audiència va esclatar en aplaudiments llarguíssims, entusiasmats, gairebé operístics.

Abans de marxar encara ens guardàven un caramelet íntim: sols sobre l’escenari del Teatre Grec, Rodolfo Mederos i Martirio van regalar-nos el darrer tango de la nit, que es deia “Barrio” i que va deixar a l’aire una nostàlgia dolça, de les coses que és bonic trobar a faltar.

A la sortida, asseguda al muret de pedra de les escales del teatre, una senyora gran amb un vestidet de gala espellifat tocava al seu teclat portàtil una melodia alegre i destenyida, que recordava com de lluny alguna de les sentides durant el concert. I vam marxar pensant que sí, que potser és veritat que el tango és la banda sonora de les grans ciutats.