El swing que tot ho relliga

4.09.2018

Durant els darrers dies del mes d’agost, quan pràcticament tots els festivals d’estiu han abaixat la persiana, la ciutat de Mataró celebra des de fa set anys el cicle Tast de Jazz, una trobada que reuneix en sol cap de setmana a figures nacionals i internacionals del jazz, el blues i altres gèneres afins. Big Mama, Guillermo Calliero i Ray Gelato van ser els protagonistes del cartell d’enguany. Ray Gelato & The Enforcers van cloure el festival, el passat 1 de setembre, amb un recital de swing amb totes les variants possibles del gènere tal vegada més energètic de la música afroamericana.

Ray Gelato al Tast de Jazz. | Foto: Ajuntament de Mataró

 

Hi ha artistes capaços de barrejar en un mateix repertori peces de Billy Strayhorn, el compositor preferit de Duke Ellington, amb cançons del pioner del rock’n’roll, Fats Domino, sense que en cap moment sembli un pastitx. És el cas del cantant i saxofonista britànic Ray Gelato, que a banda d’atresorar el mèrit de relligar escenes en aparença tan distants a partir del pols magnètic del swing, és famós per ser el responsable de la revifalla d’aquest gènere al país de Sa Graciosa Majestat durant la dècada dels 80, com recordava Oriol Company en la peça publicada a Núvol el passat 29 d’agost. El “padrí del swing”, com se l’anomena amb encert des de fa anys, ha seduït a figures tan singulars com l’ex-beatle Paul McCarthny, el magnat Richard Branson o la mateixa reina d’Anglaterra. El seu estil beu tant del mambo italià d’Adriano Celentano com del jazz de Duke Ellingon o els crooners de tota la vida. Sobretot, desprèn energia i vitalitat a dojo. Un charmant del jazz, vaja.

Amb unes credencials com aquestes, no és gens estrany que el pati del Cafè Nou presentés una lluïda presència d’aficionats, malgrat la pluja fina que amenaçava amb la suspensió del concert. Però va deixar de ploure i va començar, amb un lleuger retard, l’actuació de l’artista londinenc amb els Enforcers, un quartet completat pel pianista Gunter Kumayr, el contrabaixista Manuel Álvarez —en substitució d’Ivan Kovacevic— i el bateria Martí Elias.

Va arrencar la sessió amb una declaració de principis, “That’s amore”, preàmbul d’un blues, també energètic, a ritme de shuffle. El primer gir rítmic —i d’estil— de la nit va arribar amb el bromós estàndard “Some Of These Days”, avantsala d’un homenatge a l’estil del saxofonista Arnett Cobb. De Cobb es va passar al swing italianitzant de “Mona Lisa”, composició d’autoria pròpia de les que conviden a aixecar-se de la cadira per moure el tafanari. Tanmateix, el respectable no va llevar-se del seient fins que va sonar el sentit homenatge a Fats Domino, figura que ens va deixar ara fa un any, com va apuntar el mateix Gelato. Altres tòtems homenatjats per Gelato i els Enforcers van ser: Gene Krupa, amb un extraordinari solo del bateria tot terreny Elias; i el també gran Billy Strayhorn, cap a les acaballes del show.

Un dels moments estel·lars de la vetllada va ser quan va pujar a l’escenari el pianista Gerard Nieto, director també de la Big Band Jazz Maresme. Si bé Kumayr destaca com a pianista de tradició bluesística i swingaire, amb solos lluïts, propis d’ambdues escoles, Nieto és sens dubte un jazzman de cap a peus, un pianista que, des del virtuosisme temperat, l’elegància i el saber fer, va ser capaç d’estimular la banda fins al punt d’influir en les improvisacions dels diferents solistes. “He is the boss,” va dir Gelato amb raó a l’hora de presentar-lo. Nieto va ser la cirereta d’una sessió en la qual el cantant londinenc també es va exhibir com a un bufador de so vibrant, “a l’antiga”, i el contrabaixista Manuel Álvarez com a un magnífic improvisador en l’únic solo que va interpretar.

Fats Domino, Strayhorn, Cobb, però només un èxit de la cançó italiana: “Tu vuò fà l’americano”, de l’immortal Renato Carosone. Tant és, Gelato va ser capaç de vèncer a la pluja fina, d’escalfar l’ambient amb el seu swing imparable.