El somiador somiat per Ricardo Moya

23.01.2018

És incontestable que Ricardo Moya (Santander, 1954) estima el teatre, viu per al teatre i és teatre. I això se sap només de veure’l sortir en escena. Ha format part d’incomptables muntatges com a actor, i n’ha dirigit també alguns —Viejos tiempos de Harold Pinter, al Teatro Español (2012), és un dels més recents—. Ja fa més de quinze anys que es va conxorxar amb Mario Gas per dur a escena el monòleg El sueño de un hombre ridículo, a partir del relat homònim escrit l’any 1877 per Fiódor Dostoievski. A més de signar-ne la versió —amb J.S. Aostfjord—, Moya codirigeix —amb Gas— i protagonitza aquesta obra, que es va estrenar al Círcol Maldà el 2002 i que ara es pot veure de nou, fins al 28 de gener, al Teatre de la Gleva.

Ricardo Moya protagonitza ‘El sueño de un hombre ridículo’ al Teatre de la Gleva.

En el paper d’un boig lúcid que transita del nihilisme a la utopia, Ricardo Moya ens sorprèn en aparèixer darrere nostre, tremolós i fràgil, barbotejant “Soy un hombre ridículo”. Retrospectivament, el personatge es remunta a la seva ridiculesa de partida, la d’haver estat un home que no creia sinó en ell mateix, molt semblant al narrador de Memòries del subsòl (1864) i, fins i tot, al personatge de Raskòlnikov de Crim i càstig (1866). Afirma que tot li era indiferent i que la vida li semblava buida de sentit. Sumit en l’apatia i en la insensibilitat, sense arrels ni vincles, va decidir suïcidar-se. La determinació li va arribar de nit, en un carrer de Sant Petersburg, tot contemplant una estrella solitària. Poc després, però, el lleu contacte d’una mà infantil va arrencar-lo dels seus pensaments: una nena l’havia agafat pel colze, demanant-li ajuda, i ell la va rebutjar amb una certa hostilitat. El record de la seva pròpia actitud desdenyosa i mesquina envers la nena li procuraria llargues nits d’insomni i una profunda vergonya incompatible amb la indiferència.

Moya busca incessantment la mirada i la complicitat de l’espectador. Deambula vestit amb un pijama, una americana i una gorra posada a l’inrevés, i s’aferra a una ampolla d’aigua mineral com a una taula de salvació. Amb aquest aspecte de llunàtic, d’il·luminat amable i inofensiu, evoca nits fosques i soliloquis turmentats. Tot i estendre’s, al començament de l’obra, en la descripció del seu antic solipsisme, sembla evident que el personatge es troba en el camí que condueix a la compassió i al reconeixement de l’altre. La indefensió titil·lant i la franca bonhomia amb què parla i se’ns adreça connecten amb el seu nen interior, i fan emergir una innocència que va retrobar —com sabrem— a través d’un somni.

La inflexió en el relat es produeix quan, després d’unes quantes nits en blanc, aquest home ridícul que no es decideix a matar-se, s’adorm i realitza en somnis el seu projecte suïcida. La narració actualitza el malson del mort conscient, que assisteix al seu propi enterrament des del taüt i sent la humitat i el fred de la tomba. El protagonista explica com, de sobte, una força sobrenatural va arrencar-lo del sepulcre i el va traslladar per l’espai fins arribar a una mena de rèplica o versió primigènia del nostre planeta, el qual —ai, se n’adona aleshores— mai no havia deixat d’estimar. Després de la travessia sideral, li va ser donat conèixer un lloc lluminós i paradisíac —i en aquest punt resulta reveladora la menció als arxipèlags grecs, perquè la descripció fa pensar en l’Edat d’Or dels antics, si bé li manca la sensualitat ovidiana—.

Assistim a l’evocació d’un paradís perdut, poblat per éssers que eren com nens, innocents i purs, i que, exempts de didactisme i de prepotència, no anhelaven conèixer, perquè la seva vida havia assolit la plenitud. Aquest món, tantes vegades imaginat o pressentit, el somiador el va corrompre i el va contaminar, inoculant en aquells éssers benaurats la luxúria, la gelosia i la crueltat. Havent esdevingut, a la fi, malvats, van haver d’inventar la justícia, i van confiar la veritat a la ciència, situant el coneixement per sobre del sentiment, i la consciencia de la vida per sobre de la vida mateixa —el discurs acusa aspectes de la teoria rousseauniana de la corrupció humana—. Però el més cruel i paradoxal de tot és que el somiador-corruptor els estimava molt més així, enfonsats en el patiment i privats de la innocència edènica: “¡En nuestra Tierra sólo podemos amar de verdad con sufrimiento y únicamente a través de él! No sabemos amar de otra forma y no conocemos otro amor”.

El viatge oníric el retorna boig o profeta, i podríem dubtar si era més ridícul abans, per descregut i entotsolat, o si ho és més ara que predica l’amor i aspira a trobar el regne del cel dintre seu. El somni, com un missatge diví, adquireix una aura de revelació, capaç de girar com un mitjó el racionalisme i el nihilisme que abans regien la vida de l’home ridícul: “mi sueño se ha convertido para mí en anunciador de una vida nueva, inmensa, regenerada y fuerte”. Ricardo Moya es transmuta en un home buidat d’ell mateix i lliurat als altres; en un somiador perdut i inevitablement entendridor que oscil·la entre el deliri i la lucidesa. I és un autèntic plaer assistir al seu recital interpretatiu.