El Sismògraf d’Olot dansa per l’entorn

28.04.2014

Cap de setmana per carrers i places amb una intervenció específica al Parc Nou: la Carta verda, enmarcada en l’Itinerari de Dansa de diumenge. Juntament amb les propostes de dissabte, es completava així un magnífic festival.

 

El catártico ejercicio del bienestar

El coreògraf i ballarí Lautaro Reyes i la companyia Cámara Lúcida presentaven El catártico ejercicio del bienestar (versión 1) resultat d’una breu estada artística i amb l’encàrrec de crear una peça vinculada amb el paisatge natural de la ciutat. Una parella d’enamorats gaudeix d’un plàcid matí assolellat en una clariana del Parc Nou. Són els ballarins Alba Barral y Javier G. Arozena: jocs, menjar i celebració bucòlica de la vida que recreen amb dos ritmes compositius diferents. El primer, com al ralentí, amb parsimònia i detall, és el resultat d’un text que es va recitant de fons. La segona part té més a veure amb la celebració ballada del plaer. Veure’ls interactuar és gaudir d’una mirada plàcida en un espai atemporal. Dansen amb intensa compenetració, com eficaç és la seva metàfrasi. És enganyosa aquesta felicitat? La narració va prenent gravetat. És inesperat aquest canvi, com l’aparcició del tercer personatge que interpreta el mateix Lautaro Reyes, i amb qui l’espectador visita un terreny menys confortable. La frase coreogràfica amb què entra en escena és de contrast: una força obscura que malda per arrabassar el nostre benestar. I els breus minuts en què balla, un mirall ple d’interrogants.

També amb la fórmula Carta Verda el Col·leciu Big Bouncers (Cecilia Colacrai, Mireia de Querol i Anna Rubirola) van presentar una proposta on es barrejava història d’Olot, moments dansats i una interessant reflexió sobre l’instant, entès com aquell temps efímer en què companyia i públic ocupàvem el Parc Nou en aquest Itinerari de Dansa que tancava l’edició del Sismògraf 2014. El dia anterior, en carrers i places, vam veure un parell d’intervencions de Tomeo Vergés. Coreògraf olotí afincat a França va saber captar l’atenció del públic del carrer tot fent passejar una ballarina amb un vestit vermell que s’anava desfilant. La peça té justament aquest nom: Défilée. La seva visió de la dansa és la d’una acció imaginativa (i pública). De la mà d’una altra ballarina, que seguia el dictat del ritme pautat per un metrònom, va presentar una metàfora de les autoimposicions: Que du Bonheur(?)

Per la seva banda, una combinació de diversió i la defensa d’una determinada manera de veure el món va venir de la mà, dissabte, de la Companyia Mariantònia Olivé, amb la peça Malmenats. Us imagineu una civilització plena de tecnologia i capacitats però desgovernada perquè els seus líders la fan anar de qualsevol manera? No caldrà pensar-hi massa per trobar exemples, oi? Doncs bé: aquest és l’argument d’aquesta companyia mallorquina. Amb l’excusa del control de la música que sona des d’un ordinador portàtil i que hi ha al fons de l’espai, pugnen entre els quatre ballarins per imposar estils, volum i ritmes. I és clar: el desastre és monumental. Es tracta de dansa amb un alt component físic i molta dosi de bon humor: requereix d’un estricte control de la coordinació entre els companys i és del tot compatible amb la improvisació. El llenguatge que defensen té la virtud de connectar amb facilitat amb el públic, sense renunciar però a un discurs clar i contundent: les múltiples interaccions i impactes corporals entre tots ells permeten una fàcil comprensió. És cert que som uns malmentas. Serà perquè tenim un mal obeir?

Moltes més  coses vam veure al Sismògraf el cap de setmana i també les experiències viscudes: per exemple el xàfec monumental que va caure a mitja representació de Lazurd, un viaje a través del agua de la Companyia Senza Tempo. Es tracta d’una nova visita a una peça de fa 16 anys i que continua sent ben actual, tant per la seva bellesa plàstica, com pel discurs que defensa. Sense oblidar-nos de Les Filles Föllen que també participaven en l’Itinerari amb un dels seus estudis criptogràfics: poesia visual que juga amb l’efecte aleatori de la composició. Però la graderia de la plaça de braus plena de públic i que, malgrat el xàfec, va voler fer costat als ballarins de Lazurd fins a l’últim instant és d’aquelles imatges que quedaran en la memòria del Festival 2014.