El simulacre teatral

5.06.2016

Maquetes, videojocs, soldadets, càmeres i acció! L’Agrupación Señor Serrano ens ha ofert A House in Asia, i entenem perfectament per què la seva fórmula agrada tant. L’espectacle ha tancat el cicle Noves escenes a La Pedrera.

'A house in Asia', de l'Agrupación Señor Serrano. © Nacho Gómez

‘A house in Asia’, de l’Agrupación Señor Serrano. © Nacho Gómez

Els Señor Serrano ho vénen petant en els darrers anys: el 2015 rebien el Lleó de Plata de la Biennal de Venècia, i també el guardó dels FAD d’Arts Parateatrals. Van girant amb un full de ruta internacional, perquè ofereixen un producte bo, bonic i traduïble, relativament barat i transportable. Unes peces en què queda de banda el tema de les convencions escèniques més literàries, com personatges, decorats i diàlegs, i aquests protocols encarcarats queden depassats per un híbrid a cavall de la performance, la instal·lació, el joc i l’assaig, en el doble sentit de provatura i de pluja d’idees. El ressò que han anat tenint espectacles com Contra.Natura, el 2010 a la Sala Beckett, o Brickman Brando Bubble Boom el 2012 al TNT, ha precedit aquest A House in Asia que es va estrenar al festival Grec del 2014, i que aquest passat 31 de maig s’ha pogut tornar a veure al cicle de Noves Escenes a La Pedrera. Gaudí i videojocs: bona combinació.

La cosa va, ara, de muntar una reflexió multimèdia sobre el tema del relat dels bons i els dolents que tant agrada als EEUU: Ossama Bin Laden, The war on terror, i tot això que va ridiculitzar Michael Moore, partint del capítol de la mort del líder d’Al-Qaida a mans dels Navy Seals en una casa fortificada a Paquistan. O sigui: reprendre les grans narracions ianquis, de Gerónimo i els apatxes a Moby Dick versus el capità Ahab, i mostrar-ne l’absurditat naïf a partir del samplejat d’escenes i veus. Els Serrano plantegen doncs un collage audiovisual, amb un suport material principal de maquetisme i soldadets de plom, que aniran gravant i muntant en directe amb mini-càmeres, manipulades per dos artistes-tècnics que també fan papers puntuals i ben delimitats. La veu en off irònica o greu del narrador va modulant el discurs, i recull cites o referències de la peli Zero Dark Thirty, basada precisament en el relat d’uns dels soldats participants en l’operació liquidadora (No Easy Day). Per donar joc combinatori i animar el cotarro, un vídeo-jockey que controla una sèrie de simuladors de vol, càmeres i superposicions de fragments d’imatges i sons pot convertir el relat en un videoclip de la MTV, en un show del Sónar o, tot d’una, en un moment d’intimitat miniaturista.

Maquetes, soldadets i càmeres a 'A house in Asia'. © Nacho Gómez

Maquetes, soldadets i càmeres a ‘A house in Asia’. © Nacho Gómez

L’espectacle comença amb potència: les imatges de simulació del vol que s’estavella contra la primera de les torres bessones el 2001, i té després alguns moments brillants, com el del playback dels Take That amb les tres senyores fent un ball country, mentre en primer pla el marine beu una cervesa i canta. LOL, que dirien aquells. L’embolcall és atractiu, i tant la idea general de l’espectacle, que sembla beure de les teories de Baudrillard sobre el simulacre, com les tècniques que el concreten, la gravació de soldadets i maquetes, el flux d’imatges i veus, estan molt ben trobats. Fins i tot Gordon Craig i Tadeusz Kantor, amb les seves súper-marionetes i el seus maniquins, treuen el nas per aquí en les escenes en què la figureta parla traumatitzada, o quan l’actor sembla plastificat.

Tot i així, ¿per què la sensació final és una mica com de buidor? Potser perquè la peça és plena de forats i coses no lligades, i dóna voltes i fa loops sobre temes i imatges sense arribar a conclusions rotundes. O potser perquè l’estètica teenager i l’acabat de high-school party ens fan sentir una mica incòmodes. Això no té per què ser un retret: pot ser la millor virtut de l’espectacle. El fet de trobar un lloc mainstream i bord, fràgil i imperfecte, on instal·lar-se per proposar coses, una veu híbrida però més o menys identificable i pròpia, moderneta fins a cert punt i suficientment entenedora. Lluny de l’experimentalisme lleig i primitiu del Marcel·lí Antúnez, però també del preciosisme estètic i narratiu del Robert Lepage. Un plantejament que permeti dir coses “importants” amb paraules juganeres i cridaneres, fins depassar els “competidors” amb una aposta que els superi: més purpurina, més informació, més dramatúrgies de la imatge, més novetats. O, ¿pot ser que, quan un entra al joc del simulacre, les sensacions, les idees i els impactes quedin irremeiablement esmorteïts? Continuarà.