El silenci de l’onada

20.03.2013

A L’onada sents el silenci, el palpes. I et glaça la sang. Durant poc més de dues hores el món s’atura i la incomoditat t’embriaga. L’any 1967 el carismàtic professor Ron Jones, que impartia Història del món contemporani a la Cubberly Senior High School de Palo Alto, a Califòrnia, va posar en pràctica un experiment per explicar i fer entendre als seus alumnes l’ascens del nazisme a l’Alemanya dels anys 30 i 40.

 

Eduard Farelo és Ron Jones a L'onada | Foto de Ros Ribas

 

Marc Montserrat Drukker, amb l’ajuda del dramaturg Ignacio García May, ha teatralitzat aquest experiment de psicologia social que podem veure fins el 7 d’abril al Teatre Lliure. Els asseguro que el nus a l’estómac t’acompanya durant dies.

L’onada és un tipus de teatre que et fa pensar. És més, t’obliga a reflexionar. Si The wave, estrenada l’any 1981, i Die Welle (2008) optaven més per la ficció i l’entreteniment, i ambdues van optar per afegir històries d’amor a l’experiment, Marc Montserrat ens presenta la versió més fidel i acurada dels fets. “L’Holocaust no el va salvar una història d’amor” recordava Ron Jones el passat diumenge al col·loqui del Teatre Lliure, i afegia que veure el muntatge de Montserrat Drukker era com seure entre fantasmes. És, doncs, un teatre documental. Però no deixa de ser un espectacle i d’allò més interessant. De manera que és impossible que l’atenció de l’espectador decaigui. Està massa ocupat digerint la informació, identificant-se i adonant-se que segurament ell reaccionaria de la mateixa manera. L’onada ens ensenya que el problema no és el líder, sinó que recau en la pròpia societat. “Ens agrada sentir-nos part d’un grup, sentir que fem alguna cosa important i tots busquem les respostes simples”, deia Jones.

L’acció es desenvolupa a l’aula de l’institut, que és plena d’icones de l’època com les pancartes en contra de la guerra del Vietnam, que ja feia vuit anys que havia començat, fotografies del Che Guevara i òbviament la bandera americana hissada al pal. A la magnífica posada en escena no hi falten elements efectistes, com l’amplificació sonora de les passes i moviments dels alumnes durant la salutació amb el professor, que ens remet clarament a una marxa militar. I també projeccions de vídeos de l’holocaust nazi que evidencien encara més el paral·lelisme entre el comportament dels alumnes envers la tercera onada i l’ascens del feixisme.

Un dels punts més forts de l’obra és el repartiment. Eduard Farelo s’imposa i convenç com a Ron Jones i el seu personatge evoluciona al ritme de l’experiment. De professor enrotllat que cau bé als alumnes a líder autoritari amb tics dictatorials. El muntatge també ens presenta una nova onada de joves intèrprets que caldrà recordar. Alguns es van consolidant dins l’escena catalana com Joan Sureda, que ja havíem pogut veure a Dòria o Marta Ossó a Un refugi indie de Pau Miró. Tots ells ens ofereixen l’ampli ventall de reaccions dels alumnes i demostren que han vingut per quedar-se.

L’onada és molt més que una obra de teatre. Involuntàriament és també una lliçó d’història. Després del muntatge la pregunta “podria tenir lloc avui en dia?” es torna retòrica. Malcolm McCarthy, un dels joves intèrprets, va definir el muntatge com una alerta perquè no ens enganxem al primer raig de llum que trobem. Ossó va admetre que havia après més sobre la Segona Guerra Mundial i el període d’entreguerres amb el muntatge que a l’institut. I els espectadors vam sortir esfereïts. Els crits “poder de la disciplina, poder de la comunitat, poder de l’acció!” ressonen dins nostre. El terror de comprovar que efectivament, les paraules són armes. I que potser aquella Alemanya en crisi, que humiliada pel tractat de Versalles i la derrota de la primera guerra mundial, va permetre l’ascens del nazisme, no està tan lluny com pensem.