El silenci de les glaceres

10.11.2017

Enllaçant amb la Fira de la Muntanya i el Llibre Vic-Collsacabra, el Festival BBVA de Cinema de Muntanya de Torelló arrenca aquest cap de setmana per estirar la goma de la transmissió cultural muntanyenca que trobem a la comarca d’Osona aquest mes de novembre: després dels llibres, ara arriba el torn de les pel·lícules. Avui parlem de Samuel in the clouds, que es projecta dissabte 11 a les 21.30h, un documental que il·lustra els efectes del canvi climàtic als Andes bolivians, amb una mirada poètica, necessàriament melancòlica, sobre les seves conseqüències en la vida de les persones.

Samuel in the clouds

Segons els experts, si l’escalfament global manté mínimament la tendència actual, d’aquí a una trentena d’anys ja no quedarà cap glacera als Pirineus (aprofiteu per anar al Vignemale, on queda l’última llengua glacial de tot el massís). Des del Kilimanjaro fins a les muntanyes de Nova Zelanda, passant per l’Himàlaia, el canvi climàtic és una realitat absolutament constatable que només alguns il·luminats negacionistes, a més de trumpistes, qüestionen. A les muntanyes de Bolívia, les glaceres també reculen a marxes forçades.

Samuel in the clouds (Pieter Van Eecke, 2016) és un documental que segueix la ruitna d’un antic treballador de la desapareguda estació d’esquí de Chacaltaya, a 5.300 metres d’alçada, que havia estat la més alta del món. Fa unes quantes dècades, les nevades eren el pa de cada dia i el paisatge es mantenia extensament blanc. Ara, exceptuants els mesos d’hivern, el color de la roca àrida predomina impunement deixant petites clapes ocupades per congestes que tímidament agonitzen. Des d’una finestra al sostre dels Andes bolivians i sota un mar de núvols agrumollats que es trenquen i es desplacen amb apetible galvana, en Samuel observa com la neu i el gel desapareixen.

Als seus peus, la ciutat de La Paz, on la seva dona espera que torni de la muntanya. Les imatges que apareixen al documental es dilaten i es mimetitzen en fotografies. I el fet més notori és que no passa res. Ni tan sols hi ha una veu narrativa. Però els silencis parlen tant… Fan pensar en alguns plans de Dersu Uzala d’Akira Kurosawa i en unes quantes escenes de les pel·lícules d’Albert Serra: grans plans generals d’una iconicitat impactant, que fan de la permanència i l’estatisme la seva virtut. Llenguatge poètic que parla retòricament a través del silenci, i que de tant en tant recorre a una música senzilla i fonda, eminentment percussiva, que serveix per marcar el ritme de la narració.

 

Tot esperant la neu

La quotidianitat d’en Samuel és el fil conductor del relat, però hi ha una altra trama paral·lela, vagament implícita, que se centra en una dialèctica sobre el canvi climàtic protagonitzada per la ciència i la fe. Mentre els científics busquen solucions racionals, quantificables, precises, en Samuel invoca amb romàntic atavisme els esperits de les muntanyes sagrades amb l’esperança que torni la neu. Al refugi on s’està, des d’on contempla la capital del país i el cim orgullós del Chacaltaya, recorda com abans es podia esquiar tot l’any en una glacera que ja és història.

Hereu de la feina del seu pare, que es va estimbar en aquest mateix indret anys enrere, en Samuel contempla, recorda i espera. Com Vladimir i Estragon. L’atmosfera narrativa està molt ben construïda, però el documental no és apte per als esperits desassossegats i impacients que són incapaços de connectar amb la placidesa del tedi audiovisual. No hi busqueu revelacions ni girs argumentals ni artificis de cap tipus: Samuel in the clouds és exactament el que indica el seu títol. Per què continua pujant a peu fins al refugi, mantenint-lo i fent-hi vida ara que quasi no hi ha neu, ara que s’està fent gran? “És molt divertit, allà dalt”, explica. La raó és pur microlisrisme: “silencio nomás“.

Una altra imatge del documental, amb el refugi emboirat

 

La muntanya que plora

Visualment colpidor i convincent, amb un seguit de contrastos ben resolts, el documental també mostra el pas d’alguns turistes i científics pel refugi, recobert de xapes de colors amb el logo visible de Coca-Cola al costat de l’entrada. Tot plegat és un xoc d’imatges força captivador que consolida la plenitud de la senzillesa mentre els núvols passen cel enllà indiferents. Amb l’alternança d’escenes canviants: miners que treballen dins la muntanya mentre s’escolten detonacions inquietants; visitants prenent un mate de coca per pal·liar el mal d’alçada; en Samuel, després de votar, adormint-se amb calidesa mentre escolta la crònica dels resultats electorals a la TV (victòria aplastant d’Evo Morales, who else?) amb la seva família.

Un altre detall important de Samuel in the clouds és que el pròleg i l’epíleg que emboliquen el film mostren les imatges d’una orquestra que toca música popular enmig d’una nevada, com una benvinguda i un acomiadament musicals que acompanyen una processó de gent mudada ballant a batzadades mentre s’ofereixen ofrenes i pregàries al Chacaltaya, viejo guardian de la Pachamama, la muntanya que plora perquè ja no pot alimentar el llac Titicaca amb les seves neus perpètues.

En aquest enllaç trobareu la programació completa del festival.