El Saltamartí. Un Brossa inèdit, anticlerical i transgressor

12.01.2016

Sovint són les petites companyies teatrals, aquelles que avancen amb un vigor debutant, les que s’arrisquen amb més gosadia a desempolsar textos generalment ignorats pels circuits populars que gaudeixen de més difusió. És, per exemple, el cas de la barcelonina La Bombeta, que va recuperar aquest cap de setmana una obra inèdita de Joan Brossa, El Saltamartí, i la va dur fins al Sant Andreu Teatre —estrenada dins la mostra ‘Fica’t al SAT!’, que promou les arts escèniques d’arrel amateur—. La companyia ha tingut l’audàcia d’alliberar de l’oblit una obra mai estrenada del poeta i dramaturg. En aquest sentit, la força de la proposta rau a traslladar a l’escenari un text sense representació prèvia i que, per tant, no està marcat per referents. Carregat de surrealisme, compromís polític i anticlericalisme, el guió d’El Saltamartí va ser jutjat equivocadament en el moment de la seva publicació. Una tria intrèpida a la qual tot indicava que, més tard o més d’hora, li arribaria la primera representació: el missatge interior que llança Brossa continua tan vigent com sempre, a pesar de les referències òbvies al moment en què la va escriure, durant la segona etapa de la postguerra.

El Saltamarti s'ha estrenat al Sant Andreu Teatre

El Saltamarti s’ha estrenat al Sant Andreu Teatre

Malgrat la vasta producció teatral —hi ha documentats fins a gairebé 330 textos que comprenen diferents formats escènics (postteatre, strip-tease, monòleg…)—, Brossa va deixar d’escriure teatre a mitjans dels anys seixanta per culpa de mala rebuda que tenien les seves obres entre el públic i la crítica. No hi ajudava la conjectura temporal i els recursos avantguardistes, que eren un obstacle per comprendre’n el sentit. “Va escriure molt de teatre i va representar-ne molt poc. Per exemple, la representació l’any seixanta-u d’Or i Sal va generar un gran escàndol al Romea. Era una obra que no t’explicava un argument clar i, en aquell moment, el públic no estava acostumat a coses així. La gent no el va entendre, aleshores. Per aquest motiu, Brossa va tancar la seva obra teatral l’any seixanta-vuit i va centrar-se, sobretot, en el vessant poètic”, explica la directora de la Fundació Brossa, Glòria Bordons. La desconnexió amb l’espectador i la consegüent decisió —radical— de Brossa va impedir que el seu teatre gaudís de ressò i reconeixement. Precisament, El Saltamartí és una de les últimes peces abans d’abandonar l’escriptura de l’art. També és cabdal tenir en compte que l’obra comparteix títol amb un poema, on Brossa explica que representa metafòricament aquesta joguina: “Ninot que porta un pes a la base i que, desviat de la seva posició vertical, es torna a posar dret. El poble”. És, doncs, una obra crítica socialment.

El director de l’espectacle, Héctor Mellinas, ha traslladat el text lliurement. Principalment, perquè no hi havia una altra manera de fer-ho a causa de les poquíssimes acotacions introduïdes per Brossa. L’ha traslladat accentuant la transgressió que ja transpira el text. Escenogràficament, destaca una gran creu de fusta que s’instal·la al mig de l’escenari. Mellinas introdueix, a més, pinzellades còmiques i una breu aira i pel que fa al guió s’ha permès llicències estilístiques i canvis en el repartiment no del tot justificats. La cínica conducta social de la burgesia franquista, el sotmetiment del poble davant l’església i l’autoritarisme militar són els pals que toca l’obra. Tots explicats amb escenes inconnexes; diàlegs o monòlegs versificats. El director subratlla que és “és un text molt clar, gens hermètic” malgrat que “no hi ha una continuïtat lògica”. “És la visió conjunta de l’obra la que et donarà el sentit”, puntualitza. I reforça la idea d’un Brossa obstinat: “Es va preocupar més de fixar el seu teatre que d’estrenar-lo. Així com va tenir poc interès a publicar la poesia, va tenir-ne molt en publicar el teatre”. Un teatre al qual les petites companyies estan fent justícia seixanta anys després.