El retorn de Joan-Lluís Lluís

18.12.2013

Joan-Lluís LLuís  ens sorprèn amb ‘Les cròniques del déu coix’ (Proa), una història d’aventures de caire mitològic que parteix d’un supòsit sorprenent: la supervivència d’Hefest, el déu grec del foc, enmig del món judeocristià. Joan-Lluís Lluís fertilitza la literatura catalana amb temes i enfocaments nous.

Joan-Lluís Lluís llegeix els seus primers poemes al Museu Marès

Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963) ens sorprèn a cada nova publicació. La seva obra anterior, Xocolata desfeta, eren uns exercicis d’estil inspirats en l’OULIPO, el corrent literari francès que experimentava amb les capacitats estilístiques i combinatòries de la llengua. Hi posava en joc les possibilitats expressives del català a través de les senyes identitàries de la cultura catalana. La que la precedia, Aiguafang, era una novel·la futurista, de ciència ficció, molt poc conreada a casa nostra. Abans encara, El dia de l’ós arrelava en una llegenda del Vallespir i ens endinsava així en el món ancestral de la Catalunya Nord. Podríem encara anar tirant enrere quatre obres més fins arribar a la seva primera novel·la, Ulls de sorra, en la qual narrava els records d’un ex combatent de la guerra d’Algèria. Enguany ens ha sorprès amb Les cròniques del déu coix, una història d’aventures de caire mitològic que parteix d’un supòsit sorprenent: la supervivència d’Hefest, el déu grec del foc, enmig del món judeocristià. Des de nord enllà del Principat, des d’un horitzó més ample, Joan-Lluís Lluís fertilitza la literatura catalana amb temes i enfocaments nous.

La novel·la bascula entre la tragèdia i la comèdia, entre la reflexió i la narrativitat. Comença al segle IV, quan Hefest es mor de gana lentament perquè els sacerdots del nou Déu han prohibit els sacrificis d’animals. Els déus de l’Olimp s’extingeixen. Hefest en fa la crònica. Malgrat aquest inici tràgic, els esforços constants d’Hefest per sobreviure van convertint el relat en una novel·la d’aventures que passa per uns escenaris privilegiats: l’Olimp, l’illa de Lemnos i la magnífica illa de Sicília, on farà estada prop de l’Etna. Hefest, coix, lleig, tirànic, intenta comprendre i entendre’s amb els humans perquè els necessita pels sacrificis. Al començament, desorientat i esgotat, només podrà entendre’s amb un infant, precisament explicant-li històries de l’Olimp.

Sense entrar en grans reflexions teològiques, el Déu coix se sorprèn un cop i un altre del comportament dels cristians, tan allunyat del tarannà grec, i ens permet veure la nostra evolució cultural des d’un mirall privilegiat. Li sorprèn sobretot que els mortals estimin tant la vida, que plorin els morts, que durin tan poc −el temps d’un badall−, que parlin de pecats o que l’acusin de pagà. Malgrat el seu comportament despietat, Hefest ens resulta simpàtic i proper. En la solitud dels seus poders sobrehumans, arriba a ser una mena de superheroi perquè mai no fa més mal del necessari i la seva mirada és lúcida i justa.

La narració travessa setze segles a grans gambades al llarg dels quals anem veient com les generacions d’homes sicilians se succeeixen. Encara que l’estil és calmat i agradable el que narra conté una violència continguda, una fredor corprenedora, com la mort de Magdalena, la noieta que l’ajuda de bon començament, el suïcidi de la noia penjada a l’alzina o l’episodi de l’inquisidor sicilià. Es tracta d’una violència iniqua que trobem sovint en les novel·les de Lluís. Les potents imatges de les il·lustracions de Perico Pastor, minimalistes i molt expressives, ajuden a crear aquest imaginari de violència i ràbia.

Magdalena morint intoxicada pel fum de sofre en entrar a l'interior de l'Etna Il·lustració de Perico Pastor

Potser una de les claus de la novel·la és que aquest Déu despietat, a mesura que els homes van entrant en la modernitat i en l’era tecnològica, va humanitzant-se. De bon començament, menyspreava la fragilitat i vulnerabilitat humanes. A poc a poc la imatge que té dels homes va tornant-se més digne fins al punt que potser inconscientment els humans li desvetllaran una certa pietat. Mentre que, per la seva banda, la humanitat cada cop es va tornant més poderosa, més descreguda, més orgullosa d’ella mateixa. Així la distància entre els mortals i l’immortal es retalla, fins al punt que al final semblarà que els papers s’inverteixin.Aquesta barreja entre el món històric de l’acció i el món anímic de les passions vista sempre amb els ulls d’Hefest al llarg de catorze capítols acaba gestant a poc a poc i de forma velada un gran elogi de la condició humana. Ara que el Nadal s’apropa i que, a la seva manera, conserva encara una mica de llum divina, és un llibre molt recomanable.