El rei Lear, de tornada

Tota la potència que té l’obra El rei Lear demana una resposta també potent dels intèrprets. Sense aquesta resposta, almenys pels que fa als que tenen els papers principals, no s’hi valen sofisticacions estranyes ni modernors imposades. En aquest muntatge dirigit per Lluís Pasqual els intèrprets hi són i, al llarg de les gairebé tres hores de l’obra —amb entreacte inclòs— molts d’ells tenen l’oportunitat d’aixecar i defensar el seu personatge.

Ho fa l’actriu Núria Espert, en el paper protagonista del rei Lear, amb una saviesa de veterania que, precisament perquè sembla que estigui de tornada de tot, encara guanya més força, que és com es deu veure el teatre quan s’arriba a la ratlla dels 80 anys havent-ne passat 60 trepitjant els escenaris.

Ho fa també l’actor Ramon Madaula, en un moment de la seva llarga trajectòria d’una maduresa excel·lent, aquí en el paper del comte de Kent, tant en la seva primera faceta, encara gaudint del favor del poder, com quan s’amaga darrere d’un parlar dialectal, amb gorra i vestimenta de pòtol i descurat en l’endreça, amb cabell que no ha vist el barber durant mesos.

Compleix amb escreix el versàtil actor Jordi Bosch, comte de Gloster, mesurat en les seves primeres aparicions i creixent en la sospita fins a la tragèdia que el deixa cec, sota brutals tortures sanguinàries provocades pels qui abans es banyaven en l’amor sense saber que podien caure en la violència i que per uns segons fan tancar els ulls de segons quins espectadors més sensibles perquè el teatre no és el cinema i el que hi passa es viu com a real.

Hi esclata en arribar a la segona part, per exigència de guió, l’actor Julio Manrique, Edgard, fill del comte de Gloster, quan sorgeix del seu refugi com una fera ferida, després d’haver estat negat pel pare, amb subterfugis de personalitat entre el que fingeix i el que realment sent.

I ho fa igualment l’actor David Selvas, Edmund, fill bastard de Gloster, conspirador, traïdor, seductor i cínic a la vegada.

I aguanta també el tipus l’actriu Teresa Lozano, el bufó i fidel acompanyant del rei Lear, l’únic personatge que destaca per la seva vestimenta acolorida, mig de clown, que contrasta amb el vestuari gris i fosc de tots els altres.

I així podríem continuar: Laura Conejero, Míriam Iscla, Andrea Ros, tres actrius que fan els papers de Goneril, Regan i Cordèlia, les tres filles del rei Lear, i que protagonitzen els primers enfrontaments amb el seu pare quan decideix repartir el regne i que evolucionen cadascuna amb el paper que representen: el de l’odi i la venjança de les dues filles grans, i el de la fidelitat i bons sentiments de la filla petita, Cordèlia, envers el pare ja gran que, malgrat haver estat llançada a l’exili pel pare-rei, torna quan ell ja viu la decrepitud —Lear (Núria Espert) acaba en cadira de rodes aquí— per tenir-ne cura quan ningú ja no és a temps de fer enrere la tragèdia.

Dues dotzenes d’intèrprets omplen les accions de la tragèdia de Shakespeare, entre papers principals i gent del regne com cavallers, oficials, missatgers, soldats i assistents, a més del rei de França (Aleix Albareda), el duc de Borgonya (Jordi Llovet), el duc de Cornwall (Òscar Rabadan) o el servent Oswald considerat el mal criat de la colla (Marcel Borràs). Tots plegats intervenen en els moments fugaços de cant coral, o en el repic d’escopetades i en alguna de les batalles d’espases.

El director Lluís Pasqual ha situat El rei Lear en un espai aparentment despullat, amb espectadors a banda i banda, amb unes pantalles gegantines a cada banda que projecten efectes nocturns, d’eclipsi de lluna o de tempesta. I ha revestit el perímetre de l’exterior de la sala amb una mena de camerinos de càmera fosca que els espectadors veuen amb les bombetes que ribetegen els miralls per cadascuna de les dues portes d’entrada a l’escenari. Unes files zero de butaques fan que els intèrprets —secundaris o principals— es converteixin, en algunes escenes, en espectadors de tot el que hi passa.

A més, Lluís Pasqual ha creat una primera part on els efectes de caràcter èpic passen per damunt de l’essència de la tragèdia, com la introducció del rei Lear amb tot l’espai rectangular central envoltat de torxes enceses —foc de debò—. Sí, hi falta terra i hi falta aigua, i ho dic perquè l’última versió catalana d’El rei Lear, fa cinc temporades, tenia aquests tres elements naturals que són els que acompanyen la majoria d’espectacles de La Perla 29 i Oriol Broggi a la Biblioteca de Catalunya. Aquí, els elements naturals són canviats per una estructura de plataformes mòbils que s’eleven i s’abaixen en diferents nivells escalonats al mig de l’espai escènic creant la sensació de l’ascensió i la caiguda d’alguns dels personatges, del rei Lear, sobretot, que en la seva confusió de l’amor veritable deixa el poder enrere i acaba enfonsat en la bogeria a la qual l’arrossega el seu error.

La tragèdia del rei Lear està tintada de sang, en aquesta versió de Lluís Pasqual, sang que brolla a flor de pell, preludi de la mort que persegueix alguns dels personatges. I la poètica del text s’enriqueix amb algunes intervencions corals, amb acompanyament de l’organista Juan de la Rubia, situat en la penombra en una de les llotges laterals, i la picaresca del bufó que no només esmola la paraula quan diu les veritats sinó que —en una aportació original marca de la casa— posa la veterana actriu Teresa Lozano a ritme d’un rap de bona nit i tapa’t, una de les poques boutades que es permet el director i que els espectadors aprecien amb aplaudiments espontanis mentre el bufó en qüestió fa mutis i, per obra i gràcia de Shakespeare, desapareix del mapa.

La situació singular de l’espai escènic potser és la causa que, en algun moment, el discurs del rei Lear quedi apagat en un extrem de la sala i no arribi amb prou claredat a l’altre extrem. Passa amb alguns dels intèrprets. I alguna de les intervencions del bufó, volgudament histriònic, també es perden en la immensitat de l’obra i de l’espai buit. Detalls encara possibles de polir després de la primera funció d’estrena —perquè és amb el teatre ple quan es descobreixen aquestes petiteses— i que no per això han de desmerèixer la base lingüística, rica en diferents matisos, que hi aporta la mà del traductor Joan Sellent.

El rei Lear té de rerefons una mirada a la relació entre pares i fills, entre l’honestedat de la filla petita, Cordèlia, i les intrigues de les dues germanes grans. També hi ha la bogeria com a pou de l’amor frustrat. I, finalment, s’hi reflecteix la decadència de l’herència del poder aconseguit per lligam de sang familiar, combatuda amb l’estratègia dels qui cobegen el tron.

Sovint, El rei Lear, per l’edat avançada del personatge, no troba intèrprets de la seva quinta que el puguin representar. L’aposta, doncs, de llançar Núria Espert a aquesta aventura teatral té un doble mèrit afegit: enfrontar-se a l’energia física que reclama el personatge —hi ha moments de moviment per les plataformes mòbils que fan patir l’auditori— i enfrontar-se també a l’energia interna del discurs. Una aposta que Lluís Pasqual adopta fent doblet no només amb Núria Espert, fent de rei Lear, sinó també amb Teresa Lozano, en el paper del bufó, aconseguint així que la parella d’actrius regali algunes escenes on el brillant tête-a-tête fins i tot fa oblidar que s’estigui representant una de les tragèdies més doloroses de Shakespeare.

«El rei Lear», de William Shakespeare. Traducció de l’anglès: Joan Sellent. Versió de Lluís Pasqual. Intèrprets: Aleix Albareda, Marcel Borràs, Jordi Bosch, Jordi Collet, Laura Conejero, Núria Espert, Míriam Iscla, Jordi Llovet, Teresa Lozano, Ramon Madaula, Julio Manrique, Òscar Rabadan, Andrea Ros, David Selvas, Carles Algué, Alberto Díaz, Eduard Lloveras, David Menéndez, Xavier Mestres, Martí Salvat, Josep Sobrevals, Joan Sureda, David Teixidó i Samuel Viyuela. Organista: Juan de la Rubia. Escenografia: Lluís Pasqual i Alejandro Andújar. Vestuari: Alejandro Andújar. Ajudant de vestuari: Adriana Parra. Caracterització: Eva Fernández. Il·luminació Pascal Mérat. So: Roc Mateu. Vídeo: Franc Aleu. Esgrima i coreografies: Isaac Morera. Professor de cant: Xavier Mestres. Direcció musical: Dani Espasa. Ajudant de direcció: Leo Castaldi. Assistent de direcció: Samuel Viyuela. Direcció: Lluís Pasqual. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 15 gener 2015.