El Rei emèrit és un assassí?

23.10.2018

A Catalunya hi ha uns 35 monologuistes professionals, i només un treballa exclusivament en català. És l’Àngel Miralles, que cada divendres ofereix a l’Almeria Teatre la seva particular visió de la vanitat, mentre compagina al Club Capitol una nova temporada de l’aclamat ReEugenio. 70 minuts d’humor càustic per a un gènere que té a casa nostra un públic fidel. La vanitat, sense data de sortida a la sala de Gràcia.

Àngel Miralles presenta el monòleg ‘La vanitat’ a l’Almeria Teatre.

Només a la ciutat de Barcelona hi ha una desena de teatres (Club Capitol –amb dues sales–, Aquitània, Llantiol, BARTS, Eixample, Almeria, Teatreneu, Borràs, Raval i Arts) que programen exclusivament o periòdicament monòlegs (allò que en anglès se’n diu Stand Up Comedy). Un gènere que a Catalunya s’hi dediquen, de forma professional, unes 35 persones. Són una petita família, on tots es coneixen. Des de les vedets més consagrades que omplen platees, i salten al cine i a la televisió, fins a aquells més anònims i econòmicament més modestos que poden anar còmodament en metro sense que ningú s’hi abraoni. En qualsevol cas, suficients, uns i altres, perquè els teatres ofereixin temporades estables amb la tranquil·litat que tenen un públic assegurat.

Un d’aquests que poden anar en transport públic és l’Àngel Miralles. Sense la indumentària negra ni les ulleres fosques, sense la cigarreta ni el whisky, pocs el reconeixeran com la reencarnació del mític Eugenio. Però aquest humorista autodidacte que arrossega quinze anys de professió a les espatlles és qui es posa en la pell de l’aclamat explica-acudits dels anys vuitanta i principis dels noranta (del segle passat, uf!), que ho va petar arreu, aquí i allà, i més enllà, amb l’obra ReEugenio, que ja enllaça quatre temporades, voltant per diferents sales (actualment es pot veure al Club Capitol). Miralles compagina aquesta reencarnació amb La Vanitat, el seu propi espectacle, que ha tornat a l’Almeria Teatre els divendres, i del qual s’encarrega de la dramatúrgia, la direcció, l’escenografia, els efectes de so, la direcció de càsting i el repartiment. És a dir, que ho fa tot, i ofereix, per tant, un espectacle 100% Miralles, i en català. L’únic que ho fa, fins on sabem.

En aquest xou, el còmic dispara contra tot allò que es mou. Al seu túrmix hi barreja la política, el feminisme, els toros, els extraterrestres, els superherois, l’educació, el Procés, la pornografia i, fins i tot, CR7. Tothom hi és benvingut, com a ‘Qualsevol nit pot sortir el sol’, en què l’inefable Sisa obria les portes de casa seva i animava els il·lustres a passar-hi. Miralles escull aquesta cançó per inaugurar l’espectacle, tota una declaració d’intencions.

Es pot fer humor de tot? Hi ha temes tabú? En temps en què fer un acudit sobre segons qui pot derivar en processos judicials, aquesta pregunta obre un debat encès entre els humoristes. N’hi ha que aposten per l’humor blanc –aquell que no ofèn ningú– i es curen en salut, mentre d’altres creuen la ratlla i decideixen ser políticament incorrectes. “La llibertat d’expressió té límits legals, i s’ha de ser responsable”, manifesta l’autor. I no es pot fer humor de tot, assegura: “a les marques, per exemple, no se les pot ni esmentar. Són les que mouen la pasta!”. Per a la resta, el còmic aplica l’autocensura. Un debat que fins i tot ha aterrat a les àgores universitàries, on s’hi organitzen congressos ad hoc, que ja arriben a la quarta edició. Poca broma.

A La Vanitat, l’autocensura és la justa (la monarquia o minories susceptibles d’ofendre’s, diu). Però el cert és que en una època on tothom se l’agafa amb paper de fumar si no es vol patir les conseqüències de Valtònycs, Haséls o Carreteros –amb el seu llibre segrestat, Fariña–, sorprèn algú que és capaç d’afirmar que el rei emèrit és un assassí (i no precisament per matar elefants a Botswana) i ficar-se sense contemplacions amb el col·lectiu gitano. És clar que només qui s’hagi criat entre gitanos (Miralles és nascut a Sant Adrià de Besòs, a tocar de La Mina, i del veí barri de Sant Roc, a Badalona) té llicència per fotre-se’n. I és que de la perifèria també en surten artistes.

Entre xarrups amb porró –que dona lloc a un gag si algú del públic l’interpel·la subratllant la seva catalanitat– i glops de cervesa, La Vanitat amaga durant 70 minuts no només riures hilarants sinó una reflexió crítica sobre el model social basat en el consumisme, en la recerca de la felicitat, en la hipocresia i en la pèrdua de la mateixa humanitat… per acabar subratllant que qui mana, en aquest mon, som nosaltres. I com a tals, podem canviar-lo. Definitivament, els bufons segueixen sent necessaris al segle XXI. I pel que queda demostrat, la demanda és tal que omplen teatres. Deu, ni més ni menys, a la capital catalana. Poca broma.