El PSC explicat per un millennial

En els darrers anys, la histografia sobre la Transició ha passat d’un to triomfalista a un de més desangelat i crític. Es nota la petjada generacional d’un grup de periodistes i historiadors que ja no tenen un vincle directe amb aquella època, ja sigui perquè eren massa joves per tenir-ne una idea conscient d’aquell temps o perquè ni tan sols havien nascut. Quan vaig explicar a la meva mare que estava llegint Perseguint la llibertat (L’Avenç, 2019), un relat sobre la història del PSC, ràpidament va fer connexions amb la seva pròpia vida. Amb només setze anys havia anat al Palau Blaugrana al Míting de la Llibertat —escena amb què comença el llibre—, als disset havia entrat a les joventuts del Partit Socialista de Reventós (el Moviment de Joves Socialistes de Catalunya) i mesos després va deixar l’organització, desenganyada. Per a mi, en canvi, aquell era un relat del qual ja en sabia el final i que llegia amb la fredor i distància de qui fa una autòpsia d’un cadàver.

Potser per la proximitat de tants catalans amb aquella època —els interessos d’uns, els rancors dels altres— la primera obra panoràmica sobre els orígens del PSC ha vingut de la mà d’un millennial. Jaume Muñoz Jofre (Barcelona, 1990) ha creat una visió clara i molt ben estructurada dels quaranta primers anys del socialisme a Catalunya. L’obra comença l’any 1945, moment en què Josep Rovira, un revolucionari del POUM a l’exili, aposta per crear un moviment antifranquista a l’interior: el Moviment Socialista de Catalunya (MSC) –una plataforma amb la voluntat de reconstruir el país quan Franco caigués. Posteriorment, el moviment l’acabaran dirigint Josep Pallach (a l’exili) i Joan Reventós (a l’interior). L’obra també comprèn la Transició i les dificultats de la unitat socialista fins l’any 1982, moment en què el PSC passa a ser un apèndix autònom del PSOE, abandona el dret d’autodeterminació i perd el seu grup propi.

El llibre recull les diferents tensions dels diferents períodes: les diferències entre els líders de l’exili i l’interior, les mentalitats de les generacions que hi conviuen —les que tenien un record dels anys trenta i les que no— i finalment les divergències de les «dues ànimes» del socialisme a Catalunya: el socialisme català i l’espanyol. L’assaig clarifica i estructura les idees, situa personatges i moviments del passat i del present en un pla més ampli. Sembla faltar, però, un relat més proper als personatges que hi van actuar: a les seves pors i als seus interessos, als seus egos i els seus fantasmes personals. En no gaire més de tres anys, del 77 al 80, el PSC-C va passar de ser un partit idealista, partidari del socialisme autogestionari i del dret d’autodeterminació de Catalunya a un dels grans valedors del nou «consens» socialdemòcrata i autonòmic espanyol. Per explicar com un grup humà pot fer un viratge en les seves conviccions tan sobtat no n’hi ha prou amb una descripció merament tècnica, sinó que cal tenir en compte les experiències personals i el funcionament del poder i dels homes.

Tot i això, el llibre compleix els seu propòsit: fer una panoràmica del PSC, i ho fa amb escreix. El llibre ens atorga a les noves generacions una perspectiva de la Transició a Catalunya molt més completa i de ben segur més rigorosa que les batalletes juvenils dels pares.