El poble gitano a escena

27.07.2018

Akana, un projecte impulsat i produït per l’entitat Veus Gitanes, en col·laboració amb el Centre Cultural Gitano de la Mina, ha culminat en un espectacle on la comunitat gitana del barri de La Mina ha parlat de la història i l’essència del poble gitano en els termes que ha volgut i ha pactat amb Marta Galán. Ja fa anys que aquesta dramaturga i directora, fermament partidària de la democratització de la cultura, s’exercita en això de donar veu i espai públic als qui no acostumen a tenir accés als centres de representació privilegiats, promovent processos en clau participativa i proporcionant eines expressives i condicions tècniques de gran qualitat. El 22 de juliol, al Mercat de les Flors, un grup de nens i adolescents van pujar a escena per (de)construir una història d’èxode i genocidi, la del poble gitano, que comença a l’Índia l’any 1018.

Foto de família dels intèrprets de l’espectacle ‘Akana’, estrenat al Grec 2018.

Els joves, que es presenten dient el nom i l’edat, ens conviden a fer un recorregut històric i geogràfic que va d’Orient a Occident. La supervivència i la identitat del seu poble viatgen amb aquells llunyans gitanos nòmades —els primers refugiats d’Europa—, en els seus carros; el món sencer és casa seva. Els nois i noies s’amunteguen en un petit quadrat dels tres que han traçat sobre el linòleum, i d’aquí s’aniran desplaçant amb totes les seves pertinences escèniques —cadires i instruments musicals— als altres dos requadres-països, en consonància amb les imatges —generades en directe sobre una maqueta i projectades en pantalla— d’un mapa polític que és recorregut per unes figuretes itinerants.

La segona part de la peça ens situa a la península Ibèrica l’any 1416. A partir d’aquesta data es traça a tota velocitat però de manera molt eficaç un fris cronològic de la persecució del poble gitano. Amb la Pragmàtica dels Reis Catòlics, datada el 4 de març de 1499 a la vila de Madrid, s’inicia una política d’assimilació repressora que es mantindrà durant segles. Els joves fan una síntesi aproximativa de les diferents pragmàtiques promulgades contra el poble gitano —van arribar a ser més de 459 entre els anys 1499 i 1812— i que, entre altres mesures, decretaven assots, condemna a galeres, i fins i tot tallada d’orelles o marca amb ferro roent. Tot brandant cartells on figuren els anys al·ludits, els nois i noies repassen algunes de les dates més significatives —la pragmàtica de 1525 qualificava els gitanos de díscols i lascius; la de 1618 els titllava de perillosos i “pesta de la nació”; la de l’any 1749 promovia el seu extermini i els equiparava amb els leprosos— i arriben fins al moment actual, sense oblidar el Fòrum de les Cultures. Després, amb un formidable “Yo acuso”, en un dels moments culminants de l’espectacle, pronuncien amb vehemència condemnatòria els noms de personatges històrics que els han segregat i perseguit, des dels Reis Catòlics fins al nou ministre d’interior italià Matteo Salvini, passant per Felip II, el Conde de Aranda, Carles III i el Marqués de la Ensenada, entre molts d’altres.

‘Akana’ es va poder veure al Mercat de les Flors durant el Grec 2018.

El genocidi perpetrat per l’Alemanya nazi constitueix un capítol a part. En romaní Samudaripen vol dir assassinat massiu, i això és el que va passar durant la Segona Guerra Mundial, en el transcurs de la qual va ser exterminada més de la meitat de la població gitana. Refugiats sota un plàstic, precàriament protegits de la intempèrie de la història, els joves es graven els uns als altres, i Sara Perona Salguero, una noia que va decidir fer un treball de recerca sobre la història del seu poble i que després protagonitzaria el documental Sara d’Eva Cruells, explica per què el dia 2 d’agost es commemora el dia del poble gitano. Mentre es projecten fotografies —pertanyents a Samudaripen, l’holocaust oblidat, un altre documental de Cruells— de famílies gitanes de l’Europa de l’Est, dos dels nois canten, amb un art i un sentiment que afluixen els lacrimals, Gelem Gelem, l’himne internacional gitano, per traslladar-nos el seu missatge de resistència i supervivència.

L’humor torna a aparèixer en els balls que ritualitzen el torn de paraula davant un micròfon; un rere l’altre, els joves expressen allò que els fa més ràbia, i la suma de les seves queixes —la sospita perpètua que recau sobre ells en tot moment i circumstància; la manera com determinats programes de televisió tracten la seva comunitat; el menyspreu a la seva cultura— posa de manifest fins a quin punt segueix vigent l’antigitanisme.

Gravacions a temps real, projecció de documents i testimonis de veïns de La Mina, l’escenificació d’un pedimiento —i, en obert contrast, la reflexió de les dones, que se saben fortes i autònomes i es reivindiquen pioneres en llibertats—, palmas, percussió, fandangos… No hi falta de res, en aquest projecte escènic comunitari i multidisciplinari, que compta amb el disseny audiovisual de Martín Elena, la il·luminació d’Ana Rovira i la coordinació musical de Rafael Perona Castillo (Falete) i Rafael Perona. El vessant més obertament reivindicatiu, l’exigència de reparació històrica, coexisteix —coincideix, fins i tot— amb moments autènticament màgics, de gran recolliment i bellesa estètica. Aquest grup de joves hi posen carretades de gràcia i sentiment, i els posseeix l’emocionant orgull d’haver contribuït a desmuntar i combatre alguns prejudicis i estereotips que pesen sobre la comunitat gitana, a través d’una reivindicació festiva però enormement contundent.