El planeta dels cargols, un poema sobre la foscor i el silenci

6.02.2013

Els cinemes Méliès de Barcelona projectaran aquest dijous 7 de febrer El planeta dels cargols, un documental del director coreà Seung-Yun Ji, que ens transporta, a través d’un film d’extraordinària bellesa i sensibilitat, a una realitat on les mans i el tacte es converteixen en pinzells.

 

 

S’arrosseguen amb lentitud, els cargols, mentre llegeixen a través del seus petits tentacles del tacte el mapa que estan recorrent. Amb el tacte, els cargols descobreixen el món que els envolta i, com els cargols, en Young-Chan depèn de les seves mans per poder moure’s en un món de silenci i de foscor. Una malaltia el va deixar sord i cec, pocs són els records que li queden a en Young-Man, poques són les imatges que encara aconsegueix conservar en el seu record, com també són pocs els sorolls i les veus que encara aconsegueix sentir tot i el silenci que l’envolta. La sordesa va arribar més tard, quan el petit Young-Chan ja havia començat a pronunciar les primeres paraules, unes paraules que el silenci posterior no van apaivagar i que, juntament amb les mans, li permeten relacionar-se amb un món obscur, un món silenciós i negre, sense imatges ni tampoc rostres, però, tot i això, no absent de sensibilitats, de sentits i formes diferents. Malgrat les seves carències, Young-Chan rebutja definir la seva existència com una vida sense sentits: hi ha d’haver, “hi ha”, diu ell mateix, “un potencial encara per a descobrir”, un potencial sensible que el protagonista d’aquest documental, El planeta dels cargols, busca i descobreix dia rere dia de la mà de la seva dona, la Soon-Hoo.

Els cinemes Méliès de Barcelona projectaran aquest dijous 7 de febrer El planeta dels cargols, un documental del director coreà Seung-Yun Ji, que ens transporta, a través d’un film d’extraordinària bellesa i sensibilitat, a una realitat on les mans i el tacte es converteixen en els pinzells que permeten dibuixar les imatges d’un món que aparentment no en té. Soon-Hoo no només és la dona d’en Young-Chan, ella és la seva vista, la seva oïda. Amb lleugers cops sobre els dits del seu marit, la Soon-Hoo transcriu tot allò que ella veu i sent, transforma en sentit tàctil les imatges i els sorolls que són aliens a Young-Chan. “Ella és els meus braços i cames que em porten a l’escola, al gimnàs, al mar o allà on jo vull anar”, diu la veu en off d’en Young-Chan durant el documental, “ella és els ulls i les orelles que veuen i senten, i ho tradueix per mi”. Amb els lleugers i sincronitzats cops sobre els dits, el sorolls i les imatges es fan audibles i visibles per en Young-Chan perquè, malgrat que, com ell mateix diu, la foscor i el silenci de l’inici no el van deixar sol i el van acompanyar en el moment de néixer, la foscor i el silenci es dissolen gràcies a la Soon-Hoo.

En Young-Chan no ha vist mai el rostre de la seva dona, però no té cap mena de dubte: la Soon-Hoo “és la dona més guapa del món”. En Youn-Chan no ha vist mai cap túnel, però el tacte dels dits de la Soon-Hoo sobre els seus li és suficient per saber que les muntanyes se senten foradades, buides, amb tot els túnels que les travessen. El protagonista d’El planeta dels cargols aconsegueix veure més enllà de les imatges, aconsegueix veure allò que els altres no veuen perquè, com diu el director del film, “allò que els nostres ulls poden veure no és sempre allò que veritablement hi ha”. La foscor amaga massa coses, però la mirada enganya, ens enganya a nosaltres, però no a Young-Chan que, abraçat a un arbre, passant les seves mans sobre la superfície aspra del tronc, estableix una unió amb la naturalesa –“tinc una cita amb l’arbre”, diu ell, mentre abraça l’envellit arbre–, una unió impossible per a tot aquell que veu en aquell tronc i aquelles branques un arbre més entre molts d’altres.

 

The Planet of Snails

 

El planeta dels cargols és un documental sobre la quotidianitat, sobre les experiències comunes que es converteixen en experiències sensorials, experiències plenes d’emocions i de descobriments per a Young-Chan que, de la mà de la Soon-Hoo, palpa, assaboreix, sent, veu i, en definitiva, viu més enllà de l’aparença. En el silenci i en la foscor que l’envolta Young-Chan troba allò extraordinari que s’amaga en la quotidianitat. “Veure allò que no es veu és el paper important d’un documental”, diu en Seung-Yun Ji que, com a director, intenta “veure a través de la càmera allò que no es veu”. El director aconsegueix donar imatges a la lúcida foscor d’en Young-Chan:  El planeta dels cargols és un poètic assaig sobre la ceguesa que hi veu, sobre el silenci que parla.