El perill implícit

1.07.2018

Fa uns dies vam poder llegir al Núvol una esplèndida entrevista a l’escriptora sarda Michela Murgia a càrrec de Mercè Ubach, la seva traductora en llengua catalana. El diàleg naixia arran de la publicació d’Una relació perillosa, la segona novel·la de l’autora, al segell editorial Proa.

Michela Murgia | © Alecani

Després del ressò internacional de L’acabadora —llibre d’intensitat insòlita, que ha conquistat públics molt diversos amb una història aspra i fascinant que remet a una Sardenya del segle passat, arcaica i comunitària—, Murgia es reinventa amb una narració plenament contemporània, que pica l’ullet a un públic adolescent i alhora reflexiu, que es mereix un contingut madur, ja que el llibre és un petit tractat sobre l’aprenentatge de l’amor i del poder, amb tots els seus conflictes.

El títol original de la novel·la és Chirú, que fa referència al diminutiu afectuós amb què Eleonora, l’afamada actriu protagonista de la novel·la, anomena el jove estudiant de violí que li proposa de ser-ne alumne.

La pràctica de la mentoria (mentoring) es va difonent a les nostres societats: es tracta d’una relació de mestratge que complementa les relacions parentals, que van perdent consistència. Per subratllar la importància d’aquest contingut, la novel·la, fent un joc literari, s’estructura en «lliçons», fins a disset, amb una «ensenyança final» com a epíleg.

L’argument d’Una relació perillosa és fascinant i manté un fil de continuïtat amb la tradició sarda dels «fills d’ànima», que havia tractat en el seu primer llibre. Murgia aposta de nou per la força dels vincles escollits enfront dels familiars, carregats de malentesos i de cicatrius. L’elecció mútua redueix el pes de culpabilitats i retrets, alhora que amplifica el potencial de la relació. Perquè l’autora ens recorda que tots necessitem, per esdevenir adults, la projecció d’una mirada amorosa. Tal com diu Danilo Dolci, «només creixem si som somiats».

A la novel·la l’autora tracta de l’adolescència, una etapa que és metàfora del temps que vivim: desorientació, contradictorietat, immaduresa i un desbordament d’energia vital que no sabem com dirigir, deixat en un total abandó. La consciència aguda de les potencialitats enormes d’aquest moment vital, i alhora del buit existencial que el caracteritza, marquen el to i el ritme del relat. Els protagonistes, de fet, es trien mútuament en reconèixer l’afinitat d’una esquerda íntima que els uneix.

La genealogia del trauma, com sempre, rau en la família; allà hi ha el trencament constitutiu, la fissura existencial que organitza i estructura la nostra forma d’estar al món: l’origen de tota potència i tota feblesa de cada persona. També, sovint, el seu secret més ben guardat.

Així és com comença el llibre, amb la protagonista que narra un episodi d’infància que la deixa marcada per tota la vida. Michela Murgia fa servir el recurs de la ficció per amagar-se i alhora revelar-se darrere la veu protagonista; els episodis que ens explica, tot i ser ficticis, permeten a l’autora sincerar-se, quan convé, i deixar aflorar vivències que no li són alienes.

Una relació perillosa es podria considerar un retorn, de qualitat, a la «novel·la d’educació sentimental», un gènere que en els darrers anys ha fet estralls entre els lectors joves, amb textos de poca substància però de conseqüències tangibles, ja que han omplert de cadenats els ponts de mitja Europa, amb les claus corresponents llençades al riu. Una metàfora inquietant, si aquesta és la idea d’amor que es proposa a les noves generacions: la d’un lligam forçós sense tornada enrere. De ben segur, un plantejament destinat a fer més traumàtica qualsevol separació.

Els perills de què ens parla aquest llibre són més subtils i essencials. La responsabilitat de guiar una persona immadura cap al govern del seu potencial és, per si sola, enorme, perquè cada relació és ambivalent, en tot moment reversible, i serveix de mirall del residu d’immaduresa que inevitablement ens pertany. Eleonora té molt clar que la iniciació de Chirú té a veure amb aspectes de la vida personal que «no es poden ensenyar, però sí aprendre». Subtileses que no són teòriques, sinó pràctiques.

Michela Murgia expressa de forma magistral la tensió implícita en tot intercanvi, amb diàlegs fulminants i una atenció extrema a la comunicació no verbal; fidel al seu estil, modela l’escriptura amb sensibilitat de sismògraf i precisió de bisturí, en una prosa on el sentit s’organitza per capes, i es revela sobretot quan no és explícit. Un tret, aquest, molt propi del caràcter sard, que ensenya només una part i es reserva el més valuós; com les cases típiques de l’illa, on sempre s’hi amaga un jardí interior, cuidat i protegit.

En el procés d’aprenentatge, l’ús del poder personal troba en la manipulació el seu abisme; d’altra banda, queda patent que el repte permanent de l’amor és l’emancipació: la pròpia i la de l’altre. Perquè les relacions i les persones només evolucionen quan l’amor promou la llibertat de l’altre. És en aquest camí, però, on tothom topa amb la por i la vulnerabilitat, en un món que, d’altra banda, és ferotge i selectiu. Aprendre, i no diem ensenyar, exigeix un estat d’alerta constant, fins a extrems dolorosos.

La missió del mestratge és eliminar la dependència: i el perill no és, únicament, el de generar-la en l’alumne; també hi ha el risc de caure-hi, d’acabar necessitant-ne la mirada de sorpresa, el seu agraïment constant. Fins al punt que el magisteri del mestre preveu la tasca de projectar l’abandó. Queda oberta, al final del llibre, la pregunta de si l’emancipació ha d’acabar sent un trauma o si es poden explorar altres camins.

En el seu llançament a Itàlia, setmanes abans de la publicació de la novel·la, l’autora va crear al Facebook un perfil del personatge Chirú. D’aquesta manera va voler comprovar el potencial de les xarxes socials per atraure un públic jove, habituat a moure’s en els territoris de la virtualitat. Va poder explorar, així, quina és la frontera entre persona i personatge, fins a quin punt existim en virtut dels diàlegs, reals o virtuals, que ens alimenten. L’experiment va ser arriscat, i el resultat reeixit i interessant.

Michela Murgia se’ns confirma de nou com a escriptora dotada de molts registres: el de la contundència i el de la filigrana; el to refinat i el conflictiu. Allò que escriu mai no és banal, ni ens amaga les seves intencions quan parla: té clara voluntat de donar espai a una manera femenina de veure i viure el poder; es pregunta si la cultura de l’excel·lència, tan important al seu país, i potser al nostre, no és alhora la renúncia a una societat més igualitària, on la cultura sigui difosa i aquest, precisament, el tret distintiu de l’excel·lència; i finalment ens parla de Sardenya, tria les localitzacions a Cagliari, la capital, com si fossin els escenaris per a una pel·lícula, i escriu una història de sards oberts al món tal com faria amb qualsevol altre ciutadà europeu. Que és el que ella reivindica, també en el pla polític, per a la seva illa i la seva gent. Perquè l’escriptura, per la Murgia, és tant una vocació com una militància.