El Parnàs de Roger Mas

25.03.2018

Ahir a la nit Roger Mas va presentar el seu desè disc ―Parnàs, 2018, Satélite K― al teatre Kursaal de Manresa. En el primer disc ―Les flors del somni, 1997―, el cantautor solsoní s’infiltrava agosarat pels boscos; ara, vint anys després, ens convida a entrar al jardí dels poetes, al seu Parnàs particular.

Roger Mas al Kursal de Manresa

Roger Mas va tenir el gest d’estrenar el seu nou disc a Brussel·les, el dos de març, perquè el president i els membres del govern legítim de Catalunya fossin els primers d’escoltar-lo en directe. Després va presentar-lo a la seva ciutat, Solsona; també al Barnasants i en altres indrets del país.

El nou treball del solsoní fa renéixer poemes de Joan Maragall, Miquel Martí i Pol, Mercè Anzizu ―escriptora i historiadora de l’època de la Renaixença i religiosa del monestir de Pedralbes―, i de poetes contemporanis com Amadeu Vidal i Bonafont i Toni Gol i Roca, amics del cantautor; també fa una adaptació de Geordie, la tradicional anglesa que va popularitzar Fabrizio de André, titulada Jordi, que sembla feta a mida pel moment polític que vivim. També, interpreta la cançó popular del Solsonès Els Borrasqueros de Canalda i l’anònima Sì dolce è’l tormento de Claudio Monteverdi; i com ja havia fet amb Les cançons tel·lúriques ―que va tenir la gosadia de fer una versió dels Goig de la Mare de Déu del Claustre―, ara el cantautor irredempt s’atreveix amb l’Himne de la Coronació de la patrona de Solsona. El nou disc també compta amb la col·laboració de Núria Graham, Bikimel, el Cor Lupulus Emsembla i el Brossa Quartet.

Poesia i música. Així se’ns presenta Parnàs en la coberta del disc, però el treball del cantautor és molt més que això. Roger Mas ha escollit uns poemes ―que d’entrada potser podrien semblar-nos heterogenis, fins i tots, allunyats de l’univers Mas; l’associem més a Salvador Espriu que a Miquel Martí i Pol― i els ha passats pel sedàs de la seva ment inquieta i perspicaç, i els ha tenyits amb la seva ànima d’artista; el resultat no és un poema musicat, és un producte nou: l’agermanament de poemes i versions de cançons nostrades i més llunyanes que rebroten a Isàrnia.

Cada frase i cada mot en veu de Mas adquireix una nova dimensió; eleva i enriqueix els poemes i les cançons amb la cadència, els deixos i les modulacions d’una veu excepcional i d’una música precisa, elegant i plena detalls encisadors; Xavier Guitó amb el piano i el sintetitzador, Arcadi Marcet amb el contrabaix i la gran novetat de Míriam Encinas, que amb la dilruba, la viella i les flautes atorga un toc de sonoritat molt particular i ens trasllada a una atmosfera plena de textures.

El concert va estar marcat pels esdeveniments polítics. El típic esverament previ als concerts, aquell delit de gaudir una estona plegats semblava somort, la remor planava; ens unia un sentiment de desolació, d’indignació; llaços grocs, bufandes, molts veníem de la concentració de la plaça Major de Manresa. L’excepcionalitat del moment i l’abatiment afectava al mateix Roger Mas; la commoció es traslladava a la música, i tot el Kursaal destil·lava enuig fins que vam esclatar; els crits de llibertat enmig dels aplaudiments en solidaritat als empresonats i als exiliats i en contra la repressió que ens tenalla. A l’inici es va llegir un comunicat, on ens deien que, tot i els moments que vivia el país, havien decidit mantenir el concert.

A les nou del vespre apareixia Roger Mas a l’escenari, amb les seves espardenyes de set brencs, acompanyat de Xavier Guitó, Arcadi Marcet i Míriam Encinas. La primer a sonar va ser la MargeraIrredempt, 2015―, després Sì dolce è’l tormento ―del nou disc― i, seguidament, Les tres germanesA la casa d’enlloc, 2010―. Les joies de la corona va ser el poema de Joan Maragall, Soleiada, l’elegància de la lletra conjumina a la perfecció amb l’elegància de la melodia, i Lluny de Tot de Miquel Martí i Pol. La tel·lúrica Al·leluia d’Anzizu. Peter lluitant a la roca de la calavera de Toni Gol, Ruïnes d’Empúries i Cor de metall, d’Amadeu Vidal. I no podia faltar-hi Verdaguer amb Caminant i Estrelleta; i les mítiques El dolor de la bellesa i El rei dels verns, de Goethe, on Mas va quedar-se sol a l’escenari i vam estremir-nos. La més aclamada va ser Oda a Francesc Pujols, on Mas parafrasejant Pujols “arribarà un dia que els catalans ho tindrem tot pagat”, va encebar-nos “sortiran de la presó, tornaran de l’exili, no guanyaran…” vam esclatar a crits, llibertat.

La sorpresa de la nit va ser l’aparició dalt de l’escenari, primer, de Toni Gol i, després, d’Amadeu Vidal, que van recitar-nos uns quants dels seus poemes i van esgarrapar-nos més d’un somriure de complicitat. I encara quedava la sorpresa final, el cor Lupulus Emsembla interpretar-nos Els borrasqueros de Canalda, enmig de l’eufòria del públic. I, finalment, Roger Mas va donar-nos la bona nit amb l’Himne de Coronació de la Mare de Déu del Claustre, una música preciosa del solsoní, Antoni Muntada, amb la veu de Mas xiuxiuejant-nos…

La sonoritat d’aquelles es solsonines, tan tel·lúriques, aquelles paraules genuïnes, que ens matisen la realitat, aquella riquesa del català, que es va perdent, suraven en un Kursaal que vibrava i gaudia ―tot i la situació d’atac al país― d’unes melodies exquisides, plenes de tendresa i de bon gust. Aquells acords que ens recordaven cançons d’altres discos ens submergien en un univers de subtileses i d’emotivitat.

En resum, ens hem retrobat amb un Roger Mas més assolellat, que ha deixat l’obaga, la lluna i la nit i a sortit a ple dia, sota el sol, menys críptic; potser menys turmentat, més serè. Parnàs és la simbiosi perfecta entre Casafont ―1999―, l’essència de joventut i Les cançons tel·lúriques ―2008―, la maduresa.

Ras i curt, ahir a Manresa vam passejar-nos pel jardí dels poetes, bressolats per una música preciosa, d’una aparent senzillesa, però carregada de matisos i polsims d’una finor extrema; i esperonats per la veu sublim del cantautor de Solsona, vam ascendir al cim, al sopluig dolcíssim de l’art de Roger Mas; en uns moments, de setge al nostre país, que el necessitem més que mai. Tots units i ferms fins a la LLIBERTAT, fins a la victòria final.

El misteri de la simplicitat i la simplicitat del misteri…

Pròxim viatge al Parnàs el set d’abril a la plaça del Vi de Girona.