‘El parèntesi esquerre’: Arrencar-se la nena

21.03.2016

A vegades cal morir una mica per poder créixer del tot. No tothom ho sap, no tothom ho fa, però és un procés que costa i que dol. Alguns ho viuen en silenci o es rendeixen al turment i d’altres en fan un llibre tan bonic i tan punyent com el que ha escrit Muriel Villanueva. En poc més d’un centenar de pàgines, El parèntesi esquerre (Males Herbes, 2016) extreu totes les entranyes d’una mare amb parts de nena, que es desfà així d’allò que ja no necessita i la resta ho torna a col·locar al seu lloc. La seva és una història de renúncies i de separacions per aprendre a demanar, a decidir i, en definitiva, a viure.

Muriel Villanueva| |  Foto Eva Muñoz

Muriel Villanueva| | Foto Eva Muñoz

El parèntesi de la Muriel, la protagonista, té forma d’una cala en concret, la de les Casetes del Garraf. Allà hi arriba carregada amb una filla de mesos, les cendres del marit i una novel·la per escriure. Les circumstàncies l’han portat a un lloc que forma part d’un passat compartit i interromput, però ella el convertirà en l’indret on el temps s’atura per poder avançar. La Muriel necessita tancar un parèntesi per deixar enrere la nena que hi ha dins seu i per començar a fer de mare. I per acceptar l’home que hi ha en el seu marit, i per permetre’s poder-hi estar. La seva manera de resoldre-ho tot consisteix en abocar-se a les paraules, així que es posa a teclejar mentre la Mar, la seva filla, li xucla el pit.

Però les paraules no sempre funcionen. Davant d’una situació que no sap com empassar-se, la Muriel decideix fer-se la muda, callar i pensar. Ben aviat la història es deixa endur per una al·legoria amb gust de salnitre i aparença d’estrella de mar, que l’ajudarà a transmutar, a trobar les paraules i a renéixer per tirar endavant. Mentre l’animal va perdent braços, a la Muriel se li desenganxen les extremitats fins a quedar-se amb el cor penjant, un pit i un braç. Es tracta d’una transformació embolcallada d’un realisme màgic que taca el llibre de fantasia i fa que tot sigui inevitablement visual i emocional.

La prosa d’El parèntesi esquerre és tensa i balsàmica, contundent i poètica, amiga de les metàfores sense perdre’s en digressions. No hi ha gaires capes que distreguin l’essència d’aquesta autoficció, en què algunes ferides es tanquen però deixen cicatrius. Al llibre, la Muriel s’enterra a la sorra de la platja fins que les cames se li desencaixen del cos. Quan en surt és algú una mica diferent. De la mateixa manera, quan la seva història s’acaba pren tots els significats amagats rere una criatura tan simple, i alhora tan fascinant, com una estrella de mar.