El Pare Noel no existeix, tanoca!

23.01.2019

Orgia de franqueses a Finlàndia. A Lapònia, la nova comèdia de Cristina Clemente i Marc Angelet, dues parelles contraposen la seva manera d’educar els fills. Aquesta és l’excusa perquè la nit de Nadal, i a la terra nativa de Santa Claus, s’enceti un ardent debat sobre els límits de les veritats i les mentides i com els adults hi participem de forma desinteressada… o no. Al Club Capitol, sense data de sortida.

Roger Coma i Manel Sans en una escena de ‘Lapònia’, al Club Capitol. © Alejo Levis

Recorden Un Déu salvatge, de Yasmina Reza? En aquella esplèndida peça, la dramaturga francesa feia seure dues parelles de pares per discutir sobre la inapropiada i violenta conducta dels seus fills, que s’havien atonyinat a classe. El que prometia ser una educada sessió d’intercanvi d’opinions derivava en una batalla verbal de dimensions superlatives en la qual els civilitzats progenitors s’esbudellaven a escena.

Lapònia, de Cristina Clemente i Marc Angelet –amb les respectives distàncies, temporals i temàtiques- és una versió nostrada i local de l’aplaudida obra gal·la. Roger Coma i Meritxell Huertas, Manel Sans i Meritxell Calvo, són dos matrimonis emparentats (les dues dones són germanes) que passen uns dies de vacances a Finlàndia, la terra del Pare Noel. Precisament, la figura de Santa Claus és la detonant de la polèmica, ja que la filla d’un d’ells revela al fill de l’altre que l’home grassonet vestit de vermell i amb barba blanca no existeix, que és una invenció dels adults per coaccionar els nens perquè es portin bé, i ho justifica amb arguments irrebatibles, com que és impossible que un sol home reparteixi regals a tots els nens del món en una sola nit.

Com l’espectador es pot imaginar, la decepció del fill és gegantina, i com el lector pot deduir, l’enrabiada del papa i la mapa, descomunal, perquè no només s’acaba de trencar la il·lusió de la criatura, tot esquinçant la seva infantesa, sinó que, de retruc, se’ls titlla a ells de mentiders. La discussió que s’engega tot seguit és de traca i mocador, perquè la pica-baralla infantil fa encetar una batussa entre els quatre progenitors sobre on estan els límits de la veritat i la mentida, si és lícit enganyar o no, i contraposa el model educatiu escandinau amb el mediterrani.

Els quatre protagonistes de ‘Lapònia’, que es pot veure al Club Capitol. © Alejo Levis

Dirigida també a quatre mans per Clemente i Angelet (qui ja va signar la dramatúrgia i la direcció de l’última producció de la companyia, Immortal, amb Bruno Oro, també al Club Capitol), Lapònia és, de fet, una obra sobre la mentida. Mentim per sobreviure?, es pregunten els autors. Per què menteixes als teus fills si els demanes que t’expliquin sempre la veritat? Què fa més mal a un infant, la sinceritat o l’engany? Vivim al país de la picaresca, en què socialment vesteix defraudar a Hisenda, colar-se a les cues, evitar les llistes d’espera i quedar-se el canvi erroni en una botiga. Per què, llavors, exigim als altres una honestedat a prova de bombes? Som nosaltres realment decents o el que ens caracteritza és la hipocresia?

Durant setanta-cinc escadussers minuts descobrim, a través del mata-degolla dels seus protagonistes, algunes veritats inconfessables que fan qüestionar la integritat de la qual presumeixen. La d’ells i la del públic, perquè qui més qui menys també es planteja el seu modus operandi. Els quatre actors estan francament simpàtics, engalten els estirabots dels altres, llencen els seus dards sense ni moure les pestanyes i fan del tot creïbles, familiars i propers els seus personatges, talment com si els tinguéssim a casa. L’acidesa amb què es mouen no està renyida amb l’humor, ans el contrari, i l’espectador participa activament del debat. Punt i a part mereixen les botifarres que, de tant en tant, es deixen anar en finès. No conec la llengua –i dubto que la comunitat finesa de Barcelona sigui espaterrant-, així que suposarem que és finès autèntic, però sinó, queda de meravella.

En definitiva, una obra amena sobre les il·lusions i les mentides, sobre l’ètica i l’estètica, i sobre el  nostre comportament social. Però no ens hem de preocupar, perquè com tothom coneix, el teatre és ficció i ja se sap, qualsevol similitud amb la realitat és pura coincidència.