El Palau de les llumenetes

18.05.2017

Dimarts a la nit el Palau de la Música va tornar a acollir el Festival Internacional de Poesia, que enguany tenia per convidats només cinc poetes: Gioconda Belli, Paolo Agrati, Maria Cabrera, Ana Luísa Amaral i Billy Collins. Diem que només eren cinc perquè en edicions anteriors solien ser més sis pel cap baix, i enguany s’ha optat per un recital més contigut i breu.

Les directores Teresa Colom i Àngels Gregori han apostat fort per una poeta catalana jove, Maria Sevilla, que va recitar els seus versos amb una intensitat i una força inusuals. Sevilla va acompanyar la recitació amb un breu parlament reivindicatiu que podeu llegir a Núvol sota el títol Barcelona no és un espectacle. El festival va alternar poetes humorístics, com l’italià Paolo Agrati o el nord-americà Billy Collins amb d’altres de més vehements i militants (seria el cas de la feminista Gioconda Belli o l’explosiva Maria Sevilla) o continguts, íntims i serens com la portuguesa Ana Luísa Amaral, per mi la gran revelació de la nit. Podeu escoltar àudios de tots ells més avall.

L’organització havia previst i demanat que el públic aplaudís només una vegada al final de cada intervenció, però el festival va agafar una dinàmica pròpia des del moment que Gioconda Belli va sortir a l’escenari i va arrencar aplaudiments a cada poema que recitava. La poesia de Belli és pronunciadament feminista i va calar entre un públic que no havia de llegir el programa per entendre-la. Paolo Agrati també es va ficar el respectable a la butxaca amb els seus poemes concisos i ocurrents, i especialment amb la salsa de comentaris que hi afegia, amb gràcia. Després de l’humor soft i amable d’Agrati, la poesia de Maria Sevilla va ser un correctiu, una autèntica ganivetada al mig del recital. La poesia de Sevilla havia d’anar per força al mig, ja que hauria estat massa explosiva al principi o al tancament del festival. Maria Luísa Amaral va ser per a mi l’autèntica joia de la nit. La seva poesia està escrita des d’una gran fondària i parla de les coses de la vida sinuosament. Tant de bo puguem llegir traduït al català un bon plec de poemes seus. Finalment Billy Collins va recitar els seus poemes, que sempre tenen un pòsit d’optimisme, i es va ficar el públic a la butxaca.