El nou poemari d’un nou Pau Sif

Pau Sif (Pau Sanchis, La Pobla de Farnals, 1978) acaba de traure en la mallorquina Adia el seu últim poemari: Arnes (2016). Les vísceres metapoètiques de poemes com “Entomologia” i “Arnes i cadàvers” casen bé en la línia de l’editorial de Pau Vadell. En la nostra opinió, Sif ha fet un pas endavant en la seua ja considerable obra poètica que constava fins ara de Ferralla (1998), Tríptic d’un carrer (2005), Viatger que s’extravia (2010) i Breakfast at Saint Anthony’s Market (novel·la, 2011).

Si llegim Arnes a l’inrevés trobem el mot senra o cendra; al magnífic poema “Esquerdes” espigolem aquests versos: “comença/ la maduresa i afloren les primeres esquerdes”. Aquest poema encarna un dels dos Pau Sifs, els dos realistes i experiencials, dominants fins el 2016: en “Esquerdes” trobem el Sif metapoètic i reflexiu, mentre que l’altre Sif –l’observador èpic i flâneur, de vegades melancòlic i de vegades sarcàstic, de carrers, pobles i ciutats, sempre en moviment, que sembla (diem sembla) escriure al natural– a penes si resta apuntat en Arnes en alguns poemes com “Àrea petita”. Per cert, el futbol apareix com a fenomen sociològic o motiu poètic en quasi tots els poemaris de Sif; també trobàvem un text ciclista –”Port de segona”– a Ferralla. A més torna a aparèixer a Arnes el “calamar” del famós poema de Ferrater tractat en altres poemaris seus anteriors. Allí abundaven trens i tramvies, però en Arnes a penes si passa un metro i només al llarg i preciós poema final circulen uns “avions”, potser anunci de futurs poemaris-dietaris sifans; no debades el text es diu “Cançons d’amor i de fuita”. Com diu una seua pregona imatge, ja que l’alter ego de Sif no pot viatjar –Pau Sanchis s’ha instal·lat de nou a ca nostra després d’anys de lector a Croàcia– almenys esdevé “nòmada de l’estructura”.

El dominant Sif-realista-cronista continua quan “Mira la ciutat” i “Mira el carrer” (pàg. 40 i 32), però cada cop se n’allunya més, i pel vessant retòric. Potser els autors valencians que homenatja al llibre ens ajuden a definir aquest nou rumb; pensem que Sif és més prop de l’humanisme d’Antoni Ferrer (Sif no és espiritual, però) o de l’expressionisme de Granell i Pérez Montaner, que de la radicalitat anti-realista o de malson dels primers Jàfer i Navarro. L’autor de la Pobla de Farnals cada vegada manipula més i sobretot millor les imatges, tant quan decidix enllaçar-les juxtaposades –molt bo el poema “Lluna”, i molt pertinent la dedicatòria; també “Setge” o el granellià “Calor (I)”– com quan les integra dins del discurs travat; dos botons: “el fred duaner” (pàg. 9) i “i l’incipient perfum cítric del salobre” (pàg. 31); també destaquen els finals, tret propi de Sif: vegeu, entre altres, els de les pàg. 16, 19 i 28. A més, i sobretot, les imatges són ara més agosarades, si bé partixen d’un motiu real; un exemple: l’evolució des de l’objecte a la fi imatgística del text “Antena”: “Trident d’ullals auscultadors de paraules”. A mesura que el llibre avança Sif millora retòricament; per exemple, imatges obscenes com l’escriptura-que-taca de “Poeta jove” o la “borra” d'”Empremtes” són depurades i superades al poema darrer d’Arnes.

S’enceta ara una nova línia en la poesia de Pau Sif, que ens agradaria exemplificar amb la fi imatgística del poema “Calor (II)”: “El silenci dels carrers./ I el brogit de l’escriptura en xarxa.”; el darrer vers ens recorda el surrealisme de les mecanògrafes d’Estellés o “els dits epilèptics de les caixeres” de Pérez Montaner, aplicat ara a les Arnes apícoles d’internet, a eixos que podríem anomenar vells i new kids on the blog. Estem convençuts que Sif, poeta heterodox en gustos i estils –vegeu el postsimbolisme del bell “Ombra d’ocell” i l’estellesià pimentó/ acció brossiana d'”El silenci”– tornarà a desfer “El silenci dels carrers” i a conrear poemaris-dietaris realistes, viatgers i metapoètics; fins i tot a fer-nos riure amb textos com “Propietats de l’Ikea” (2010) o els textos IX i XIV de Breakfast… (2011). Aquest poemari, però, malgrat dir-se Arnes, ens sembla el menys calaix de sastre, el més compacte estilísticament i formal de la seua obra; torna a ser un Tríptic, al qual s’afegix el poema “Cançons d’amor i de fuita”, potser síntesi i camí de futur entre el Sif-realista i el Sif-imatgístic.

Ens trobem ara amb Arnes amb un nou Sif, més madur i seriós (si és que açò és possible després de més de quasi dèsset anys –ai Rimbaud– de publicacions poètiques). Si s’hi extraviarà o no en aquesta línia el temps ho dirà. Ja ho anunciava Ferralla, aquest pas endavant d’Arnes, just al poema “Cendra”: “Encara finals/ del camí, les imatges”. De moment, benvingut siga aquest nou Sif.