El noi (tendre) de l’última fila (contemporània)

25.01.2019

A can Núvol no parem. Presentacions, rodes de premsa, taules rodones i estrenes omplen les setmanes d’aquest humil servidor de vostès. Recuperant una idea que vam posar en pràctica ara farà uns dos anys (glups), reprenem la crònica setmanal com a substitutori de la quantitat ingent d’articles que servidor podia arribar a escriure en una setmana. La crònica setmanal del divendres servirà de diari de navegació i informe prescriptiu, si s’escau, de les darreres novetats de la cartellera teatral. Estrenes, debats i saraus diversos tindran cabuda en aquests escrits, que esperem que siguin lleugers sense ser superficials, amens sense ser frívols. Va, una miqueta sí, ho confessem.

Guillem Barbosa és ‘El chico de la última fila’, a la Sala Beckett. Foto: Kiku Piñol

Vaga de taxistes a Barcelona. Qui està més content? Els ciclistes. Una ciutat amb menys cotxes, fum i soroll ha de ser el futur inevitable de la capital catalana, i de totes les ciutats que vulguin posar la qualitat de vida dels seus protagonistes –és a dir, els vianants– al centre. Dilluns a la nit, Teatre Poliorama. L’estreta vorera d’aquell tros de Rambla és del tot insuficient per encabir els assistents a l’estrena de La tendresa, l’obra d’Alfredo Sanzol que Dagoll Dagom i T de Teatre han portat a Barcelona. Gent de la professió teatral catalana, petons i comentaris en veu baixa (“Les parets tenen orelles”) sobre el recent nomenament de Juan Carlos Martel com a nou director del Teatre Lliure. Sanzol ha parit un text que sembla escrit pel mateix Shakespeare, amb el to i l’estil del bard de Stratford-upon-Avon (va per tu, Safont) i ben curull de comparacions i metàfores. L’espectacle es va estrenar a Madrid, al Teatro de la Abadía, i aquesta n’és una producció plenament catalana, amb el text traduït finament per Joan Lluís Bozzo.

Tots els membres del repartiment estan esplèndids, destacant especialment Marta Pérez, Javier Beltrán i Laura Aubert, amb una proposta popular i comercial que serà, de ben segur, un gran èxit. Certa sensació d’exercici d’estil i de posada en escena visualment plana (bonic teló d’Alejandro Andújar, infrautilitzat al màxim) són els llasts principals del muntatge, on qui acaba brillant són els seus sis intèrprets. En acabat, un embús monumental per abandonar la sala i accedir al vestíbul del teatre (quan veiem una copa de vi, els humans embogim) i sortir, finalment, al carrer, on correm el perill de ser atropellats per autobusos, motos, cotxes i bicicletes. Esperem que el projecte de kmZERO per repensar la Rambla, liderat per l’arquitecta Itziar González, tingui en compte que aquelles voreres laterals són un perill públic. Les estrenes al Poliorama tenen un factor extra, quasi d’esport de risc, que caldria anar desterrant.

Els sis intèrprets de ‘La tendresa’, d’Alfredo Sanzol. © David Ruano

Dimecres, cap a la Sala Beckett falta gent. Andrés Lima dirigeix El Chico de la última fila, un dels millors textos de Juan Mayorga, protagonitzat per Sergi López. La sala de baix de la Beckett és ben plena (alguns repetidors del dilluns) i l’expectació és alta per veure un dels nostres vilanovins més il·lustres estrenant-se amb un espectacle de text. L’intel·ligent peça de Mayorga sobre un professor de literatura i la seva relació amb un alumne amb el do de l’escriptura és una bona reflexió sobre el poder de les paraules i els perills de la ficció. Guillem Barbosa, a qui havíem vist a Like si lloras, Wohnwagen o Porn is on, és el noi de l’última fila: la seva mirada inquietant i el seu punt misteriós encaixen de meravella amb el personatge. Un dels encerts més grans de la proposta és el repartiment, que ens demostra, un cop més, que un bon càsting és un dels factors essencials en l’èxit d’un muntatge. Míriam Iscla està estupenda com la dona del professor, una galerista d’art contemporani que fot canya al seu company quan aquest ho necessita. Ens va recordar a Kristin Scott Thomas, sempre intel·ligent i elegant, que interpreta el mateix paper a la versió cinematogràfica que en va fer François Ozon (En la casa, 2012). Nota al marge: cal que els autors i els directors segueixin utilitzant el clixé que l’art contemporani no s’entén?

David Bagés, Anna Ycobalzeta i Arnau Comas conformen un nucli compacte, la família de classe mitjana amb casa i jardí i poques aspiracions intel·lectuals, a qui precisament Mayorga tracta com el professor recrimina al noi que retrati els seus personatges: amb condescendència. Sergi López defensa el seu paper amb gràcia i seguretat, amb un cert excés d’expressivitat desbordada que demostra, un cop més, que és un actor format amb Jacques Lecoq a París. Creiem que el professor hauria de ser més cervell i menys corporalitat, però el vilanoví té el poder d’enamorar la parròquia i vendre’ns el peix de meravella, o sigui que li perdonem tot.

La posada en escena, minimalista, juga sàviament amb l’espai dissenyat per Beatriz San Juan i la llum de Marc Salicrú, i tot i que el joc escènic proposat per Lima funciona, a l’inici, de meravella, acaba fatigant per la mateixa durada de l’espectacle. Tos, esternuts i zero mòbils (al·leluia) van acompanyar la vetllada. Hem  de ser comprensius: és època de grips i refredats, i qui no l’ha passat s’està contagiant mentre llegeix aquestes línies. A la sortida, cerveses cortesia de la casa i croquetes de bolets, excursions nicotíniques al carrer i certa sensació a l’ambient de gran nit d’estrena. El còctel Mayorga-Lima-López fa augurar un gran èxit a la Sala Beckett.

 

 

Aquesta setmana servidor de vostès també ha fet altres coses. Dimecres a la tarda es presentaven a l’Institut Ramon Llull els dos volums en castellà Dramaturgia catalana contemporánea, publicats per l’editorial mexicana Paso de Gato amb la complicitat de l’Institut del Teatre i Carles Batlle (el Llull ha col·laborat en la traducció dels textos). “Hem hagut d’anar a Mèxic per editar en castellà. Aquí ho deixo”, deia Magda Puyo, directora de l’Institut del Teatre. “Publicar un llibre és una festa. Publicar teatre és un miracle”, afegia Josep Maria Miró. “Sou gent que ens despulleu a tots plegats una miqueta”, reblava Esteve Miralles, prologuista dels dos volums, dirigint-se als dramaturgs presents a la sala. Helena Tornero i Llàtzer Garcia, actors solvents, van llegir amb molta gràcia una escena de No parlis amb estranys, l’obra que la primera va estrenar al desaparegut projecte T6 del TNC. Dijous vam assistir a la presentació de la segona edició del Festival Zero, però d’això en parlarem més extensament en una altra banda. No pateixin.

I aquest cap de setmana? El festival Sâlmon ja ha començat i omple la ciutat d’arts ben vives i suadores, el Teatre Lliure rep la visita de la companyia francesa Les hommes aproximatifs amb l’espectacle Saigon (considerat un dels millors muntatges del teatre europeu del 2018 segons el New York Times) i el diumenge al matí l’Antic Teatre acollirà una jornada sobre política cultural municipal, amb la visita de la madrilenya Getsemaní de San Marcos com a estrella invitada. Vagin al teatre, surtin de casa, siguin feliços, no agafin el cotxe. A peu o en bicicleta tot és més bonic i agradable. Els ho asseguro.