El Niño de Elche o l’Anticrist del flamenc

26.11.2018

No n’hi ha prou amb anomenar-lo “transgressor” i “heterodox”. El Niño de Elche és un iconoclasta radical, insaciable i indomesticable. I és, per això mateix, un dels artistes més imprescindibles dels nostres dies.

El Niño de Elche va actuar al festival Temporada Alta 2018.

Inesperadament o no, la veritat és que el flamenc viu en aquesta segona dècada del segle XXI un fervent impuls experimental i renovador, com ho demostren les recents escalades a pols de Rosalía (amb i sense Refree) i de Maria Arnal i Marcel Bagés, propensos a l’encís de l’avantguardisme indie. I seria fàcil sucumbir a la temptació de posar a El Niño de Elche a la mateixa embocadura, però assistint al seu concert de dissabte 24 de novembre, a El Canal de Salt, hem d’asseverar que l’elxà és més aviat un iconoclasta salvatge, un incendiari perillós, un destructor de mons. D’aquí advé, naturalment i també, la seva cruenta i irrenunciable fascinació.

La sala es va omplir i, amb retard, a la manera d’un autèntic ‘tablao’, ja passaven de les onze de la nit quan Francisco Contreras Molina (així es diu realment el menut) va penetrar el diàfan escenari, acompanyat de la teclista Susana Hernández i de Raúl Cantizano, que es va ocupar de les guitarres i percussions. Durant la vetllada, va haver-hi de tot: començant per la performance de canviar de vestuari al davant de l’escenari i un inusitat cante jondo en català – “La Farruca” de Juli Vallmitjana; es van seguir “Las Seguiriyas del Silogismo”, en què va aflorar el cant bifònic i més tard en faria també de gutural; a “El Prefacio a la Malagueña de el Mellizo” va transformar la sala en una missa negra, amb dret a orgue sepulcral i botafumeiro, continuada del ritme militar, galopant i demencial de “La Saeta del Mochuelo”. El repertori de la seva capseta de sorpreses semblava infinit, passant per exercicis de polipoesia tauromàquia, fandangos cubistes i anarquistes, arabescs i atonalitats, percussió corporal, assaigs electroacústics i caigudes de micròfons, fins a arribar al “Tango de la Menegilda”, en realitat una havanera extreta d’una sarsuela, i que suposadament l’encantava a Nietzsche, en el seu període de meningitis post- (i anti-) wagneriana.

De fet podem explorar ací el filó del filòsof de la mort de déu i la seva invocació nihilista de l’Anticrist, amb la corresponent pretesa ‘transmutació de tots els valors’: seria un bon epítet per aquesta pertorbadora dialèctica, amb la qual “l’enfant terrible” del flamenc sacseja distòpicament el gènere i la seva història, més enllà del bé i del mal: és que El Niño (recordant també el fenomen meteorològic que afecta el Pacífic oriental) escalfa encara més la vetllada, en mòdul ‘conferenciant’, recorrent, entre cançons, a dissertacions teorètiques en les quals reflexiona sobre el seu personalíssim recorregut per l’heterodòxia i l’apropiacionisme. Aquestes, a més de les referències evidents, albiren des de Xostakóvitx a Tim Buckley, encarnat en el brutal exorcisme de “las carreteras de la muerte”, un dels moments fonamentals de la nit. Tot plegat, no obstant això, es regava permanentment amb un sentit d’humor agusat i càustic, igni combustible que li va prestar una insurrecta i contundent plusvàlua al directe.

Ajuntat a tot això, s’ha d’esmentar que alguns segments de l’espectacle van ser fracturats per una sospitosa equalització sonora, que a vegades neutralitzava la veu, fent els instruments arribar a decibels ensordidors. No descartem però que fos deliberat i tot fes part del pla rapinyaire, sabotejador i en última instància escatològic de tot plegat. Amb aquesta clau es pot entendre també la delirant i troglodita “La bomba gitana” de Lola Flores del final i l’acomiadament dels antípodes amb la paraula “Arigato”.

Definitivament, al d’Elx no li falta tarannà. I tampoc era hora per a Ventafocs.