El nervi de Joan Espina

2.07.2016

Divendres va arrencar el Festival de Música Antiga dels Pirineus amb una nit vivaldiana a la Seu d’Urgell. El concert s’havia de celebrar inicialment al claustre, però finalment la pluja va obligar a traslladar-lo a l’interior de la catedral. Joan Espina, primer violí i director del conjunt, va obrir el concert amb el Capriccio stravagante de Carlo Farina (1600-1640), una obra d’un compositor que no és estrictament coetani de Vivaldi però que ja té la qualitat descriptiva i anticipa recursos que trobarem després en el músic venecià.

Concert inaugural del Femap 2016. Les Quatre Estacions de Vivaldi a la Seu d'Urgell | © Patricia Márquez

Concert inaugural del Femap 2016. Les Quatre Estacions de Vivaldi a la Seu d’Urgell | © Patricia Márquez

Abans d’abordar Les quatre estacions, Espina va oferir tres concertos de Vivaldi, peces poc conegudes. Un concert per a llaüt, que Rafael Bonavita va interpretar amb una guitarra barroca, en un diàleg exquisit entre violins i guitarra. Bonavita ens explicava després del concert que la partitura dóna poques indicacions al baix continu i que el diàleg entre Espina al violí i ell a la guitarra li dóna marge per a la improvisació. De fet, Bonavita ens va regalar un solo virtuós, d’una senzillesa i alhora d’una modernitat sorprenents.

En un dels concertos vam descobrir un Vivaldi jocós, que en alguns moments fregava l’atonalitat. Abans de començar, Espina va advertir al públic que els músics no estaven borratxos. En aquest concerto Vivaldi descriu escenes de la vida d’uns soldats, des de la felicitat èbria de la taverna (plena de notes desconcertants) fins al fragor de la batalla, reproduït amb cops d’arquet sobre la fusta dels instruments i també amb un recurs molt senzill indicat pel mateix Vivaldi a la partitura, consistent a posar un paper entre les cordes del cello.

Espina no ha volgut fer un Vivaldi bonic, més aviat ha defugit l’amabilitat i l’autocomplaença. Ha anat a l’arrel de la partitura, subratllant sense por la nota més abrupta i violenta. Espina m’explicava al final del concert que en les anotacions de la partitura s’indica amb precisió com s’ha de fregar la corda amb l’arquet, encara que el resultat pugui semblar dissonant.

A banda del virtuosisme de Joan Espina al violí, ens va meravellar també  el violoncel·lista Guillermo Turina, incisiu i molt present al llarg de tot el concert. No és el mateix escoltar a casa tot sol Les quatre estacions que contemplar la interacció dels músics damunt l’escenari. Escoltem Vivaldi i sentim violins, tant quan es deixa endur per l’acceleració frenètica com quan llisca sobre una onada de mansuetud. Però en directe t’adones que el cello és central, i dialoga constantment amb els altres instruments. “La música es construeix des de sota, va de baix a dalt”,  deia Espina. “Per això el cello aquí és fonamental”.

La música cristal·lina de Vivaldi  surt d’un món en què l’aire encara no estava contaminat. Si Vivaldi tornés a néixer avui, potser seria un compositor de bandes sonores. Les quatre estacions ha estat utilitzada com a banda sonora de mil anuncis. Potser és la partitura de la història de la música més maltractada per la publicitat, però quan l’escoltes amb el nervi de Joan Espina, t’adones que els cursis, per més que se n’aprofitin, no la podran destruir mai.

Podeu consultar la programació del festival FeMAP aquí.