El Mozart de Bezuidenhout

Dimarts i dimecres, 27 i 28 de maig del 2014 l'estrella emergent del pianofortisme mozartià, el sud-africà Kristian Bezuidenhout, va inaugurar una presentació molt llaminera de les divuit sonates de Mozart al Petit Palau. Jordi Cornudella hi va ser i ens ho explica.

Jordi Cornudella

Jordi Cornudella

Poeta, assagista i editor.

Dimarts i dimecres, 27 i 28 de maig del 2014 l’estrella emergent del pianofortisme mozartià, el sud-africà Kristian Bezuidenhout, va inaugurar una presentació molt llaminera de les divuit sonates de Mozart al Petit Palau. Jordi Cornudella hi va ser i ens ho explica.

Mozart i el pianoforte

L’estiu del 1777, a vint-i-un anys, Wolfgang Amadé Mozart va partir peres amb el príncep-arquebisbe de Salzburg, Hieronymus Colloredo, i d’acord amb la família va decidir anar-se’n de viatge, a la recerca d’encàrrecs de composició i, sobretot, d’un lloc de feina estable en alguna ciutat important d’Europa. La seva mare, Maria Anna, l’acompanyaria; el pare, Leopold, i la germana, Nannerl, es quedarien a Salzburg per conservar la feina i sufragar les despeses del viatge, fins que comencés a produir algun rèdit. Wolfgang Amadé i Maria Anna se’n van anar el 23 de setembre i van passar, primer, quinze dies a Munic i, després, quinze dies a Augsburg. A Augsburg, de fet, qui devia tenir més interès que el jove músic hi triomfés era Leopold, que havia nascut en aquella ciutat lliure i segurament es moria de ganes que els seus antics conciutadans es rendissin al triomf del cognom familiar. Però res de res: d’Augsburg, com abans de Munic, Wolfgang Amadé no en va treure ni cinc.

Això sí: va tenir la sort de conèixer-hi Johannes Andreas Stein, el famós constructor de clavicèmbals, orgues i pianofortes, i de veure de prop com treballava. Ho va explicar amb molt luxe de detalls al seu pare en la segona de les dues cartes datades el 17 d’octubre que li va enviar. A la primera (set pàgines manuscrites) ja li anunciava que li escriuria sobre els orgues i els pianofortes de Stein; la segona (set pàgines més, escrites el mateix dia) va directament al gra: «Mon très cher Père! Ara vaig de dret al pianoforte de Stein. Abans d’haver vist res de la feina de Stein, els pianos de Spätt eren els meus predilectes; però ara haig de donar la preferència als de Stein, perquè esmorteeixen millor fins i tot que els de Regensburg. Si pitjo amb força, puc mantenir el dit o aixecar-lo, que la nota s’atura tan aviat com l’he feta sonar. Puc atacar les tecles com vulgui, que la nota sempre sonarà igual. No tremolarà, no es farà més forta ni més fluixa, ni tampoc s’esfumarà; en una paraula, sempre és igual. És veritat que ell no ven un pianoforte d’aquests per menys de 300 florins, però l’esforç i la feina que hi posa no tenen preu».

Segons el report detallat que en fa Mozart al seu pare, el gran avantatge dels pianofortes de Stein és el mecanisme d’escapament, que permet que els martells retrocedeixin a la seva posició inicial així que han percudit les cordes, tant si el pianista enretira el dit com si segueix polsant la tecla. La cura amb què Stein construeix la caixa de ressonància de cada instrument que fabrica també mereix tots els elogis de Mozart. I a més, diu, «el mecanisme que s’acciona amb el genoll també està més ben fet en el seu cas que en el dels altres. Només cal que el toqui i ja funciona; i de seguida que apartes una mica el genoll, no se sent ni la menor ressonància». (En els pianofortes d’aquell temps, els mecanismes que produeixen els efectes de ressonància i de sordina, equivalents als pedals d’un piano de paret modern, s’activaven amb un dispositiu situat a la part frontal del moble, sota el teclat, i l’intèrpret els feia anar amb el genoll.)

Naturalment, Mozart va compondre tota la seva obra pianística tenint presents les característiques del pianoforte, que es diferencia dels pianos moderns, entre altres coses, per un so més lleuger, menys sostingut i molt menys uniforme en el contrast entre greus i aguts, i, esclar, també per la manera de tocar-lo, molt més delicadament tàctil, molt menys gimnàstica. En l’obra mozartiana per a pianoforte sol, que és molt rica, tenen un relleu especial les divuit sonates que se’n conserven, i que grosso modo es pot dir que va escriure en tres tongades. Quan se’n va anar de viatge el setembre del 1777 en tenia sis de compostes (en la mateixa carta escrita a Augsburg el 17 d’octubre diu al seu pare: «aquí i a Munic he tocat sovint, de memòria, totes les meves sis sonates; la cinquena en sol l’he tocada a la distingida cofurna d’una acadèmia; l’última, en re, en el piano de Stein queda incomparablement bé»); d’aquestes sis sonates de la primera tongada, Mozart n’havia compost cinc a Salzburg a les acaballes del 1774 i l’altra a Munic la primavera del 1775. La segona tongada són les set que va escriure precisament durant el viatge de 1777-1778. I les cinc de l’última tongada les va compondre a Viena, quan ja s’hi havia instal·lat com a músic independent i hi començava a tastar l’èxit: una l’octubre del 1784 i les altres quatre entre el gener del 1788 i el juliol del 1789.

Bezuidenhout i Mozart

El pianofortista sud-africà Kristian Bezuidenhout és l’estrella emergent entre l’última fornada de músics que s’acosten a l’obra per a piano de Mozart des d’una òptica diguem-ne historicista, interpretant-la amb criteris i instruments d’època. Encara és molt jove (va néixer el 1979) però ja ha tocat a tot arreu, en solitari, en formacions de cambra o amb orquestres de renom (a Barcelona va debutar el 20 de maig del 2007, a L’Auditori, interpretant l’últim concert de Mozart amb la Freiburger Barockorchester, en substitució d’Andreas Staier, indisposat aquell dia); i des del 2010 té en marxa l’enregistrament de la integral de l’obra per a teclat de Mozart, de la qual Harmonia Mundi ha publicat, de moment, quatre volums. Ara ha encetat, dins del cicle Constel·lació Palau 100, un «projecte de llarg recorregut» que ens permetrà, en dos anys i quatre concerts, sentir-li la integral de les sonates de Mozart: totes divuit.

En les dues primeres sessions (dimarts 27 de maig i dimecres 28 de maig d’aquest 2014, al Petit Palau) Bezuidenhout ens va oferir deu sonates; en queden vuit, doncs, per als dos concerts de l’any vinent. Per sort, el cicle no s’organitza amb cap criteri cronològic: el programa del primer dia comprenia una sonata de la primera tongada (K 281, en si bemoll major), dues de la segona (K 283, en sol major, i l’escruixidora K 310, en la menor) i dues de la tercera (K 545, en do major, i K 570, en si bemoll major); i el programa del segon dia, dues de la primera tongada (K 282, en mi bemoll major, i K 280, en fa major) i dues de la segona (K 309, en do major, K 311, en re major, i la fastuosa K 331, en la major, la del celebèrrim allegretto «alla turca»). Em fa tot l’efecte que renunciant a l’ordre cronològic cadascuna de les sonates defensa millor la seva personalitat, i nosaltres hi guanyem molt. Perquè corre la brama que aquestes obres (per comparació, no cal dir, amb els concerts per a piano i orquestra del mateix Mozart, però també, valga’m déu, amb les sonates per a piano de Beethoven) són relativament menors, però la veritat és que escoltant-les una per una vénen ganes de cridar «i un be negre!». Són música de la millor.

Pel que li hem pogut sentir en aquests dos concerts, Kristian Bezuidenhout sembla tenir gairebé totes les qualitats que calen per servir esplèndidament aquesta música tan bona: una considerable competència tècnica (sense ser extraordinària: l’hem vist patir massa —i ens ha fet patir— en algun passatge), una bona assumpció de l’estil mozartià (tot i que de vegades, en l’ornamentació de certes repeticions, podríem discutir si el seu gust és prou genuí) i una comprensió sensible i fonda de les obres. Tot això, sense les reserves, és molt d’agrair: no tenim gaires ocasions d’assistir a concerts de Mozart tocat al pianoforte i com déu mana. Però també diria que Bezuidenhout té una altra qualitat que resulta una mica sobrera. Especialment el primer dia (el segon concert va ser més rodó) em va fer la sensació que de tant en tant deixa entreveure un excés de passió per les obres mateixes i, encara més, per l’instrument amb què les interpreta. Provo d’explicar-me.

Per dir-ho amb una frase que Jorge Luis Borges aplicava a un altre cas, la música de Mozart no la caracteritza «la sencillez, que no es nada, sino la modesta y secreta complejidad». La complexitat amagada d’aquesta música està feta en molt bona mesura d’un joc constant de contrastos de caràcter, un joc dissimulat sota una senzillesa o una facilitat només aparents; tota l’estona hi passen coses i hi passen molt de pressa, en una acció sostinguda que és quinta essencialment dramàtica, com si la imaginació de Mozart fos un escenari on no paren d’aparèixer, desaparèixer i reaparèixer personatges, un darrere l’altre, cadascun amb trets d’esperit molt ben definits. Moltes vegades la música sembla subratllar l’aparició d’un nou personatge, o les accions en què els personatges s’entrelliguen, amb efectes com d’acompanyament de pantomima; altres vegades, els canvis de to i d’actitud s’expressen molt més subtilment. Sigui com sigui, una bona interpretació ha d’estar atenta a aquests canvis i fer-nos-els perceptibles. I Bezuindenhout tendeix a fer-ho, molt més que la majoria d’intèrprets que habitualment ens és donat d’escoltar.

Ara: al mateix temps que fa això, també sembla que Bezuidenhout provi d’exhibir les possibilitats del seu instrument, com si volgués defensar les excel·lències del pianoforte davant d’un públic reticenti, avesat a escoltar les obres de Mozart tocades en un piano modern i amb els recursos propis d’un piano modern. Com si digués: «No us penseu que això és un piano primitiu; és tot un pianoforte, i té unes possibilitats sonores riquíssimes. Mireu!». Potser m’equivoco en el judici, però només per aquest cantó em sé explicar l’ús (honestament, diria l’abús) que de vegades fa de la sordina per contrastar més del compte, d’una manera que trobo arbitrària, certs fragments de passatges. I em sembla que, si aconsegueix lluir les virtuts de l’instrument que toca, al capdavall Bezuidenhout també provoca que hi surti perdent una mica la música, que ens hauria d’arribar ben neta, ben despullada de res que no sigui ella mateixa, que sap vestir-se (i, quan li cal, transvestir-se) molt bé pel seu compte, perquè Mozart la va agençar de la manera més apta. La complexitat s’ha de notar, però ha de seguir sent secreta: no ha de trencar mai del tot l’aparença externa de simplicitat, de naturalitat.

Al costat d’això, en algun cas em va semblar que l’excés era de passió per la música mateixa. Els dies que era a Augsburg i freqüentava el taller del senyor Stein, Mozart va haver de veure actuar (ho diu amb aquests mateixos verbs: no simplement escoltar, sinó també veure actuar) la filla de Stein, Nanette, de set anys i mig (que de gran es casaria amb un altre cèlebre fabricant de pianos: Andreas Streicher). Mozart ho explica a son pare, en una carta del 24 d’octubre del 1777, i critica l’amanerament dels gestos i els posats de la nena, i la seva tirada a alentir innecessàriament el tempo en les repeticions. No és, naturalment, el cas de Bezuidenhout (tot i que de vegades algun gest efectista, sobretot al final de les peces, tendeix a atraure més l’atenció sobre ell mateix que no pas sobre la música); però en aquests dos concerts també ha incorregut alguna vegada en l’alentiment innecessari, un rubato que, provant de realçar l’emoció de la música, el que aconsegueix és abaltir-la. La tovor de la grandiloqüència sentimental està molt lluny de Mozart; penso, sobretot, en el primer moviment de la sonata K 310, en la menor, que és tota ella una obra impressionantment adolorida però estranya a qualsevol excés retòric que vulgui forçar-la a ser més expressiva del que ja és per si sola.

En canvi, la sonata K 331, en la major —que és contemporània de la K310 (Mozart les va compondre totes dues a París, a primers d’estiu del 1778) però té un caràcter completament diferent—, Bezuidenhout ens la va servir, per tancar el segon recital, d’una manera excel·lent, atent al relleu expressiu de cada passatge i al joc de contrastos que travessa la sonata de cap a cap. El tema amb variacions del primer moviment, espaterrant, i el minuet líric del segon, i el rondó brillantíssim (i a estones exhilarant) del tercer, tot va sonar mozartianament exacte, autèntic i memorable. El bon gust de boca amb què sortíem del Petit Palau era una invitació, d’aquelles que no es poden refusar, a tornar-hi l’any que ve i sentir els dos últims concerts de la sèrie.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació