El millor homenatge a Michael Jackson

10.07.2018

The Jacksons fan ballar i emocionar el Festival Jardins de Pedralbes de Barcelona. En els últims anys hem assistit a la gestació de tot un reguitzell de musicals, tributs i homenatges al Rei del pop. De motius, no en faltaven pas; la seva mort sobtada va deixar un buit que, encara ara, gairebé deu anys després, moltíssims dels seus seguidors miren d’omplir. És fàcil pensar, doncs, que qualsevol muntatge que dugui el nom, l’estètica o la música de Michael Jackson, amb qualitat i gust, o sense una cosa ni l’altra, atraurà les masses fidels al cantant.

The Jacksons

Segurament però, cap homenatge ha estat tan perfecte ni ha pogut calar tan a fons com el concert que ahir diumenge van brodar Jackie, Tito, Jermaine i Marlon Jackson als jardins del Palau reial de Barcelona.

Un homenatge sense pretensió de ser-ho
Aquest va ser el gran encert: el concert d’anit va tenir entitat pròpia. No va ser un record nostàlgic cap a Michael Jackson per part de quatre germans abraçant-se constantment mentre miren fotografies del Rei del pop en una pantalla gran i van eixugant-se les llàgrimes ostentosament.

El quartet d’Indiana va saber celebrar els seus èxits musicals servint-los al públic amb energia, i permetent que cadascú dels assistents canalitzés aquells sons coneguts de la manera que trobés més convenient.

L’entrada amb l’èpic Can you feel it, gairebé sincopat amb Blame it on the Boogie feien presagiar una vetllada festiva, sobretot festiva.

Val a dir que un breu vídeo va interrompre uns instants el concert, és cert. I que aquest moment va arribar relativament aviat. Els Jackson semblava que havien posat tota la llenya al foc quan tot just acabaven el sisè tema i abandonaven l’escenari. No havien passat ni trenta minuts, i el públic va interpretar allò com una mena de mitja part que arribava massa d’hora, i com una referència monogràfica al germà que ja no hi és a través de la pantalla.

Però no, ni el vídeo va marcar l’equador del concert –que va arribar superar l’hora i mitja-, ni el contingut de les imatges es van referir específicament a Michael Jackson. La pantalla mostrava on va créixer la família, com assajaven, quins segells discogràfics van interessar-se pel grup, i tot plegat s’acabava d’arrodonir amb declaracions de Katherine i Joseph Jackson, pares de la família, i del productor que va confiar en la banda.

El primer record tangible del concert, de fet, amb els Jackson novament a l’escenari, no va anar dirigit a Michael Jackson, sinó al patriarca de la família, que havia mort feia una setmana.

I just després, sense mastegar excessivament les seves pròpies paraules de record cap al pare, una nova torrentada de Hits.

Ho pregunten al públic: “Do you want to hear the early stuff”? I, evidentment, tothom diu que sí, que es mor de ganes de sentir els primers temes del grup. Dit i fet: els Jackson ataquen un medley de fa vora cinquanta anys, però que sona fresc, en part gràcies a una banda que és fidel en les melodies, però que es permet d’accentuar, matisar i crear nous colors. El mix inclou I want you back, ABC, Dancing Machine, Never can say goodbye i I’ll be there.

Però sí, tard o d’hora, per petició popular silenciosa, l’homenatge havia d’arribar. El record silenciós cap a Michael Jackson a través de la música vital dels seus germans va agafar més volada amb una cançó del disc Dangerous, de 1991, i tristament premonitòria: Gone too soon, literalment “Desaparegut massa aviat”.

I ara sí, cantada per tots quatre amb intenció, i acompanyats per un vídeo amb imatges del germà, els Jackson acaben d’abraçar encara més fort els seguidors del Rei del pop, i arrodoneixen un concert perfecte pel que fa a la connexió entre artistes i públic, admirable amb relació a la vitalitat del grup i a la seva destresa ballant i, això sí, millorable en l’equalització de les veus, que no sempre va permetre captar els matisos i les inflexions de cada moment.