El Messiaen del bigandista Vaquer

26.03.2018

L’Auditori barceloní presenta des de fa un parell d’anys un original cicle de maridatges entre la clàssica i el jazz. Es titula Revisiting i consisteix en encarregar a un dels nostres jazzístes la rèplica d’alguna de les obres del repetori clàssic programades durant la mateixa temporada. El compositor, arranjador i pianista Toni Vaquer, un dels grans noms de les darreres generacions del jazz nacional, va oferir, el passat 22 de març, una versió per a big band del cèlebre Quartet per la fi dels temps d’Oliver Messiaen.

Concert de Toni Vaquer on presenta ‘La fi dels temps’ de Messiaen per a Big Band a L’Auditori de Barcelona. © Ariana Nalda

El 15 de gener de 1941 es va estrenar al camp de concentració de Görlitz el Quartet per la fi dels temps. El seu compositor, el també pianista Olivier Messiaen, era un dels centenars de reclusos d’aquell presidi de la Polònia nazi, condició que compartia amb els músics que l’acompanyaven i amb el mig miler espectadors que van assistir a la première. Aquell concert, tolerat gràcies a la complicitat d’un carceller melòman, va ser segurament un dels actes més insòlits en la sinistra història dels camps d’extermini del Tercer Reich.

La música que va sonar aquell dia a Görlitz és, en molts moments, expressió viva de l’horror, però per la insòlita via de barrejar el misteri, el suspens, l’angoixa, la incertesa i la tensió amb la bellesa, amb molta bellesa, fins a gairebé fregar la sensualitat.

La revisió que ens va proposar el bandleader Toni Vaquer a L’Auditori contenia, en primer lloc, un element absent a la partitura de Messiaen: l’empremta d’una formació de 23 músics constituïda per intèrprets de diferents generacions i procedències del nostre jazz; una mena d’all stars amb noms com ara Marco Mezquida, Albert Bover, Ramon Prats, Albert Cirera, Marc Cuevas, Iván González, Marcel·lí Bayer, Santi de la Rubia, Pep Garau, Amaiur González, Vicent Pérez i Natsuko Sugao, entre d’altres.

Concert de Toni Vaquer on presenta ‘La fi dels temps’ de Messiaen per a Big Band a L’Auditori de Barcelona. © Ariana Nalda

Un altre dels tret diferencials de la revisió vaquiana era el mateix desenvolupament de l’obra, que va començar amb una breu i discreta improvisació col·lectiva a les mans d’Iván González, trompetista i mestre de la conducció gestual. Tot seguit va sortir a escena el mestre Vaquer per obrir el foc amb un parell de moviments seguits. Va destacar llavors el paper del guitarrista Jaume Llombart com a improvisador amb efectes de so no convencionals. L’orquestra va continuar amb una evocació, tal vegada, de L’ “Abîme des oiseaux”, un dels moviments més colpidors de la partitura de Messiaen. El músic mallorquí va dedicar el concert a tots els “ocells-joves músics” que formen part del nostre paisanatge jazzístic. També va senyalar a Pep Garau com a “home de confiança” en el bastiment de la proposta.

La peça ocellaire va evidenciar una altra de les diferències de la revisió vaquiana amb la partitura original: el paper clau de la improvisació, dosificada entremig de canvis sobtats i línies alambinades, però en molts casos amb resultats realment brillants. Magnífics foren els solos del flautista Fernando Brox —al mateix fragment ocellaire—, dels saxos Joan Mas i Jon Robles —alhora—, del també bufador Santi de la Rubia, del jove trompetista Òscar Latorre i del bateria Ramon Prats, entre d’altres. Prats i el també bateria Roger Gutiérrez van saber empastar amb encert en el marc d’un estrany desdoblament de la secció rítmica que, a priori, no aportava res d’excepcional a la banda, tret de la incontestable qualitat dels integrants d’aquesta secció al quadrat: els ja citats Gutiérrez i Prats, a les bateries, Marco Mezquida i Albert Bover, als pianos, i Marc Cuevas i Pau Sala, als contrabaixos.

Concert de Toni Vaquer on presenta ‘La fi dels temps’ de Messiaen per a Big Band a L’Auditori de Barcelona. © Ariana Nalda

La revisió de Vaquer va incloure picades d’ullet al llenguatge del jazz d’avantguarda i la lliure improvisació, no només amb la sorprenent introducció dirigida per Iván González, sinó també amb un fragment encartat en un dels darrers moviments. De cop i volta, de forma gairebé subreptícia, es va esdevenir un ocult —o inesperat— homenatge al grup Duot, el llegendari duet de free jazz que conformen el saxofonista Albert Cirera i el bateria Ramon Prats.

A banda de l’empenta free, el músic mallorquí també va incorporar ingredients clarament jazzístics en el final d’algunes peces i, sobretot, amb la incorporació de cadències rítmiques properes al llenguatge del groove, un contrapunt negre a la blancúria freda de la partitura original. Amb voluntat trencadora, i alhora respectant el sentit de la peça original, Vaquer va demostrar la seva extraordinària vàlua com a bandleader.

Quan va compondre el Quartet per la fi dels temps, el músic francès va declarar que s’havia inspirat en un fragment de l’Apocalipsi, aquell en el qual un àngel anuncia la fi del temps, preludi de l’indefectible judici final. Messiaen va escriure la fi dels temps en un dels períodes més foscos de la història d’Europa. Eren altres temps. O no.