El mar, el mar…

11.05.2015

La densitat de premis literaris per metre quadrat, en aquest país nostre, deu ser de les més elevades del món. El narrador, el poeta pot triar i remenar en multituds de certàmens on se’l convida a participar, ja sigui abordant un “tema lliure”, ja sigui trencant-se les banyes per oferir una obra literària cenyida a una temàtica concreta. No cal dir que en aquesta darrera opció l’originalitat és un punt a tenir en compte, al contrari, caure en els tòpics és quelcom que es pot titllar com que l’autor no en sap més o que s’ha presentat al premi per veure què. Però què passa quan el tòpic esdevé un artefacte literari que funciona, que diverteix i a més està ben escrit?

Miquel Bonet i Pinyol

Miquel Bonet i Pinyol

Fa cinc anys que l’Ajuntament de Cambrils convoca el Premi de Narrativa Marítima Vila de Cambrils Josep Lluís Savall. Cossetània Edicions n’edita la novel·la guanyadora. El 2014 el premi va ser per El dia l’escórpora de Miquel Bonet i Pinyol (Reus, 1977). Ara tot just fa unes setmanes que s’ha publicat. Si llegim la solapa del llibre la història “és una revisió mediterrània del mite fílmic de Tiburón (sic)”. Segons com, amb aquesta descripció, un hauria de prendre moltes precaucions abans d’endinsar-se en la lectura del text. Però llegides les primeres deu o dotze pàgines convé deixar les reserves de banda i xalar.

Un esperpèntic Ulisses torna de Califòrnia a la seva Ítaca mediterrània. La població, reduïda a un estereotip de les moltes poblacions de la Costa Daurada, viu les I Jornades Gastronòmiques de l’Escórpora. La desaparició d’un nen engolit per les aigües, primer, i diversos atacs posteriors, malgrat que les autoritats es neguin a acceptar-ho, faran sortir a escena un monstre que es dedica a endrapar gent. La bèstia durant anys alimentada amb turisme banal i requalificacions variades, finalment es torna contra els que fa anys que l’exploten.

Per tranquil·litzar el personal direm que Bonet renuncia al dramatisme i s’instal·la en l’humor més corrosiu. El distanciament irònic li permet dibuixar situacions i personatges on el més important sembla que només sigui “què en puc treure jo, de tot plegat?”, és a dir, dibuixa persones de carn i ossos, no pas herois. En tot cas, tot l’estol de perdedors, començant pel protagonisme i acabant per l’al·lucinant comando vingut expressament de l’Ebre per desfer-se de la bèstia, ajuden a dibuixar un retrat desencisat, fins i tot lacònic, d’aquest nord del sud on precisament és l’humor, sàviament trenat, mai caient en l’acudit, sinó plenament integrat en el text, el que ajuda a pair els trets enverinats que l’autor va deixant anar.

Dividit en capítols curts i amb incisos textuals entre l’acció que ajuden a donar volada al text, estructuralment la narració, circular, funciona amb una exactitud suïssa seguint l’esquema del cinema clàssic. Un heroi amb una missió a realitzar, una subtrama amorosa per apuntalar el protagonista, la presentació dels personatges secundaris —no cal dir que la majoria acaben a l’estómac de l’escórpora— i una ascensió fins al clímax on un xef que té previst de muntar una fundació gastronòmica en uns terrenys protegits (us sona?) convenç una colla d’argonautes de tercera regional per desfer-se del monstre. Després, una davallada per recompondre la situació i arribar al desenllaç que no desvelarem.

Cal fer un esment especial a la llengua que fa servir Bonet. Cal treure’s el barret per com trava el text. Es fa molt difícil trobar-hi una frase de més o un gir que sobri. Sí que és veritat que la voluntat d’enlluernar —és la seva primera novel·la— a vegades fa que es quedi a mitges i que tot sigui més artificial del que caldria, però són casos puntuals. Mai cau en la banalitat de fer servir castellanismes i sempre tensa al màxim una llengua que domina i que a les seves mans es fa dúctil, rica i del tot funcional, ja sigui per narrar amb eficàcia, com en els incisos abans apuntats, oportunes desfocalitzacions de la trama principal que donen volada mítica al relat.

Com si Ferran Torrent hagués deixat el seu País Valencià per pujar uns quilòmetres més amunt, amb l’ambició lingüística d’una Marta Rojals o amb la capacitat de crear personatges i universos d’un Ramon Erra, Miquel Bonet ens dóna una novel·la deliciosa —el menjar hi té un paper molt important, com un personatge més—, divertida en el sentit més ampli d’aquest mot, que se t’emporta des de la primera frase i que et fa exclamar un sonor “bravo, xiquet!” en acabar-la. Cal també felicitar el jurat, per la gosadia d’haver premiat una obra així. Saber riure’s d’un mateix és el més alt signe d’intel·ligència. En definitiva, un immillorable començament literari.